Xavier Casanovas. Una malaltia recorre el nostre cos social des de fa dècades: la febre de la positivitat. Així ho va denunciar Byung Chul Han la setmana passada a Barcelona. Els seus llibres ens recorden una vegada i una altra que, tot i que molts afirmin que mai com ara a la història hem estat tant bé -o en leibnizià que vivim en el millor dels mons possibles-, alguna cosa no va bé quan les societats teòricament més avançades són les pioneres en depressions, ansietats i suïcidis.
Es fa molt difícil provar de viure mantenint la ficció que tot està bé quan per poc que ens parem a pensar-hi veurem que la nostra realitat no viu reconciliada. La nostra impostada felicitat –no tenim dret ni a un minut de tristor– es batalla cada dia amb la honestedat dels nostres caps i cors que ens recorden que queda tant per fer, que hi ha tant de dolor al nostre món, que aquesta pretesa alegria només pot ser-hi si es posa al servei i en favor de qui avui pateix, que no hi ha possibilitat per una vida frívola sense fer-se cec i sord a la realitat.
Ens cal doncs introduir negativitat al nostre món. Sí, negativitat, que no pessimisme ni mal cos. Negativitat en quant a contrast, en quant a posar llum a la foscor que hi ha en les nostres vides. Negativitat en quant a crítica a la positivitat imperant que ens ha imposat un silenci en el que la queixa, el neguit, la inquietud, no estan permesos si no es vol ser titllar d’aixafaguitarres que ha vingut a despertar-nos del millor dels nostres somnis.
Negativitat és resistència. Resistència a un progrés i una economia turbo-accelerada que destrueix vincles humans i socials, que no ens dóna temps per a pensar la vida, viure-la, acollir-la, sinó que tan sols ens permet destriar-la i consumir-la. Un sistema que no accepta cap treva i que per a passar planer i sense fer mal, ens recomana que no ens resistim a base de tasses de Mr. Wonderfull que ens recorden que cada dia és una oportunitat nova per a ser “feliç”, sense preguntar-nos que hi havia en l’ahir que calia guardar i resguardar dels embats violents d’una força que no és humana.
Negativitat és memòria de tot allò que la sageta de la història i el progrés deixa en l’oblit. Perquè si ens atrevim a afirmar que estem millor que mai, en el “mai” hi deixem persones, històries i vides, com qui amaga sota l’estora la pols i la brutícia acumulada del pas dels dies. També cal no oblidar per a evitar que, com si d’un etern retorn es tractés, la història ens retorni de nou la seva cara més bèstia, despietada i dura. Nous deserts ja recorreguts, patíbuls ja passats. Sempre hi haurà víctimes i algú haurà de recordar el qui, el com i el perquè.
Negativitat és prudència i humilitat. Qui nega no té totes les respostes. Potser no en té cap. Té tan sols la convicció que cal donar-se temps, tenir paciència, saber parar. La negació és el reconeixement de la incapacitat de l’ésser humà per a dominar-ho tot, de la força i lucidesa que resideix en el no-poder. És el reconeixement de la veritat que hi ha en el vençut, en qui no ha estat agraciat com a guanyador en una història que té més de paradoxal i incongruent que de procés clar, net i aflorador de veritats.
Tot això no és nou. Adorno i Horkheimer, pares de la teoria crítica, van formular-ho millor que ningú fa més de 50 anys: «Els passa el que sempre va succeir al pensament triomfant: quan abandona voluntàriament el seu element crític i es converteix en mer instrument al servei d’allò existent, contribueix sense voler a transformar el positiu que havia fet seu en una cosa destructora.» Si la il·lustració pretenia trencar amb tots els mites i supersticions perquè vencés la força de la raó, aquesta, en el seu afany per afirmar-se, ha pretès reduir-ho tot a mesurable, quantificable, tecnificable i dominable. Buscant acabar amb els mites, crea un nou mite: que som capaços, a través del coneixement, de dominar-ho tot. De nou Adorno i Horkheimer: «El que no es doblega al criteri del càlcul i la utilitat és sospitós». La realitat s’imposa com un tot homogeni i inqüestionable. Fins i tot «el reformador més sincer que en un llenguatge desgastat recomana la innovació, en assumir l’aparell categorial prefabricat i la mala filosofia que s’amaga darrere seu, reforça el poder de la realitat existent que pretenia canviar.»
No he volgut posar exemples, el nostre present en va ple. Fins que no siguem capaços de reconciliar aquesta realitat tan trencada i desigual, caldrà guardar un racó de negativitat dins nostre que ens recordi constantment que tot allò que fem, tot el que diguem, no és mai últim sinó penúltim. La negativitat com el moment de veritat més lúcid de les nostres vides. Introduir negativitat com a resposta a un anhel de justícia.
«Nuestras penas, quejas y pérdidas son innumerables.
El pasado no es para nosotros sino un triste recuerdo;
el presente es horrible, si no existe un futuro.
Si la noche de la tumba destruye al ser que piensa,
Un día todo estará bien, he ahí nuestra esperanza,
Hoy todo está bien, he ahí la ilusión.
Los sabios me confunden y sólo Dios tiene razón.»
“Poema sobre el desastre de Lisboa”. Voltaire
Imagen extraída de: Pixabay