Joaquim CerveraLa Fundació La Vinya d’acció social és una entitat que treballa per atendre les persones en situació de risc social dels barris de Bellvitge i el Gornal de la ciutat de L’Hospitalet de Llobregat. La Fundació creu en la solidaritat com a eina transformadora de la nostra realitat social, participant així en l’esperança ja d’un món més just.

Un dels projectes de la Fundació és Portes Obertes. Està format per un grup de 12 persones voluntàries, que fan visites quinzenals a uns 50 veïns i veïnes dels nostres barris i que es troben als centres penitenciaris.

Cap a l’any 1996, una religiosa del Cor de Maria, treballadora social de la Parròquia de Sta. Maria del Gornal, va plantejar d´escriure cartes als interns del barri que estaven en centres penitenciaris. Vam conèixer altres experiències d’altres parròquies i ens vam animar amb les altres dues parròquies de Bellvitge (Mare de Déu de Bellvitge i St. Joan Evangelista) organitzar un grup de voluntaris/es per anar a les presons. Aquest grup el vam anomenar Portes Obertes per manifestar el desig de tot pres de sortir del centre. Alguns interns ens van respondre amb escrits molt agraïts i bells.

Per acostumar-nos a l’espai de les presons i treure pors, vam constituir un grup que anés a la presó de joves de la Trinitat a fer uns tallers de manualitats. Quan varen traslladar la presó de joves a Quatre Camins el grup no va poder continuar.

Vam constituir, també, un altre grup de “visitadors”, que de manera regular visitem els presos (de Bellvitge i Gornal i alguns que ells ens presenten o amics ens demanen) i anem a Can Brians que és el centre on hi ha més interns dels nostres barris, a Quatre Camins, i abans a la Model i algun cop hem anat al centre de dones de Wad-Ras.

Quan tornem de la visita sempre tenim una sentiments agredolços: com si no haguéssim fet res: no podem fer que els treguin de la presó, ni podem portar-los objectes que a vegades ens demanen. Hem escoltat i algun cop hem fet alguna gestió amb la seva família, o amb els professionals de tractament de la presó. Ens afecten molt els seus problemes, les seves pors, angoixes, malalties, toxicomanies, dèficits de socialització, problemàtiques familiars, de relació, les esperes massa escandaloses referents a la lentitud de la justícia, la seva vulnerabilitat, els carrerons sense sortida, el sistema que sembla fet contra ells, les lleis que cauen implacables, sense distincions, sense sensibilitat personalitzada; la ràbia d´ells i nostra davant del fet que uns amb una fiança surten del centre ràpidament i els més pobres s´hi estan massa temps…

Compartim relativament, sense sentir-ho ni passar el que ells passen, el seu sofriment, conversem i riem junts… Però també ens sentim bé, satisfets, contents que algú ens ha confiat la seva vida, sense indagar. Quedem molt sorpresos de la seva obertura de cor encara que sigui sovint amb “possibles mentides” o falsificacions o il·lusions, que potser per ells no ho són i les necessiten. Admirem la seva  confidencialitat i empatia més alta que la d’altres persones del barri o de la parròquia, i aprenem molt de la seva lucidesa sobre la vida, la presó, la societat, el món, la humanitat… Hem après molt d´ells. Hem tingut converses d´aquelles que voldries guardar, gravar, recordar… però sabem que estant en el cor del nostre Pare-Mare Déu, al qual en les nostres eucaristies li agraïm i demanem per aquests persones, les fem presents. Així també les nostres comunitats es sensibilitzen i se´ls poden sentir persones pertanyents a la comunitat encara que estiguin entre reixes.

Anem prenent consciència que els centres penitenciaris costen molts diners a la població, que no serveixen per la veritable reinserció (només en alguns casos) i que a la vegada són un negoci per moltes empreses.

Prenem consciència que les primeres víctimes del sistema penitenciari són els presos, però també els funcionaris, les famílies dels presos, el sistema judicial i tots nosaltres, tota la societat.

Escoltant-los trobes molta vida intensa i aventura. Es senten bé parlant amb tu i tu et sents bé escoltant el que són, el que desitgen, el que sofreixen, com veuen la societat i tot això ens ajuda a ser persones, i a estar a prop del misteri de mort i vida , el d’ells, el nostre, el de Jesús viu…

Visitar, escoltar, acompanyar…, ens humanitza, ens dóna esperança, ens fa conèixer a fons altres persones, ens comuniquem… Ens fa adonar del que som, del que és la condició humana.

Personalment, vaig decidir implicar-me, perquè vaig creure que la comunitat cristiana ha de connectar amb totes aquelles persones que sofreixen. En ells i elles trobem a Déu. Som -o hem de procurar ser- la veu dels nostre germans/es empresonats en les nostres comunitats, i per tant la veu del Crist sofrent en ells. Mirem de ser la veu de les comunitats i de la ciutadania dels nostres barris envers ells i elles.

Visitar els presos és una tradició de l’església que seguim (“em vau visitar a la presó” Mateu 25). L’església es va forjar en les presons (veure Actes dels apòstols: empresonaments d’Esteve, Pere, Pau i altres). Molts apòstols, màrtirs, i molts cristians/es han estat empresonats i de fet, seguim a un sentenciat a mort en el patíbul de la creu.

Sovint diem o sentim dir: “s’ho mereixen”, “ho han de pagar”, “viuen com reis”… Bé, un cop els visites, t’adones que són víctimes d’un sistema injust, i a la vegada d’una responsabilitat seva: ells tenen consciència que han de “pagar” els seus errors, el sofriment que han produït en les seves famílies, però no a destemps, com passa, ni a vegades tants anys!

Tenen ganes de sortir de permís o definitivament. Volen veure l’advocat, el treballador social, el psicòleg i insisteixen demanant-los i costa molt que els facin cas.

Ens comenten la seva vida personal, de parella, de família, fills… Coneixen molt bé les normes, el sistema penitenciari i judicial. Una bona colla tenen ganes d’avançar, de sortir-se’n: de la droga, de les sentències acumulades, de les situacions familiars, laborals… Pensen refer la seva vida.

A vegades parlen de Déu, de la pregària i comparteixen els seus sentiments religiosos, espirituals… El relacionar-te, més aviat amb gent jove, ens dóna vida. Per mi és un regal de vida que ve del Misteri d’Amor.

Ens pregunten com està el barri, l’enyoren de com era quan eren adolescents… Esperen i agraeixen les visites dels familiars i les nostres.

L’equip de visitadors/es ens reunim un cop al mes per intercanviar les nostres sensacions, i així mirem de millorar la nostra atenció i acompanyament. Hem constituït una petita comissió per gestionar els processos personalitzats  i acompanyar (recerca de vivenda, treball, salut…) per quan surten del centre.

Una altra tasca del projecte de Portes Obertes és sensibilitzar a les nostres comunitats parroquials i al barri. Un cop l’any exposem el nostre testimoni a les parròquies. Hem fet diferents intents d’exposar tot això als barris i a llurs entitats, però amb poc èxit. La temàtica de les presons té molt “mala premsa” entre la població. Creiem que és bo l’aproximació mútua de les dues realitats: interns i barri, per treure moltes pors i prejudicis que a vegades, amb pocs coneixements, tenim sobre els interns i els centres Penitenciaris. Tots som responsables del que passa al barri i a la nostra societat i és molt convenient que avancem en la sensibilització sobre aquesta realitat complexa, que massa sovint ens suscita visions falses i desqualificadores de les persones.

***

Correu electrònic: info@fundaciolavinya.org

Twitter: @fundaciolavinya

Pàgina web: www.fundaciolavinya.org

cárcel

Imatge extreta de: Pixabay

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Article anteriorNicaragua, rota
Article següentTras el Mundial, crisis política europea (o así no te va a ir bien en la vida)

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here