Xavier Garí de Barbarà[Valors] Aquest 2018 fa 100 anys que va néixer Nelson Mandela, un home indispensable per a tancar el segle XX. Un segle, d’altra banda, sagnant i violent, genocida i nuclearitzat, i que a més va donar tres guerres mundials (la Primera, la Segona i la Freda). Entre aquestes, sorgiren personatges sinistres com, per exemple, Hitler, Mussolini o Stalin, que van incitar a conflagracions mundials, matances i genocidis, dictadures i repressió. Però el segle XX també va donar altres lideratges de signe totalment contrari, com ara Gandhi, Luther King i Mandela. D’ells tenim, enguany, tres aniversaris molt destacables: 100 anys del naixement de Mandela, 70 anys de l’assassinat de Gandhi i 50 anys de l’assassinat de Luther King. A cadascú li dedicarem un article, a partir de les seves més grans sentències, les més genuïnes però no especialment conegudes.

Comencem per Mandela, el líder antiapartheid, que va entrar a presó el 1964 acusat de terrorisme i sortir el 1991 amb la vocació de reconciliar el país tot superant definitivament el règim racista de l’Apartheid. La primera de les tres frases, contundents i sàvies alhora, és de les més punyents, ja que afirma que “per conèixer un país cal conèixer les seves presons”, al·ludint indubtablement a que la realitat que es viu a les presons és la realitat dels qui pateixen, provacada sovint pels qui infligeixen la injustícia (especialment en un context i un règim com el de la Sudàfrica de l’Apartheid). No es pot desvincular aquesta afirmació d’una altra de relacionada, en la què Mandela defensava que la presó és la més gran escola de paciència i d’esperança, dos ingredients fonamentals per a cuinar la llibertat, tal i com Mandela exemplaritzà.

La segona frase escollida és la que confia plenament en què “els valents que desitgen la pau tindran el coratge del perdó”; una gran veritat no sempre degudament ressaltada, en la què insisteix sobre les virtuts de la valentia i el coratge, i els vincula als valors de la pau i del perdó. Si és cert que només hi ha pau si hi ha justícia, també és veritat que en part la justícia prové del perdó.

La darrera sentència de Mandela és, definitivament, la més genuïna de totes: “Jo no vaig perdre mai: sempre guanyava o aprenia”. Meravellosa afirmació, aplicable una vegada més a la vida, en la què Mandela converteix el fracàs, l’error o qualsiasi revés que es visqui, no com a tal negativament, sinó tot al contrari: com una oportunitat única de tornar a aixecar-se, de tornar a avançar, de novament vèncer.

***

Per a ampliar informació sobre la figura i l’obra pòstuma de Mandela, és molt recomanable conèixer la Nelson Mandela Foundation (www.nelsonmandela.org).

Mandela

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Doctor en Historia (con una tesis doctoral sobre el pacifismo), Máster en Historia Comparada y Licenciado en Historia Contemporánea. Es Postgraduado en Cultura de Paz (especializado en No-violencia), en Resolución de Conflictos (especializado en Reconciliación) y en Acompañamiento Espiritual (especializado en el duelo y la pérdida). Estudia Ciencias Religiosas en el ISCREB. Se dedica a la enseñanza en Jesuitas Sarrià y a la docencia e investigación en la Facultat de Humanidades de la Universitat Internacional de Catalunya. Sus campos de docencia, investigación o activismo son la cultura de paz, los movimientos sociales, la ética global, las relaciones internacionales, la historia y las religiones. www.xaviergari.com / www.culturadepau.org
Article anteriorTras el Mundial, crisis política europea (o así no te va a ir bien en la vida)
Article següentTres meses de represión en Nicaragua

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here