Juanjo Peris. “Si pagues, passes, això és segur. Abans, els dies de pluja la policia sortia menys i era mes fàcil pujar a un camió, però ara també hi ha gent amb ganivets -de la màfia- que t’impedeixen pujar-hi si no has pagat”, em comenta un migrant que espera a Calais poder creuar al Regne Unit.
En aquests moments pot haver-hi uns 700 exiliats dormint a la intempèrie a Calais. Els grups majoritaris són els afganesos i els eritreus, i en menor mesura migrants de més de 20 nacionalitats. Hi ha gent acabada d’arribar de Líbia que ens explica l’infern viscut: “Vaig passar prop d’un any i mig lligat de peus i mans fins que la meva família va poder reunir els diners suficients per alliberar-me. Érem tants tancats en aquell lloc que ni tan sols podia dormir estirat, totalment estirat”, el meu interlocutor, que segurament no passa dels 18 anys, gesticula la posició en què dormia -de costat i amb les cames encongides. També hi ha migrants que volen provar sort al Regne Unit després de no haver-ne tingut en altres països. Majoritàriament són homes joves, també dones molt joves, molts menors i algunes famílies. Molts dormen invisibilitzats entre matolls al bosc de Verrotières, a la perifèria de Calais. Fins i tot amb temperatures sota zero, la policia francesa (CRS) els assetja, destrueix objectes personals i els requisen sacs de dormir, abrics i pertinences que tinguin per passar la nit. Voluntaris i organitzacions reparteixen aliments i abrics que la policia tornarà a requisar.
A principis de febrer, algú -que podem presumir vinculat a la xarxa afgana- es va acostar armat durant un dels repartiments de menjar, on hi devia haver unes 150 persones, i va obrir foc contra diversos migrants. Hi va haver una vintena de ferits, quatre d’ells per bala, un dels quals, un jove eritreu, està en estat força crític. Quan la policia va intervenir, va separar afganesos d’africans.
El ministre d’Interior, Gérard Collomb, es va desplaçar aquella mateixa nit a Calais per donar suport a l’actuació policial. L’endemà els mitjans recollien diverses fotos del ministre amb els comandaments policials explicant, davant mapes de la zona, la intervenció dels CRS per reduir l’explosió de violència dels migrants, en una posada en escena que simplifica una realitat complexa i criminalitza els migrants en el seu conjunt. La presidenta de Càritas França, Veronique Fayet, criticava dies després a través d’una tribuna al diari Le Monde que “els violents enfrontaments són responsabilitat dels traficants, però també són la conseqüència de la política absurda duta a terme pel ministre d’Interior”.
Tot i que diversos migrants diuen que poden reconèixer l’autor dels trets, no s’ha produït cap detenció. La Prefectura ha expressat, en reunions amb les organitzacions, que no té intenció d’enviar la policia al bosc de Verrotières a preguntar per l’autor dels trets. La resta no entenem que algú que hagi comès un crim circuli lliurement per un país europeu amb una arma. “Sabíem que això passava en altres llocs, però no aquí. És inadmissible”, em comenta desconcertat un voluntari francès que treballa sobre el terreny. “Hi ha un jove a l’hospital que quedarà paralític de per vida, sense família, en un país que no coneix ni parla la seva llengua… és pitjor que la mort! i l’autor va impune lliurement, no ho entenem!”, em comenta un líder eritreu. Un fins i tot pot arribar a tenir la sensació que aquesta impunitat tolerada sigui un element de dissuasió més, com ho són les tanques, les ganivetes o les càmeres de vigilància. Espais de “no llei” per als “no ciutadans”, els “invisibles”, els “ningú”.
Imatge extreta de: The Objective