Armando González Meneses. M’ha semblat important reflexionar breument sobre la identitat de l’estudiant de teologia. Ho faig com a paraula d’algú que va trobar la seva identitat en el quefer teològic i per als que es pregunten sobre la pertinència de l’estudi de la teologia en un món de contradiccions.
En primer lloc, m’agradaria enfonsar les arrels en una cosa que és més profunda que la ja de per si imprescindible circumstància històrica que ens ubica en un temps (el de la formació acadèmica), en un espai, i en un lloc (la realitat multicultural): resulta profundament fonamental reconèixer-nos com a cercadors de sentit, així, la teologia, lluny de quedar-se en l’aparença d’una disciplina purament intel·lectual, ens endinsarà en l’experiència de aventurar-nos a pensar amb rigor i amb fe allò que diem que creiem. Ho farà unes vegades com a mapa, altres com a brúixola, altres com a salvavides, i moltes més en la necessària confrontació entre les nostres pures percepcions (les nostres creences gairebé sempre imposades pels altres) i la radicalitat de l’experiència de la Revelació de Déu que enfonsa, ella també, les seves arrels en la fe que hem heretat.
No n’hi ha prou simplement amb estudiar teologia, cal apropiar-se de la situació que l’evoca: l’experiència de Déu, i en aquest sentit, del Déu de Jesús com aquell en el qual se situa la meta dels nostres desitjos.
Aquesta comprensió requereix, al meu entendre, compromisos específics que uneixin el dinamisme de la fe pròpia i comunitària amb la realitat en què es viu. Al final, la pertinència de la teologia està esbossada en l’ideal de comprendre el món a la llum del pla de Déu.
En primer lloc, l’exigència urgent i necessària de pensar, que no és tasca ociosa, sinó que al meu parer és exigència per a aquesta opció concreta en què ens hem ficat, marcada per una experiència honesta de Jesús i del seu evangeli. Experiència a la qual se li exigeix una mirada crítica, intel·lectual, en el sentit més profund de la seva expressió, és a dir, intel·ligida des d’una postura capaç de revisar amb criticisme els anhels i els interessos que hi ha a la base de la vocació cristiana.
Per intel·lectual, en aquest sentit, crec que m’estic referint a aquell personatge que posa el seu esforç en la revisió crítica de la realitat amb un horitzó de sentit, i no haurem d’entendre el mateix d’aquell que sota l’aparença d’instruït en la disciplina, es desentén d’aquesta realitat encarnada en la història de la humanitat.
Qui pot refutar que fins i tot el tornar a aquest primer amor en què ens trobem amb Jesús no necessita una re-significació, ja no només com a pura experiència esdevinguda (fet del passat), sinó ara com a símbol sempre a punt per al nostre accés en profunditat (per orientar el present i el futur), d’aquí el “crec per comprendre i comprenc per creure”.
Si la teologia no porta a madurar en la fe, no serveix per a res, però la maduració no és cosa senzilla, li cal el seu temps i el seu contratemps, per això haurà de reconèixer que la fe és un do que ens sobrepassa i, per això, una tasca fonamental n’és la reflexió. I no una reflexió només acadèmica incapaç de relacionar fe i vida, aquí la proposta és ubicar l’accés teològic com a síntesi entre la nostra comprensió de la realitat i la seva lectura en clau de fe.
L’estudiant de teologia, entenc, ha de ser sobretot un subjecte profund, lliure i obert a l’exigència que té al seu davant, subjecte capaç d’estructurar les preguntes fonamentals i conscient que no hi ha respostes totals ni definitives. La teologia, en el seu caràcter de reflexió crítica, posarà davant de l’estudiant una tensió que requereix humilitat per comprendre com són d’insuficients les nostres pròpies respostes tot i el gran tresor de segles de profunditat. Però també l’estudiant de teologia ha de ser un subjecte capaç de omplir-se de fang, de caminar i d’interioritzar el drama del món per estructurar-lo com a pas de Déu per la història. Haurà de discernir la pertinència de les reflexions teològiques i el mode concret que es revela en la cultura a on és llançat a viure i conviure.
Finalment, voldria intentar una incursió audaç en aquesta reflexió. Evocant aquella paràbola de Carlos Mesters “La casa del Poble”, hem d’assumir l’exercici de l’estudi teològic no com un accés a la fe de la comunitat des d’una porta lateral, reservada a la línia del coneixement professional de la fe sense afectar la vida cristiana. Crear aquesta porta significa negar o evadir la principal, la de l’experiència situada, la de les opcions concretes, i això cal entendre-ho bé, perquè no vol dir que els que menyspreen l’exercici de pensar i creuen que entren per aquesta porta principal ja siguin tan cristians com se’ls exigeix. L’estudi de la teologia no ha de fer-se amb vista a sobresortir pels coneixements, sinó que el seu valor profund és ajudar-se i ajudar els altres a comprendre la fe, i un cop es dona aquest procés de comprensió, a comprometre’s en la transformació evangèlica de la realitat d’acord amb els principis adquirits mitjançant l’estudi.
“No podem viure sense amor i sense coneixement. El coneixement, sense amor, engendra odi, i l’amor, sense coneixement, sentimentalisme”. Així deia Raimon Panikkar. Per això crec, en síntesi, que l’estudiant ha de ser un home o dona d’un gran cor i de ment oberta.
Imatge extreta de: Pixabay