Santi Torres. En un món especialitzat com el nostre, les aproximacions als grans temes pateixen precisament del mal de l’especialització. S’argumenta amb freqüència que és la complexitat la que obliga a aquests acostaments parcials, quan paradoxalment és aquesta complexitat la que obligaria a aproximacions més interdisciplinàries. Fa poc, José I. González Faus feia notar en un dels seus escrits[1] la necessitat que els teòlegs “dialoguessin amb els economistes”, i ho argumentava en el paper que jugava aquesta disciplina a l’hora de marcar no només el pensament, sinó la vida de gran part de la humanitat.
D’aquí l’encert de Cristianisme i Justícia asseient en una mateixa taula un filòsof (Jorge Riechmann), un teòleg (José Ignacio González Faus) i una feminista activista per la pau (Carmen Magallón), per parlar del gran repte (“la gran prova” en paraules de Riechmann) del canvi climàtic i de la més que probable destrucció de la nostra civilització. I encara més encert haver recollit les seves intervencions per convertir-les en un quadern, el 209 de la seva col·lecció.
Segurament, una proposta així hauria estat difícil sense l’impuls que el papa Francesc i la Laudato Si’ va donar a la necessitat d’abordar teològicament i eclesialment el tema de l’ecologia i el canvi climàtic, però la veritat és que fins i tot sense aquesta encíclica es faria difícil, més ben dit, impossible, que filosofia i teologia no es plantegessin un diàleg mutu sobre el futur de la humanitat. No es tracta ja només de plantejaments ideològics, sinó d’una urgència que posarà a prova la nostra capacitat de construir alternatives a un món de creixent desigualtat, autoritarisme i destrucció. El “Despertem!” no és un clam només per cridar l’atenció, sinó una exclamació desesperada davant d’un enfonsament del qual participem amb la mateixa inconsciència que la dels passatgers del Titànic.
En el diagnòstic del mal, els tres parlen d’un antropocentrisme cultural, sobretot occidental, que amb el capitalisme ha arribat al seu punt més suïcida. Davant d’això Riechmann proposa com a solució “Un curs civilitzatori diferent, que busqui altres metes i fomenti altres valors: acollir a l’estrany, cuidar el que és fràgil, fer les paus amb la natura, acceptar-nos com els vulnerables éssers mortals que som”. És impossible pensar que la teologia pugui estar al marge d’aquest nou projecte civilitzatori. González Faus, en la seva rèplica a Riechmann, va expressar la seva coincidència en lamentar aquest antropocentrisme prometeic, i va contraposar a aquesta imatge la d’un “antropocentrisme rebut” que ens converteix més en administradors que en propietaris. Per això va cridar a una interpretació teològica que hi contribueixi i que trenqui definitivament amb aquest humanisme autodeïficant que ens separa de la natura. Un altre punt de trobada va ser a l’hora d’expressar la necessitat d’una “contenció” en tots els àmbits “tenir poder i no utilitzar-lo, poder dominar i no fer-ho: això és la prova del que és humà, la que ens exigeix, en temps difícils com els que afrontem, pensar en termes de conversió.” Qui així s’expressa no és el teòleg sinó el filòsof, el matemàtic i el poeta Jorge Riechmann. Conversió, contenció…, la necessitat d’una nova manera de viure, que troba en la teologia ecos com el concepte de “sobrietat compartida”, defensada fa dècades per Ellacuría entre d’altres. Per aquest motiu, González Faus conclou en la “urgència de trobar-nos i fer front comú contra la barbàrie tots aquells, creients i no creients, que llegim la realitat de la mateixa manera”.
La tercera en “concòrdia” va ser Carmen Magallón directora del Seminari d’Investigacions per la Pau, de Saragossa, que des del principi es va presentar com “pertanyent a aquesta tríada humana que va ser simbòlicament unida i històricament devaluada: dones, natura i pau”. Va reivindicar per això una tradició, la de l’ecofeminisme, que ja des de sempre “va generar i va proposar models, visions alternatives i va treure a la llum pràctiques existents més harmòniques i respectuoses amb els éssers vivents”, un pensament que no nega sinó que assumeix la vulnerabilitat, ja que sorgeix de la materialitat de les pràctiques de cura de nens i nenes, de malalts, de gent gran”. Posar al centre aquesta vulnerabilitat i aquests límits humans contribuiria, per tant, a construir un humanisme descentrat fonamental per a un curs civilitzatori diferent. Per a això va animar a la teologia i a la filosofia, però també a tots els altres àmbits que configuren la cultura humana, “a escoltar més les dones i a no mirar-les com a víctimes, sinó com a éssers amb agència i amb una paraula a oferir”.
Recomanar, finalment, la lectura d’aquest nou quadern de Cristianisme i Justícia, un advertiment gairebé apocalíptic, però sobretot una invitació a una vida diferent sobre uns pressupòsits nous, dels quals ni la fe ni la reflexió teològica poden seguir absents.
[1] Gonzàlez Faus, José I. Economistes profetes. Breu antologia económica. Col·lecció virtual nº 14 (maig de 2018), pàg. 5.
Imatge extreta de: Pixabay