Paula Domínguez Mezquita. Si heu visitat París recentment, haureu reparat en un fenomen que també a Espanya ha estat motiu de portades, titulars i tertúlies televisives. Em refereixo a les persones sense llar, sense sostre, els sans abri (“sdf”: sans domicile fixe; sense domicili fix) al país veí. Si, com jo, heu viscut a la capital francesa i la coneixen més enllà del Louvre, la torre Eiffel i les delicioses creps, sabreu que parlo, malauradament, d’una estampa més de la ciutat. I és que és difícil passejar-se pels seus carrers i no trobar-se amb una persona dormint a terra, a les estacions de tren, o en les andanes i vagons del metro.
Segons el Samu Social de París -un dispositiu concertat d’urgència social-, el 2017, més de 5.000 dones van trucar al 115 per demanar un allotjament. Així mateix, l’organisme estima que més de 500 menors dormen cada nit als carrers de la capital. Les dades no són gaire més encoratjadors a escala nacional: en el conjunt del país, el nombre de persones sense sostre és de 140.000, segons les últimes dades de l’Institut Nacional d’Estadística i Estudis Econòmics (Insee).
A més d’aquests improvisats allotjaments, actualment més de 16.000 persones “malviuen” en 571 assentaments barraquistes repartits per tota la França continental -sense comptar els territoris de ultramar. La insalubritat i la misèria conviuen en aquests campaments, on els menors d’edat constitueixen un terç de la població. La Delegació Interministerial de l’Alberg i l’Accés a l’Habitatge (Dihal) estima, a més, en el seu últim informe de l’abril passat, que els voltants de la capital francesa concentren el 20% d’aquestes barricades de barraques.
Una situació que denuncien freqüentment col·lectius i activistes pel dret a l’habitatge en una ciutat on ascendeixen a 108.000 els allotjaments buits, mentre que en el conjunt de l’estat sumen uns 3 milions d’habitatges, segons l’Insee.
Per si fos poc, la fundació Abbé Pierre, que sensibilitza i lluita contra l’hàbitatge indigne, ha publicat recentment unes vergonyoses xifres sobre el que considera una autèntica crisi de l’habitatge. Més de dotze (dotze!) milions de persones a França pateixen avui d’alguna o altra manera aquest problema, vivint en condicions insalubres, en espais amuntegats -moltes vegades, per sota de la superfície mínima legal de nou metres quadrats-, o sense accés a aigua calenta ni calefacció.
Precisament la pobresa energètica va créixer entre les llars franceses un 25% entre 2006 i 2013, informa la fundació. L’any passat, prop de 4,8 milions de llars, és a dir, més de 11 milions de persones van denunciar patir fred, en la seva major part a causa de la pujada del preu de la llum i la crisi econòmica.
El panorama és desolador i sorprèn en un país desenvolupat com França. L’habitatge, fidel reflex de les desigualtats que van en augment des de la crisi econòmica de 2008, s’ha convertit en un factor d’exclusió per a les classes baixes. La taxa d’esforç entre les llars franceses més pobres -que mesura la despesa que dels ingressos es dedica a l’habitatge- se situa en el 56%, un valor tres vegades més gran que el de la mitjana. D’aquesta manera, l’accés a la propietat s’ha convertit en font d’enriquiment per a uns i d’empobriment per a altres, accentuant més les desigualtats generacionals.
Segons l’Observatori de la Desigualtat -un portal privat francès-, més de 850.000 joves gals d’entre 20 i 29 anys viuen per sota del llindar de la pobresa, una xifra que es redueix fins al 4% dels adults entre 60 i 69 anys.
La precarietat laboral i l’atur estan darrere d’aquesta alarmant realitat que el 2017 afectava 2,7 milions de francesos, s’eleva al 22% entre la població en actiu més jove i dificulta a aquests últims l’accés a una llar digna.
Més enllà de xifres i percentatges, fins i tot de noms, cares i històries, la injustícia i la desigualtat que genera la crisi d’habitatge converteixen la recerca d’un sostre digne per a tots en una batalla democràtica. El dret a un habitatge digne està recollit en la Declaració Universal de Drets Humans, en la Carta Social Europea -aquest desconegut tractat internacional vinculant adoptat el 1961 pels països membres del Consell d’Europa-, i en una infinitat d’acords internacionals entre els signants dels quals es troba França.
En un context on més veus demanem una democràcia (més) participativa, la lluita per un habitatge digne per a tothom pot ser el començament d’un canvi en la nostra relació amb la societat, i d’un compromís real i ferm per fer del nostre un món millor.
Imatge extreta de: El Universo