[La victòria de Jair Bolsonaro amenaça de portar el país de tornada a un dels capítols més foscos de la seva història. Ell tindrà quatre anys per provar el seu veritable compromís amb valors democràtics, opina Francis França, editora en cap de DW Brasil en un article publicat per Deutsche Welle que reproduïm a continuació].
El que era inconcebible va passar. El candidat de la dreta autoritària i ultraconservadora, Jair Bolsonaro, va ser elegit president del Brasil. Després de cinc anys de crisi política i econòmica, escàndols de corrupció i un clima polític tòxic, 57 milions de brasilers van confiar el seu vot al capità reformat de l’Exèrcit, pel desig de canvi. Qualsevol canvi, a qualsevol preu.
El gran rebuig al PT, que va governar el país entre 2003 i 2016, barrejat amb pors infundades d’una amenaça comunista -la fórmula infal·lible que ja havia garantit el suport popular a dues dictadures al Brasil en les dècades del 30 i del 60- i la desinformació perpetrada per una onada abassegadora de notícies falses, van assegurar la victòria de Bolsonaro amb un ampli avantatge.
A fi de comptes, #PTno (#PTnão) va ser més fort que #ellno (#elenão). Desenes de milions de persones estan celebrant la derrota de Fernando Haddad i, per extensió, de l’expresident Luiz Inácio Lula da Silva, que està pres des de fa sis mesos per corrupció i blanqueig de diners i li ha estat prohibit per la justícia de presentar-se a les eleccions o participar en la campanya electoral.
La victòria dels votants de Bolsonaro, no obstant, comença i acaba amb el resultat de l’elecció. D’ara endavant, el Brasil navega en la foscor. No hi ha manera de saber el que realment farà Bolsonaro, perquè es va negar a anar a debats, va concedir entrevistes només a periodistes amics i va construir el seu pla de govern -tosc, en part inconstitucional i de vegades delirant- basat en premisses senzillament falses. Fins ara, tot el que el president electe va fer va ser disseminar odi contra els seus oponents i dir que canviarà “tudo isso aí“.
El que se sap de Bolsonaro és el que ha demostrat al llarg dels seus gairebé 30 anys de vida pública: glorificació del règim militar brasiler i dels crims de tortura comesos per l’Estat, admiració per dictadors i menyspreu per minories i valors democràtics, com drets humans, llibertat de premsa i independència de la justícia. El president electe no confia en el sistema electoral i menyscaba el valor del vot.
També se sap que Bolsonaro no està en bona companyia. Entre els seus partidaris hi ha l’exestrateg de Trump, Steve Bannon, i David Duke, exlíder del Ku Klux Klan –amb tot, Marine Le Pen considera les declaracions de Bolsonaro “desagradables”.
Al llarg de la campanya, Bolsonaro va atacar indígenes, afrodescendents, LGBTs, feministes i la premsa. Dies abans de la segona volta, va amenaçar amb aturar, prohibir i fins i tot assassinar opositors, va prometre una “neteja mai vista abans” al país i va declarar que “l’ésser humà només respecta el que tem”. Després de rebre crítiques d’organitzacions internacionals i del sector productiu, va frenar aquí i allà el discurs: va dir que ja no vol abandonar l’Acord de París ni sotmetre el Ministeri de Medi Ambient al d’Agricultura; que respectarà, sí, l’oposició i no farà res al marge de la llei. Ja ho veurem.
El que s’anuncia, concretament, és un govern autoritari, militarista i amb el suport de forces religioses ultraconservadores que van sortir enfortides de l’elecció al Congrés. Un govern que condemna l’avortament, però aprova grups d’extermini.
Aquest serà el govern encarregat de treure el país de la crisi. I no és poca crisi. Brasil té un dèficit pressupostari alarmant, 13 milions d’aturats i un sistema de pensions fallit. El nou president, que declaradament no entén res d’economia, deixarà la solució d’aquests problemes en mans del seu guru Paulo Guedes, economista ultraliberal doctorat per l’escola de Chicago, el qual, al seu torn, demostra poca estima per la política .
Guedes pretén privatitzar tot el que pugui, reduir la càrrega tributària -música per les oïdes dels més rics- i “desburocratitzar” les relacions de treball. El mercat financer és feliç perquè hi ha de guanyar a curt termini. Les agències de classificació de risc, no obstant, manifesten preocupació a llarg termini amb el govern del militar. La mateixa escola de Chicago té por d’estar associada als excessos del president electe.
Perquè impedir els excessos del seu govern és el deure, a partir d’ara, de totes les forces moderades, de centre esquerra i centre dreta, que, per acció o omissió, van permetre que arribés al lloc més alt de la República. La defensa intransigent dels principis democràtics ha de ser la missió del Legislatiu, del Poder Judicial, de la premsa i de cada ciutadà. El Brasil no pot normalitzar la tirania -ni al Planalto[1], ni als carrers. Cal tolerància zero amb declaracions i actituds que afronten la Constitució. De la comunitat internacional i, principalment, de socis comercials i diplomàtics de pes, com la Unió Europea, s’espera la deguda pressió perquè el Brasil no abandoni els principis democràtics.
El mateix Bolsonaro admet que pot no ser un bon president, i tot indica que el Brasil camina cap a una dècada perduda. Davant l’escenari actual, els brasilers poden donar-se per satisfets si tenen eleccions lliures el 2022. El canvi a qualsevol preu pot costar car.
[1] El Palácio do Planalto és la seu del poder executiu del Govern Federal brasiler.
[Article publicat originalment a Instituto Humanitas Unisinos/Imatge extreta de Pixabay]