Xavier CasanovasAquests dies, a Catalunya, són d’una tensió emocional molt forta. Fa un any d’uns fets,  els de l’1 d’octubre, que han marcat un abans i un després per a molta gent. Més enllà de les valoracions polítiques o jurídiques, de la seva legitimitat o conveniència, de les conseqüències que això ha tingut, hi ha una dimensió personal que té un pes molt gran i que val la pena d’aprofundir-hi.

Les ferides que va generar aquella jornada són moltes: primer les ferides físiques, algunes d’elles irreversibles; després, les ferides emocionals. I d’aquells fets ençà, elements com la presó de líders independentistes, l’estancament polític, la impossibilitat d’un horitzó de solucions clares, l’augment de la polarització, etc. fan que el ressentiment creixi, les ferides no vulguin tancar i la frustració, el dolor o la impotència es barregin en un tot difícil de pair. Potser per aquesta raó la proclama que més s’escolta entre manifestants aquests dies és aquesta: “Ni oblit, ni perdó”.

Certament no podem oblidar; de fet, tenim el deure de no fer-ho. Perquè és en l’oblit on es fonamenten les més grans injustícies de la historia. Una comunitat que recorda, que reconeix i fa present el seu camí de victòries i derrotes, d’encerts i errors, de promeses i traïcions és una comunitat que és capaç de créixer, acostant-se cada cop més al principi de realitat i no deixant-se enganyar. La memòria és doncs condició de possibilitat d’una societat madura.

Però, no perdonar? Pot ser aquest un desig legítim de qui vol construir un futur per una societat de pau i justícia? Perdonar no està a l’abast de tothom, els cristians diríem que és una gràcia. El que és ben segur és que no serem mai capaços de perdonar si ens neguem a fer-ho. Certament el perdó pot arribar quan s’ha fet justícia i també s’ha restituït allò que podia ser restituït. Hannah Arendt, en un magnífic text, conscient que les conseqüències de les nostres accions són molt sovint imprevisibles, apel·la al perdó com a l’únic recurs que la condició humana té per a poder agafar aire, començar de nou i no viure ostatges d’un passat que no ens deixi albirar noves oportunitats:

“(…) no tenemos ninguna posibilidad de deshacer lo que hemos hecho. Los procesos de la acción no son sólo impredecibles, son también irreversibles; no hay autor o fabricador que pueda deshacer, destruir, lo que ha hecho si no le gusta o cuando las consecuencias muestran ser desastrosas. Esta peculiar resistencia de la acción, aparentemente en oposición a la fragilidad de sus resultados, sería del todo insoportable si esta capacidad no tuviera algún remedio en su propio terreno.

La redención posible de esta desgracia de la irreversibilidad es la facultad de perdonar, (…): el perdón está ligado al pasado y sirve para deshacer lo que se ha hecho; (…). Sin ser perdonados, liberados de las consecuencias de la que hemos hecho, nuestra capacidad de actuar estaría, por así decirlo, confinada a un solo acto del que nunca podríamos recobrarnos; seríamos para siempre las víctimas de sus consecuencias, semejantes al aprendiz de brujo que carecía de la fórmula para romper el hechizo.”[1]

Potser no ens sentim capaços de perdonar a qui ens ha fet mal, a qui, en alguns casos, ha destrossat literalment la nostra vida. Però potser tenim el deure moral de desitjar aquest perdó. Almenys desitjar-lo. Que cadascú segueixi treballant des de la pau i la noviolència per allò que considera legítim, que no oblidem i puguem fer memòria dels greuges soferts, però fem-ho, si ens és possible, amb el desig d’algun dia poder perdonar.

***

[1] Hannah Arendt. “Labor, trabajo y acción. Una conferencia” (1957).

Imatge extreta de: Twitter

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Director de Cristianisme i Justícia - Fundació Lluís Espinal. Llicenciat en matemàtiques i màster en gestió d'empreses. Anteriorment ha treballat a Oxfam Intermón. Coordina la Plataforma per una fiscalitat justa i ha participat activament en les últimes edicions del Fòrum Social Mundial i en l'organització del Fòrum Social Català. Col·labora en diferents projectes solidaris relacionats amb el món de la immigració i l'economia social.
Article anteriorProfunda-mente
Article següentLa educación de niños y niñas refugiados: una intervención que salva vidas

9 Comentaris

  1. Xavier,
    magnífica reflexió que comparteixo absolutament.
    Vaig patir la violència de l’any passat en forma de trets a l’aire desde una furgoneta a l’escola Orlandai i vaig passar una por espantosa.
    Dit això, jo també fa dies que pensava que “ni oblit ni perdó” no és el meu lema. Així no avançarem mai en cap sentit. I cristianament no ens ho podem permetre.
    M’agradaria haver-ho sabut expressar tan bé com ho has fet tú : 100% d’acord.

    Ben cordialment,

    Mercè Ramon-Cortés

  2. Completament d’acord. També vaig passar por i encara en tinc. Però hem de ser capaços d’oferir el perdó encara que no es demani. És l’únic camí de futur.

  3. De petit recordo que ens parlaven del sagrament del perdó. Per sort, ja fa uns anys que s’utilitza un altre terme crec que més adequat: la reconciliació.

    I és que al parlar del perdó la pressió sempre recau en la víctima, en la persona ofesa: ha de personar. Si o si.
    Ho veiem en les víctimes de la guerra civil, quan se’ls hi diu que passin pàgina, que perdonin; o a les victimes de violacions, on la pressió social va encaminada a que demani perdó als seus agressors; o simplement en la exigència que acostumem a imposar als nostres fills quan es barallen: “perdona, has de perdonar” els hi diem.

    Parlar de reconciliació ja és una altre cosa, perquè posa el focus en l’agressor, en el que ofén, en el/la qui trenca la relació. És aquest qui ha de voler reconciliar-se amb el qui li ha fet mal.
    Quin perdó han de donar les victimes de la guerra civil quan els franquistes estan orgullosos del que va passar? A qui ha de perdonar la víctima de “la manada” quan els violadors (reincidents) ho veuen bé? A qui ha de demanar perdó un nen petit a qui li han robar la joguina, si el qui l’ha robat no vol reconciliar-se?
    I a qui hem de perdonar la societat catalana que l’1-o van sortir a votar, si els qui ens van pegar estan convençuts que el que van fer era el correcte. “A por ellos”.

    El perdó l’hem de poder oferir, però no es consumarà fins que els agressors no tinguin voluntat de reparació i reconciliació.

  4. Gràcies Mercè i Cristòfol pels vostres comentaris.

    Kiku, completament d’acord, en que el procés per arribar a poder perdonar ha de passar primer pel reconeixement, la restauració de la culpa si és possible, l’aplicació de justícia,… sense aquests elements es fa encara més dificil pensar en la possibilitat de perdonar, ja no dic de reconciliar-se que em sembla encara un pas més.

  5. Hola Xavier,

    Moltes gràcies per les teves reflexions.
    Crec que el perdó ens fa millors a tots, però tinc un dubte: No ha de ser primer
    l´agressor qui mostri penediment i demani perdó?

    Molt cordialment,

    Ignasi

  6. Moltes gràcies Xavier pel teu escrit. Són moments molt complexos i és molt important que hi hagi iniciatives que treballin per poder obrir camins nous que puguin aportar visions i solucions poc o gens recorregudes fis ara.
    El perdó no només és una característica pròpia de viure la vida donant-li el sentit dels seguidors de Jesús, sinó que m’atreveixo a dir que ocupa un lloc nuclear. Aquell “Pare, perdona’ls perquè no saben el que es fan” crec sincerament que obra la porta al gran regal de la resurrecció.
    No hi ha dubte que fins que el perdó no es produeix per les dues parts no es produeix la trobada de cor a cor (on necessàriament es reconeix la dignitat de l’altre, amb identitats diferents, però d’igual transcendència i amb la mateixa llibertat de ser expressades i respectades) i no es pot assolir la desitjada reconciliació; però això no és incompatible en que un agafi la iniciativa i deixi el pont preparat perquè pugui arribar un moment en que l’altre decideixi creuar-lo.

  7. “Déu perdona sempre perquè mai no oblida (el molt que ens estima)” vaig sentir dir dissabte passat al P. Joan M. Mayol, rector del Santuari de Santa María de Montserrat. Em va agradar molt i em va fer pensar de nou en les atinades reflexions d’aquest article (encara d’actualitat).

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here