Xavier Garí de Barbarà[Valors] Hi ha experiències de vida  que són úniques al món, que només conèixer el principi ja són colpidores i sorprenents, i en arribar al final esdevenen tan increïbles que semblen impossible. Aquesta és la història de Teresa, una dona de 22 anys que fa un temps, a Colòmbia, va patir l’experiència més colpidora de la seva vida: l’enorme dolor de perdre el seu únic fill de 3 anys, per una acció crimilar. Una nit, en un fosc carrer del seu poble, un desconegut que pressumptament la pretenia, va disparar dos trets al seu fill i el va matar a l’instant. L’assassí fou capturat i portat a judici, i al poc temps fou condemnat a 18 anys de presó.

Teresa se sumí en una profunda depressió, i descobrí que el que l’atormentava era no saber qui era aquella bèstia capaç de provocar-li  una tan profunda desfeta personal. Fou així com tramà un pla: volia anar d’incògnit a la presó per fer-se passar per voluntaria, i conèixer en persona aquell assassí. Durant mesos s’anà endinsant en la vida de la presó, impulsant tallers ocupacionals i buscant la proximitat amb els presos. Passat un bon temps, se sentí preparada per a participar en sessions de grup, en les què escoltar i compartir la vida dels condemnats, i el què els havia portat fins allà.

Fou aleshores quan, inevitablement, coincidí amb l’assassí en una de les dinàmiques previstes. Durant les sessions de grup, Teresa escoltà per primera vegada el seu nom, Antonio, i conegué impressionada que aquell pres ja havia estat sentenciat de ben petit, perquè havia estat un nen violat pel seu mateix pare, abandonat després per la seva mare als avis ja grans i, finalment, deixat perdre pels carrers de  la ciutat, passant anys de por i penúries, patint tota mena de maltractaments i abusos, de fam i de fred. Teresa quedava tan commocionada i conmoguda per la tragèdia vital de l’Antonio, que volgué seguir visitant-lo, però sense descobrir-se.

Les circumstància portaren a l’Antonio a iniciar un procés de recuperació personal a fons, i la Teresa portà a terme un decidit procés de dol, per assumir la pèrdua del seu fill. S’anaren coneixent però cap dels dos percebia encara que el dolor de l’un eixugava les llàgrimes de l’altre. Amb el temps, l’Antonio tenia una altra mirada, i la Teresa tenia un altre alè. La proximitat i l’ajut mutu, tan terapèutic per als dos, els va refer talment que els va acabar enamorant. Amb els anys, l’Antonio complí la condemna que li pertocava i portà a terme la seva pròpia rehabilitació fins a sortir de la presó; la Teresa entomà un admirable procés de reconciliació personal que els portà, a tots dos, a una opció vital impossible i inesperada. Avui, l’Antonio i la Teresa estan casats i tenen tres fills junts. Són la prova que de la mort i la destrucció pot fer brollar vida i esperança.

reconciliación

Imatge extreta de: Jot Down

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Doctor en Història (amb una tesi doctoral sobre el pacifisme), Màster en Història Comparada i Llicenciat en Història Contemporània. És Postgraduat en Cultura de Pau (especialitzat en Noviolència), en Resolució de Conflictes (especialitzat en Reconciliació) i en Acompanyament Espiritual (especialitzat en el dol i la pèrdua). Estudia Ciències Religioses a l’ISCREB. Es dedica a l’ensenyament a Jesuïtes Sarrià i a la docència i recerca a la Facultat d’Humanitats de la Universitat Internacional de Catalunya. Els seus camps de docència, investigació o activisme són la cultura de pau, els moviments socials, l’ètica global, les relacions internacionals, la història i les religions. www.xaviergari.com / www.culturadepau.org
Article anteriorPues no, el papa Francisco no se calló en Davos
Article següentFilosofía y teología para la revolución de la educación

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here