Nicaragua y la erótica del poder
Víctor Codina. La trágica y sangrienta actuación de Daniel Ortega en Nicaragua que lo ha convertido de luchador contra la dictadura somocista en dictador de su propio pueblo, nos impulsa a reflexionar sobre el poder y sus abusos.
Esta reflexión se hace más necesaria si recordamos que también los promotores del socialismo del siglo XXI, Chávez-Maduro, Correa y Evo Morales, con claro influjo castrista, se han perpetuado en el poder más allá de los límites constitucionales y han asumido actitudes dictatoriales y rechazado cualquier tipo de crítica, en contra de sus mismos principios. (more…)
Les presons no funcionen
Miriam Carmona. La Coordinadora Contra la Marginació de Cornellà porta 32 anys donant suport a persones preses i als seus familiars, durant aquests anys hi han passat moltes persones; unes passen per aquí com a voluntàries, altres com a familiars, i altres com a persones que estan o han estat preses. La Coordinadora, en realitat, són les històries d’aquestes persones preses, de les seves mares, pares, germans/es, que lluiten i que intenten sobreviure a l’hostil món carcerari.
Diem que la presó és un medi hostil perquè, per començar, et separen del teu context, trenques amb el teu projecte vital: llar, família, treball, rutines… Un cop ets dins, les infraestructures segueixen incrementant aquesta sensació: murs, enreixats, càmeres, persones amb uniforme que et controlen, espais monocromàtics… Allà dins ets considerat com una persona perillosa i inadaptada, per tant, el que preval en l’ambient és la desconfiança. (more…)
Eclipse de la otra persona
Lucas López. Tras la crisis del 29, Emmanuel Mounier funda “Sprit” y promueve la corriente personalista. ¿Es la persona conceptualmente suficiente para montar una tradición filosófica? Paul Ricouer defiende que con Mounier murió el personalismo como tradición filosófica. Cree que su legado está en la incorporación de cierto ambiente filosófico personalista a las tradiciones políticas, culturales y religiosas de la segunda mitad del siglo XX. Sin embargo, el poderío de otras cuatro grandes corrientes (marxismo, existencialismo, estructuralismo y neopositivismo) habrían demostrado la debilidad conceptual del personalismo, diluido en la cultura, pero sin discurso académico potente. Piensa Goñi (Las narices de los filósofos, 2009) que el personalismo, sin ser un sistema, queda como una filosofía con muchas variantes: Marcel, Levinas, Stein, Zubiri, Díaz… (more…)
«Vaig ser estranger i em vàreu acollir»
Ramiro Pàmpols. Tinc dos desitjos que m’agradaria que poguessin ser realitat, amb motiu de la nostra acollida a les persones que arriben a casa nostra en busca de refugi, asil, o simplement per sobreviure.
El primer i més fort és que, en igualtat de condicions, siguin les famílies o persones més vulnerables, o més necessitades d’ajut immediat, les que ocupin el primer lloc a l’hora de ser ateses.
Entenc que tothom necessita ser acollit i hi té dret, però hi ha situacions familiars o personals per les que aquesta necessitat d’acollida es fa més evident.
Ho dic en veure els grups humans instal·lats al llarg de les tanques de filferro o caminant per sendes que no s’acaben mai, mentre busquen algun forat que els permeti travessar la frontera desitjada. (more…)
Recollir el curs
Alícia Guidonet. Com molts, aquests dies em trobo recollint el curs: endreçant papers, intentant llençar tot allò que s’ha anat acumulant sobre la taula i que és superflu, fent espai per deixar que el nou curs arribi i pugui creuar la porta.
I en aquestes, m’adono que el que mobilitzo externament té molt a veure amb el que també es mou en el meu interior. Certament, hi ha una estreta relació entre el que passa per dins i per fora. Tot i que sospito que aquest “fora”, perquè sigui autèntic, hauria d’harmonitzar amb l’interior. Altrament, l’extern seria, més aviat, un lloc superficial, on els successos, les coses i les relacions surfejarien, sense arribar a trobar punts d’ancoratge, de renovació, de profunditat. (more…)
No podem mirar cap a una altra banda
Dolors Oller. Fa uns dies molts de nosaltres vam respirar alleugits al saber que el nou govern espanyol presidit per Pedro Sánchez oferia a l’Aquarius, el vaixell per rescatar migrants de les ONGs SOS Méditerranée i Metges Sense Fronteres, atracar al port de València per raons humanitàries. Les imatges d’aquesta mena de “boat people” en versió europea, que veiem en els mitjans de comunicació, ens indignen i ens fan evocar un passat que pensàvem que no tornaria mai més. El cas de l’Aquarius i els retrets entre els socis de la Unió ha tornat a posar sobre la taula la crisi dels migrants i refugiats, que posa en evidència la cara menys humanitària de les potències europees. De Lampedusa a l’Aquarius la falta d’operativitat de la Unió Europea (UE) ha estat total i això s’ha visibilitat en la incapacitat per reubicar els 160.000 refugiats a que es va comprometre el 2015 (sols s’ha fet amb 30.000; cap dels socis ha complert els objectius i alguns d’ells, fins i tot s’han negat a acceptar refugiats). Estem davant d’una Europa que en comptes d’acollir s’emmuralla per totes bandes, posant en perill els seus valors fundacionals. (more…)
Carta abierta a Daniel Ortega
J. I. González Faus. Señor Presidente:
No sé si estas letras llegarán alguna vez a sus manos. Quisiera que al menos lleguen a aquellos a los que usted anda pisoteando sin escrúpulos.
Supe de usted allá por el 1980, cuando acababa de triunfar la revolución sandinista (hoy traicionada por usted), y en plena campaña de alfabetización. Soy “hermano” de Fernando Cardenal (una de las personas más honestas que he conocido) y el provincial de los jesuitas de Centroamérica, César Jerez, me invitó entonces a Nicaragua para dar algunas charlas en apoyo de la recién nacida revolución. Fruto de aquella estancia fue un librito (“Paseo por la resurrección y la muerte”) que comparaba las situaciones de Nicaragua y El Salvador. El título ya refleja mi apoyo a la revolución, aunque siempre intenté que fuera un apoyo crítico, lo cual me valió algunos recelos en aquella hora de entusiasmo casi ciego. Recuerdo una larga conversación que tuve en Estelí con un muchacho alfabetizador que me pintaba entusiasmado las maravillas que se iban a producir en Nicaragua en los próximos años. (more…)
Tres meses de represión en Nicaragua
Nieves Fernández y Valeria Méndez de Vigo. Ya han transcurrido tres meses desde que un grupo de estudiantes de la Universidad Centroamericana (UCA) de Nicaragua que se manifestaban contra la reforma del sistema de seguridad social, portando como únicas armas pancartas y cartulinas, fuera violentamente reprimido por la Policía Nacional, las fuerzas antimotines y grupos paramilitares, dejando a dos estudiantes muertos. Desde ese 20 de abril, la violencia del gobierno de Daniel Ortega sobre su población no solo no se ha detenido, sino que adopta cada vez formas más descarnadas.
Las víctimas mortales, según la Asociación Nicaragüense Pro Derechos Humanos, ya ascienden a 351, sin contar la decena de personas fallecidas tras la violenta incursión de las fuerzas policiales y paramilitares llamada “operación limpieza” en las ciudades de Masaya, bastión de la resistencia contra el gobierno de Ortega, y del sur del país, en los últimos días. Este organismo de protección de derechos humanos documentaba, con fecha de 11 de julio, 2100 heridos, a varios de los cuales se ha denegado la asistencia médica, así como 329 secuestrados y desaparecidos. (more…)
Mandela als 100 anys del seu naixement
Xavier Garí de Barbarà. [Valors] Aquest 2018 fa 100 anys que va néixer Nelson Mandela, un home indispensable per a tancar el segle XX. Un segle, d’altra banda, sagnant i violent, genocida i nuclearitzat, i que a més va donar tres guerres mundials (la Primera, la Segona i la Freda). Entre aquestes, sorgiren personatges sinistres com, per exemple, Hitler, Mussolini o Stalin, que van incitar a conflagracions mundials, matances i genocidis, dictadures i repressió. Però el segle XX també va donar altres lideratges de signe totalment contrari, com ara Gandhi, Luther King i Mandela. D’ells tenim, enguany, tres aniversaris molt destacables: 100 anys del naixement de Mandela, 70 anys de l’assassinat de Gandhi i 50 anys de l’assassinat de Luther King. A cadascú li dedicarem un article, a partir de les seves més grans sentències, les més genuïnes però no especialment conegudes. (more…)
