Javier Vitoria. Amb aquest títol Manu Andueza ha publicat a Ediciones Oblicuas una novel·la. Així comença:
«Un núvol va baixar de dalt, el cel es va obrir en dos i es va sentir la veu de Déu que deia: “Desterreu Elihú. Si us plau us ho demano, feu-lo fora ja de les vostres vides, de les vostres cases, dels vostres països, de la vostra història. No aguanto més el crit de dolor dels meus petits. Desterreu Elihú”».
La trama de l’obra busca desentranyar el misteri d’aquesta veu de Déu que impera el desterrament d’Elihú, el teòleg més jove amic de Job. El diari d’una noia que llegeix el seu pensament, acompanyada de «mirades que criden, mirades que ploren, mirades que esperen…», servirà de fil conductor per desxifrar finalment l’ordre de Déu. No vaig a desvelar el desenllaç.
Aquest text no pretén donar la notícia de la publicació de la novel·la d’en Manu. Tampoc fer-ne una recensió. Pretenc comunicar què em vaig trobar en llegir-la. Em va bastar l’energia de l’amistat per començar a llegir-la. Espurnejada, he de reconèixer-ho, amb una mica de curiositat perquè, com que conec les seves destreses pedagògiques, estava segur que Elihú era una excusa per ensenyar amb claredat -potser a les seves filles- alguna cosa important sobre Déu. Un navarrès no fa res sense intenció.
M’he trobat amb alguna cosa més que una narració amb moralitat. Mentre recorria les seves pàgines anava tenint la impressió creixent de trobar-me davant d’un exercici pràctic de teologia narrativa. Desterrad a Elihú recrea narrativament molts dels arguments teològics fonamentals de la teologia política europea, la teologia de l’alliberament llatinoamericana i la teologia feminista. Arguments difícils d’entendre pels pobres, que es feien diàfans en narrar-los i evocar-los! No he pogut menys que recordar Joan Baptista Metz i la seva vella reivindicació sobre la importància de la narració en la predicació i la pastoral. Desterrad a Elihú dóna raó d’un cristianisme que, des dels seus orígens, no és fonamentalment una comunitat interpretativa i argumentativa, sinó del record i la narració amb intenció pràctica. Narrar i explicar històries és a la base de l’experiència religiosa.
Com era d’esperar tractant-se d’un personatge del llibre de Job, Desterrad a Elihú és també una narrativa concreta del sofriment de les víctimes (representades per «les mirades»). I això la converteix, recordant unes paraules de Boaventurade Sousa Santos, en una contribució per «convertir el sofriment injust en una presència intolerable que deshumanitza tant les víctimes com els opressors, així com els que, no sentint-se víctimes ni opressors, veuen en el sofriment un problema que no els afecta».
La teologia narrativa de Manu Andueza no solament s’entén, sinó que a més implica el lector en la tasca de desterrar definitivament Elihú.
Imatge extreta de: Cristianisme i Justícia