Jo, Daniel Blake: una critica al sistema de protecció
Teresa Crespo. Jo, Daniel Blake (Premi de la Palma d’or del Festival de Cannes , 2016), dirigida per Ken Loach forma part d’una amplia producció d’aquest director que es caracteritza per la crítica sistemàtica a l’ordre establert que hauria de garantir els drets de la ciutadania i no acaba de funcionar. Durant els anys del govern de la Sra. Tatcher i Tony Blair, Loach no va deixar de ser crític amb el model de l’Estat del benestar d’aquests governs que segons les seves paraules no responien a les necessitats emergents sinó que destruïen a aquelles persones que hauria de protegir. A les seves pel·lícules, aquest director reflecteix vivències plenes de dificultat, la realitat dels barris marginals, conflictes bèl·lics, o situacions al marge de la llei, on els seus protagonistes son persones vulnerables, treballadors, aturats, ciutadans que es troben als límits de la societat, perdedors davant el model capitalista que no els dona resposta a la seva situació, i que els porta a ser víctimes d’un model de societat injusta on només es beneficia una minoria, mentre exclou a la resta de la població. (more…)
Sentirse culpable
Josep Cobo. [La modificación] No deja de ser un síntoma de nuestras dificultades con la alteridad que el tema de la culpa, incluso desde una óptica creyente, tienda a tratarse actualmente como si fuera tan solo un asunto sentimental. Como si de la culpa tan solo debiera ocuparse la psicología. Lo que parece preocupante hoy en día no es tanto que seas o no culpable, sino que te sientas culpable. Pues se supone que el sentimiento de culpa —que no el de responsabilidad— es, de por sí, enfermizo. Puede que seamos hasta cierto punto responsables del hambre del prójimo, pero no por ello deberíamos creer —se nos dice— que un estómago vacío nos señala como podría hacerlo el índice de un fiscal. En todo caso, nos interpela, pero en modo alguno, salvo que padezcamos algún tipo de neurosis, nos sitúa sub iudice. (more…)
#ParadisePapers: Per què no som capaços d’acabar amb els paradisos fiscals?
Xavier Casanovas. Aquesta és la pregunta que molta gent es fa de nou aquesta setmana després de la publicació dels #ParadisePapers, la nova filtració de documents provinents de paradisos fiscals amb noms de personalitats i empreses que utilitzaven l’empresa AppleBuy situada a les Bermudes per amagar patrimoni.
Certament sembla inversemblant que encadenant escàndols com el #SwissLeaks, #LuxLeaks, #PanamaPapers, etc. encara continuem parlant de l’existència de paradisos fiscals, de la falta de regulació d’aquests a nivell internacional, i de la manca de cooperació política per a fer front a una realitat que es calcula que amaga més de 6 bilions de dollars i que implica una sangria de 90.000 milions de dòlars anuals en les arques dels països en vies de desenvolupament.
Tres raons per les quals crec que tot i l’evidencia i el rebuig social que generen, encara no som capaços d’acabar amb els paradisos fiscals: (more…)
Sí, hi ha pobresa laboral
Eduardo Rojo. El 20 d’octubre vaig tenir l’oportunitat de participar amb els amics i amigues de la Fundació Novafeina a la 4a Jornada empresa + social, dedicada a “La contractació de persones vulnerables, bona pràctica empresarial socialment responsable”. Va ser una satisfacció poder compartir novament els meus parers, reflexions i idees sobre les polítiques d’ocupació, i la integració de les persones que tenen més necessitats de protecció amb les que coneixen de primera mà la realitat laboral d’aquests col·lectius i lluiten diàriament perquè la inserció en el món laboral no sigui només una paraula, sinó que es converteixi en realitat, en un mercat de treball que ha viscut situacions especialment difícils durant molts anys i que a poc a poc va recuperant una certa normalitat, tot i que malauradament la millora no arribi, i encara menys a aquella part de la població que per diversos motius (falta de qualificació, desavantatges personals, edat, nacionalitat, etc.) pateix especialment per romandre en aquest mercat o reincorporar-s’hi, i a més en unes condicions de mínima qualitat del treball efectuat. (more…)
El reino del limbo
Manu Andueza. Bienaventurados los ricos,
porque son pobres de espíritu.
Bienaventurados los pobres,
porque son ricos de Gracia.
Bienaventurados los ricos y los pobres,
porque unos y otros son pobres y ricos.
Bienaventurados todos los humanos,
porque allá, en Adán, son todos hermanos. (more…)
Amistat i política
Josep M. Rambla Blanch. Aquesta temporada, a Catalunya, la política s’ha escampat. Política a l’escola i al mercat, a la universitat i a les famílies… La política s’ha instal·lat al menjador de casa. Això és un bon senyal, perquè la política no és cosa només dels polítics, del congrés, del parlament o dels ajuntaments… La política és la cosa de tothom, res publica. Amb tot, la cosa s’ha embolicat massa. Es parla de tensions i de conflictes, de baralles i de fractures. Sembla, doncs, que relacionar política i amistat és una mena d’oxímoron.
Crisi política, crisi d’amistat
L’any 44 aC, el pensador i polític M. Tul·li Ciceró escrivia el tractat De Amicitia, mogut per la davallada de l’amistat en la política, en el moment del declivi de la república. El seu discurs es basava en el record de dos grans polítics, Escipió i Leli, que es van caracteritzar per la qualitat de la seva amistat… (more…)
Comentaris recents