Cristianisme i Justícia. [Ahir vam publicar la primera part de la nostra ja tradicional “Reflexió de cap d’any”. La podeu trobar fent clic aquí o també podeu llegir i /o descarregar el Paper complet].
El desconcert davant la falta de sentit i una identitat amenaçada
Cada atemptat terrorista al cor d’Europa és una nova llavor de por al cor de tots nosaltres. Vivim espantats davant d’un perill difícil de definir i d’entendre. De res serveix conèixer i saber que es tracta d’una amenaça global i que la gran majoria d’atemptats i víctimes es donen fora de les nostres fronteres. Blindar la seguretat del nostre territori s’ha convertit en una de les prioritats i preocupacions.
Un dels arguments reaccionaris que s’han estès entre bona part de la població per combatre aquesta por ha estat el rebuig a l’estranger i la defensa d’una suposada identitat europea homogènia.
El relat xenòfob està calant ja que fa un diagnòstic fàcil i pervers de la situació i projecta una forma de govern que trenca amb la tradició liberal occidental i reforça l’essencialisme cultural.
No només la qüestió migratòria genera una crisi d’identitat sinó que també ho fan elements com la secularització, que dificulten la cerca de propostes de sentit en una societat altament utilitarista i materialista; la devaluació de la memòria històrica que ens porta a un presentisme que no sap integrar el valor de la tradició; la uniformització de la societat provocada pel consumisme de masses; la mercantilització d’espais fins ara blindats a la lògica de mercat com l’educació o la salut; i els profunds canvis generacionals. Vivim un temps de pluralisme cultural que és tant un tresor i riquesa com un veritable repte.
Tal com constatàvem recentment, en nombrosos estats, els partits de la nova dreta determinen de manera creixent el dia a dia polític. Els moviments de Le Pen, el bloc flamenc, l’FPÖ austríac i, més recentment, l’AFD alemanya, construeixen el seu discurs contra les vulnerabilitats de la democràcia liberal i del projecte de pau de la Unió Europea. Aquests partits no han sorgit del no-res sinó que són un dels fruits del buit moral que en bona mesura la ideologia neoliberal ha deixat els darrers trenta anys.
Davant aquest desconcert, com construïm relats d’esperança?
La globalització és una realitat ineludible que amenaça la igualtat, la democràcia i que ha acabat generant formes noves de violència i terror. No defensem generar procesos «desglobalitzadors» sinó proposar una globalització alternativa sobre uns nous principis que arrelin en la preocupació per la justícia global i pel bé comú.
No es tracta, doncs, de trobar respostes instrumentals, tècniques o, fins i tot, de mínims, sinó que el nostre ha de ser un horitzó marcat per la construcció d’una societat més justa on el criteri de «progrés» no siguin les xifres macroeconómiques sinó la situació dels exclosos i dels últims.
Podem citar aquí a Hölderlin quan afirmà que «allà on creix el perill, creix també allò que ens salva». Allò nou i alternatiu sorgeix, sempre que no ens venci la por, en situacions d’incertesa i complexitat, situacions que ens obligaran a replantejar-nos allò més fonamental: què entenem per desenvolupament?, què significa avui el benestar?, de quina manera busquem la felicitat?
Són preguntes que no hem de deixar de fer-nos ni renunciar a respondre-les comunitàriament. Hem d’aconseguir posar-nos d’acord en què és bo per a la nostra vida, tenint sempre en compte el criteri que només serà bo per a mi allò que també contribueix a millorar la vida de la majoria de persones.
Les raons per defensar la construcció de nous relats alternatius i d’esperança es resumeixen en tres:
1) És necessari perquè -amb diferents intensitats- en el nostre món hi ha un conflicte del capital contra la vida. El constatem sobretot quan veiem els rostres de les víctimes o quan mesurem l’impacte medioambiental. Cal trencar amb aquest paradigma tecnocràtic que domina l’economia i la política basat en el creixement, la dominació i l’explotació tant dels humans com del planeta que sosté la vida.
Així ho ha expressat el papa Francesc, un dels líders mundials que millor ha entès què significa una aposta avui pel bé comú.
2) És desitjable perquè vivim en un sistema injust. Creiem fermament que els éssers humans tenim conviccions, impulsos ètics i ideològics i emocions que persegueixen fer més digna i millor la vida. Per això, la necessitat d’anar generant transformacions en la nostra consciència individual que contribueixin a promoure canvis a nivell col·lectiu, i viceversa. No som éssers aïllats, les dues dimensions es retroalimenten.
3) És possible perquè les persones i comunitats, a través de l’acció social, econòmica, política i cultural, poden transformar la realitat. El futur no està escrit. Hi ha experiències que mostren que es pot viure i fer política i economia d’una altra manera. Hi ha marcs de resistència i de transició.1 Des d’aquest entramat d’experiències constatem que l’alternatiu, en la petita escala, és possible i necessari, però no és suficient. El següent pas serà construir narratives que dotin de sentit a aquest canvi, l’ampliïn i l’impulsin a una escala cada vegada més global.
Fem aquesta proposta amb sincera humilitat, perquè no tenim totes les respostes, però sí tenim clar quin hauria de ser el punt de partida: transitar d’un subjecte egocèntric i d’una llibertat entesa com a contraria a la llibertat de l’altre a un subjecte madur, comunitari i una llibertat que sigui la garantia de la llibertat de l’altre.
Només des d’aquí vencerem la por i no ens caldrà abraçar projectes messiànics i salvadors, però alhora autoritaris i amenaçadors dels drets més fonamentals, sinó anar construint pas a pas aquest món nou que tant desitgem.
Imatge extreta de: Pixabay