La família: caliu dels drets humans

La família: caliu dels drets humans

Joan-Maria Raduà HostenchEnguany es compleixen els setanta anys de la proclamació de la Declaració Universal de Drets Humans adoptats per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948. La Declaració Universal dels Drets Humans és un recull dels drets fonamentals de totes les persones que va ser proclamada per les Nacions Unides quan feia tres anys que havia acabat la Segona Guerra Mundial. Aquesta Declaració va néixer com a resposta de la comunitat internacional per evitar que es repetís la barbàrie i el menyspreu dels drets humans soferts en aquella guerra.

Tot i que l’eficàcia de la Declaració depèn del fet que sigui assumida i posada en pràctica per cada Estat, no és menys cert que alhora és una crida moral -no sols pels Estats sinó també per a cada persona- a reconèixer en els altres la dignitat humana. En el cas dels cristians esdevé, a més a més, una crida especial a reconèixer en els altres la dignitat de ser fills i filles del mateix Pare.

La Declaració Universal de Drets Humans recull una concepció comuna de drets i llibertats assumida per tots els Estats signants i per fer-ho parteix, tal com diu el seu mateix Preàmbul, del “reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana que és el fonament de la llibertat, la justícia i la pau en el món”.

La Declaració considera a totes les dones i a tots els homes com a membres de la família humana dotats d’una dignitat inherent i per tant iguals en drets. Per això el primer article proclama que “tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment amb els altres” i, també, l’article tercer afirma que “tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat”.

En una societat en constant moviment i cada cop més globalitzada, però alhora amb greus diferències, injustícies i desigualtats, la Declaració Universal de Drets Humans és cada dia més vigent i ens ha de servir de guia per comportar-nos individualment i comunitàriament, doncs totes les persones formem part de la “família humana”.

De fet cadascú de nosaltres i també cadascuna de les nostres famílies està cridada a fer real aquesta fraternitat de la “família humana” en igualtat, llibertat, justícia i pau.

La família domèstica com a primera llavor de la “família humana” està cridada a ser motor de fraternitat.

La mateixa Declaració Universal reconeix en el seu article 16 que “la família és l’element natural i fonamental de la societat” i, per això, insta als Estats a protegir-la. Aquest mateix article reconeix el drets dels homes i les dones a fundar una família en la que gaudiran d’iguals drets. Així doncs dins de la família no hi pot haver cap discriminació entre els seus membres, homes i dones, fills, germans, avis, ni tampoc en la família més extensa.

Altres articles de la Declaració Universal també parlen de la família. Així l’article 23 ens diu que tothom té dret a un treball que li “asseguri a ell i a la seva família una existència conforme a la dignitat humana”, i l’article 25 diu el mateix respecte a la salut, el benestar, l’alimentació, vestir, habitatge i assistència mèdica per totes les famílies.

La família domèstica està formada per llaços d’amor i solidaritat recíproca entre tots els seus membres i fonamentada en la igualtat de drets i el respecte a la dignitat de tots els seus membres. Per als cristians, a més a més, la família és un lloc especial per gaudir i compartir l’amor del Pare i per això la família està cridada a ser part fonamental del Regne de l’amor que Déu ens té.

Ara bé aquest amor i solidaritat, no s’ha de limitar sols als membres de la família estricta, sinó que ha de transmetre’s a la societat. Com ha dit el Papa Francesc “les famílies cristianes no poden oblidar que la fe no ens allunya del món, sinó que ens introdueix més profundament en ell … Cadascú de nosaltres té un paper especial que desenvolupar en la preparació de la vinguda del Regne de Déu. La família no pot pensar a sí mateixa com un recinte cridat a protegir-se de la societat. No es queda a l’espera, sinó que surt de sí mateixa en la cerca solidària. Així es converteix en un nexe d’integració de la persona amb la societat i en un punt d’unió entre lo públic i lo privat. Els matrimonis necessiten adquirir una clara i convençuda consciència sobre els seus deures socials” (Amoris Laetitia, 181).

La Família de Natzaret n’és el millor exemple d’aquesta actitud. Així, si recordem la primera actuació pública de Jesús, a les noces de Canà, s’inicia amb la mirada atenta i compassiva de Maria envers les necessitats dels nous esposos, continua amb la seva petició amorosa al seu Fill perquè actuï, de manera que l’amor que Mare i Fill es tenen es manifesti i es projecti en els altres. En aquest cas l’amor de la família de Natzaret es dóna i vesa en la nova família de Canà.

Així doncs, la nostra concreta família està cridada a ser caliu de l’amor de Déu entre els seus membres, és a dir, un espai de convivència en el respecte, la solidaritat, l’oferiment, el diàleg, el perdó, el compartir les alegries i tristeses i l’atenció a les necessitats de tots els seus membres en totes les etapes de la seva vida i en totes les seves circumstàncies personals. Igualment la família també ha de ser caliu per la transmissió de valors als fills i de reflexió activa de tots els seus membres per construir lligams de pau i fraternitat a la societat. Començant des de dins per sortir en fora, anant cap a les fronteres del nostre món.

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.