Entre la por i l'esperança, a propòsit de l'auge del totalitarisme (2): sobre la nova esclavitud

Entre la por i l’esperança, a propòsit de l’auge del totalitarisme (2): sobre la nova esclavitud

Francisco José PérezL’anterior entrada concloïa fent referència a les condicions subjectives que possibiliten els nous totalitarismes, i que ens plantegen l’existència d’una pèrdua de llibertat que no és sentida com a tal i que sembla haver convertit el món en una presó de serfs feliços. Situació que evoca les reflexions d’E. Fromm en obres com La por a la llibertat o Psicoanàlisi de la societat contemporània.

En elles assenyala que “al costat del problema de les condicions econòmiques i socials que han originat el feixisme es troba el problema humà, que necessita ser entès, o denunciava com milions de persones… estaven tan ansioses d’entregar la seva llibertat com els seus pares ho van estar de combatre per ella; que en lloc de desitjar la llibertat buscaven camins per defugir-la; que altres milions d’individus romanien indiferents i no creien que valgués la pena lluitar o morir en la seva defensa (…). L’home no se sent a si mateix com a portador actiu de les seves pròpies capacitats i riqueses, sinó com una “cosa” empobrida que depèn de poders exteriors a ell i en els quals ha projectat la seva substància vital (…). L’alienació, tal com la trobem en una societat moderna, és gairebé total: impregna les relacions de l’home amb el seu treball, amb les coses que consumeix, amb l’estat, amb els seus semblants i amb si mateix (…). Però tota aquesta creació seva està per sobre d’ell. No se sent a si mateix com a creador i centre, sinó com a servidor d’un golem -veu hebrea que significa autòmat, cosa sense ànima- que les seves mans han construït”.

A aquestes reflexions cal afegir noves situacions actuals que agreugen aquesta situació, -tot i els molts avenços materials. Entre elles, cal destacar:

  • La virtualitat, que ens fa sentir que no necessitem ja el món real. En les anàlisis de mitjan i final del segle XX aquesta virtualitat es reduïa a la televisió i el cinema, molt allunyats de l’omnipresència de les xarxes socials, que tant d’impacte estan tenint en el triomf dels nous líders totalitaris i en les noves formes de manipulació. Es crea una realitat virtual i ja no podem rebel·lar-nos eficaçment contra ella, perquè no és real. A més, aquests mitjans ens priven la possibilitat de tenir experiències immediates del món, ens roben la capacitat de prendre decisions o postures davant la realitat…
  • La tecnologia, de la qual l’ésser humà s’ha convertit en servent submís, i que ha donat lloc a l’aparició d’un totalitarisme tecnològic de caràcter universal que està contribuint a tornar-nos immunes a l’horror. Les conseqüències de la bomba atòmica i la persistència del perill nuclear van portar a prendre consciència de la tècnica com a mecanisme de control social, amb molta més potència i efectivitat que els mecanismes ideològics que van forjar el nazisme i el comunisme.
  • L’empitjorament general de les relacions laborals, alhora que es generalitza la societat de consum.
  • L’auge de l’exclusió social. Un dels grans mals d’aquesta societat en què sorgeix el nou totalitarisme és que exigeix ​​sacrificar milions d’éssers humans en l’ara del progrés i la seva nova religió: el consum hedonista; a més, converteix aquests pobres en superflus i innecessaris, d’aquí la seva denominació com “exclosos”.

Factors que són a la base d’una nova esclavitud donant lloc a la consolidació d’una perillosa novetat política, el fet que sota l’aparença d’un sistema democràtic estiguem vivint en societats governades amb esquemes totalitaris. A això contribueix el segrest de la democràcia per forces econòmiques poderoses -organismes internacionals com el Fons Monetari Internacional, Banc Mundial, Banc Central Europeu, agències de qualificació de crèdit, bancs i institucions financeres, grans empreses…- no subjectes a cap deliberació democràtica i que efectuen polítiques totalment favorables als seus interessos, quan no consenten altres tipus de pràctiques com corrupció, tràfic d’influències, abús de poder…

Atrevir-nos a reflexionar sobre aquesta nova esclavitud és una prioritat, ja que dona lloc a aquest fet escandalós pel qual múltiples llibertats decideixen obeir i servir un tirà. Anàlisi, per tant, no només d’una qüestió personal, sinó sobretot política. Reflexió que haurà de parar atenció als mitjans i recursos de què se serveix aquest totalitarisme per doblegar-nos, però que necessita anar més lluny per comprendre com el poble es converteix en artífex de la seva pròpia degradació, com majories importants donen suport a aquest nou totalitarisme, i no només des d’un simple consens resignat, sinó a través d’actituds actives i fins i tot fanàtiques

Solem argumentar que a la base d’aquest fenomen es troben l’apatia i la indiferència causades per la decepció amb les elits que ens governen i exploten, el desencís davant de la corrupció, els polítics que se serveixen de les institucions públiques i les converteixen en instruments dels seus interessos particulars, la connivència dels representants polítics amb els poders econòmics financers… Però haurem de considerar fins a quin punt nosaltres mateixos ens convertim en objecte de la nostra desesperançada decepció, donada la nostra capacitat per comportar-nos com a éssers sense humanitat.

Aquest totalitarisme del segle XXI no és reductible ni a l’autoritarisme ni a la dictadura. És una forma de dominar “intel·ligent”, mitjançant una combinació de seducció i por. Sedueix, d’una banda, incitant des de dins, amb una imatge atraient, servint-se del consum com a via d’accés a la felicitat…; de l’altra, mitjançant la fascinació que exerceix el poder globalitzat, davant el qual aparentment no es pot fer res i que sol anar acompanyat d’una por paralitzant, por a quedar exclosos d’un món que no només no podem controlar, sinó que a més, amb la seva complexitat i opacitat ens empeny a romandre passius. Simultàniament, esporugueix amb amenaces de catàstrofes. Així, quan aquest domini aconsegueix convertir-se en el centre de la vida personal i social, porta a sacrificar aspectes importants i humanitzants de la vida.

A diferència de la vella esclavitud, en la qual se li treia la llibertat a l’esclau per obligar-lo a produir per a altres, la nova esclavitud desplaça el seu eix de la producció al consum, a la necessitat artificialment sostinguda de consumir. No se’l priva violentament d’aquesta llibertat, sinó que es colonitza mitjançant la força de la seducció d’apetits i desitjos perquè es mogui cap a on interessa al mercat. Per això té aparença de llibertat i resulta molt més subtil i cruel, ja que resulta invisible i no apareixen responsables davant els quals rebel·lar-se. La nova esclavitud se situa en les zones més profundes de l’ésser humà, en la zona de l’esperit, que queda oprimit, segrestat, resultant molt difícil adonar-se’n, apoderant-se del pensament, la consciència… Una esclavitud portada a gust, que fins i tot ens fa sentir orgullosos d’allò que ens esclavitza, fins i tot per a una gran majoria no és possible concebre un altre tipus d’existència de la que ens ofereix la societat actual.

Aquest nou esclau és un ésser alienat en els seu ser, perquè és el que aparenta, el que realitza i consumeix; perquè és valorat per la seva eficiència i per les seves coses. Com a conseqüència, no té força interior per rebel·lar-se; és incapaç de sortir del cicle: produir i consumir; està sempre ocupat, de la feina a casa, de casa al centre comercial; no li interessa ni té temps per dedicar-se a la marxa de la política, de la vida en comú, de la vida de l’esperit. A tot això ja s’hi dediquen i ho pensen altres.

La persona com a persona ha quedat exclosa, més encara, ha mort, ja que l’ésser humà és estimat i triomfa pel que té i consumeix; si no té, ni consumeix, ni compta, és un ésser sobrant, invisible. El que és mort preval sobre el que és viu, tot i que afortunadament allò viu no ha estat destruït, sinó que roman encara que sigui oprimit, la qual cosa dóna lloc a mantenir viva l’esperança.

Com connectar amb aquesta esperança oprimida però no aniquilada, com recórrer camins emancipatoris que ens facilitin trencar amb aquesta servitud voluntària, constitueix, sens dubte, un gran repte al que en la pròxima entrada intentarem apropar-nos.

Imatge extreta de: Wikipedia

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.