Jaume Flaquer. El món islàmic es troba immers en una crisi que tardarà anys a superar. Sigui per causes pròpies o alienes, el cert és que són pocs els països de majoria musulmana que no pateixen l’assot de la violència. A més a més, almenys una desena d’aquests països tenen bases estables d’alguna organització terrorista lligada a al-Qaeda o a l’autodenominat Estat Islàmic. La paraula islam prové de la mateixa arrel que salam (pau), perquè suggereix una entrega absoluta a Déu (= islam) que genera «pau» al cor i pau eterna pel fet de rebre el Paradís com a premi d’aquesta entrega. Si això és així, quins arguments utilitzen els terroristes per fer les atrocitats que cometen? Cal desemmascarar els seus (no-) raonaments, denunciar els països del Golf que defensen el seu mateix codi penal –tot i que formalment condemnen el terrorisme–, i posar en valor els contradiscursos de líders islàmics per tal de contrarestar ideològicament aquest fanatisme.
Tot plegat sense oblidar que una part de la responsabilitat en la creació d’aquests grups terroristes la tenen els nostres països occidentals amb la seva història colonial, amb la seva lluita a l’Afganistan contra l’URSS recolzant-se en el que després s’havia de convertir en al-Qaeda, i amb la invasió de l’Iraq, que ha desembocat, sobretot amb l’esclat de Síria, en la creació de l’Estat Islàmic. Cal recordar que, si bé Occident no va crear la ideologia radical de base islàmica, sí que es va recolzar de manera menyspreable en grups que ja la plantejaven. Pel bé de la religió, cal lluitar ideològicament contra els que la segresten.
La urgent necessitat d’analitzar els discursos
Sentim a dir que «la violència no té res a veure amb l’islam», que la causa de la violència és una lluita per l’hegemonia política entre Síria i l’Iran, o per interessos econòmics, o per qüestions de geoestratègia, o per problemes d’integració social d’immigrants a Europa, o per problemes psicològics d’alguns individus, etc. Doncs bé, afirmar això és com dir que les croades o la inquisició no tenen res a veure amb el cristianisme, que era una lluita de poder al Mediterrani, etc. Cada religió té el deure d’analitzar i reconèixer quins elements del seu discurs o de la seva pràctica afavoreixen els radicalismes, i de denunciar-los com a tergiversacions del que és ella mateixa rellegint la seva pròpia història.
Ens trobem davant dos contraris: el terrorisme que assegura que «l’islam és espasa» i un tipus de contradiscurs fet sovint a partir d’una mitificació pacifista dels orígens. Si el primer és un anacronisme per al món actual, el segon no resisteix la crítica històrica ni la mateixa literatura islàmica clàssica sobre el període de les conquestes. El que sí que cal afirmar és que l’expansió de la civilització islàmica es va fer principalment per expandir el seu domini més que per difondre la mateixa fe. Sabem que la islamització de les societats conquerides va ser extremament lenta. Fins i tot allà on es va fer més de pressa com en el Magreb o Al-Àndalus es va tardar un segle per obtenir la conversió de la meitat de la població. El principi alcorànic que diu: «No hi ha cap coacció [violenta] per imposar la [pròpia] religió» va ser en general respectat.
El concepte de jihad sí que es va utilitzar inicialment per legitimar les campanyes militars d’expansió, però, a poc a poc, a mesura que l’Imperi islàmic s’anava estabilitzant, recolzant-se en el mateix Alcorà, es va anar transformant en una lluita defensiva, sigui individual i espiritual (Jihad major, contra les temptacions que m’allunyen de l’islam), sigui col·lectiva i militar (Jihad menor, contra els enemics de l’islam). Aquesta última manera d’entendre el jihad és la majoritària i normativa avui en dia. És la manera correcta de projectar-nos actualment cap a l’Alcorà. Un dels líders dels Germans Musulmans a França, Moncef Zenati, ha afirmat que «la violència del temps del Profeta cal deixar-la en el passat», i que «avui només té sentit la legítima defensa». Vegem breument l’evolució del discurs sobre la violència.
El context conflictiu dels orígens de l’islam
El primer segle de l’islam (segle VII dC) viu una època profundament conflictiva des dels inicis mateixos de la revelació: conflictes amb altres pobles i conflictes al si mateix de l’islam naixent. És indubtable que en l’Alcorà ha quedat evidenciada aquesta conflictivitat.
El profeta i els seus primers companys van haver de fugir de la Meca perquè els habitants d’aquella zona van rebutjar el seu missatge profètic. A Medina (l’any 622), va ser aclamat com a líder i jutge entre les diverses tribus que hi vivien. Una constitució reclamada avui per l’islam moderat va apostar per la coexistència entre musulmans, jueus i pagans. No obstant això, només al cap de dos anys, sempre segons la tradició, va esclatar la contestació al lideratge del profeta. Diverses tribus jueves i paganes hi van lluitar en contra. El profeta va organitzar més d’una dotzena de campanyes militars, algunes defensives i altres d’ofensives, com les dues campanyes fracassades de conquesta de Jerusalem (molt probablement amb motius messiànics) i de Síria.
(…)
***
Per llegir el Paper CJ complet feu click aquí.
Imatge extreta de: Pixabay