Neus ForcanoLa pobresa i la violència continuen tenint rostre de dona i de nena. De totes les dones que amb el seu esforç i la seva complicitat amb els altres,  tiren endavant la família i fan créixer els fills; tenen cura dels malalts i de la gent gran de casa; i si poden, a més, treballen fora de casa…i tot i així, són víctimes de la violència en les relacions amb els companys i familiars més propers. De totes les nenes que, ficades en màfies de tràfic de persones, són enganyades i deportades sense papers i es troben a mercè de proxenetes que les forcen a prostituir-se. Per por i amenaçades, viuen una angoixa de silenci i paguen, amb la transacció del seu cos com a moneda, l’alimentació i la seguretat dels petits que van parir als seus països d’origen i que han hagut d’abandonar a la seva sort. Als països d’arribada són carn de canó, unes no-ningú sense papers ni llibertat per decidir què volen fer de la seva vida.

Vull afegir a aquesta violència i marginació que tenim presents a casa nostra, la violència que pateixen moltes dones en països en conflictes bèl·lics. Llegeixo a “La guerra contra las mujeres”, de Rita Laura Segato[1], antropòloga i activista feminista afincada al Brasil, que l’estratègia de la guerra ha canviat d’ençà dels anys 90 pel que fa a la repercussió sobre la vida i la integritat de les dones. És sabut i és antic el fet que el cos de les dones de la població sotmesa per la força militar era part del botí dels guanyadors en les guerres de totes les èpoques i de totes les cultures. Ara bé, des dels anys 90 i a partir de la  guerra dels Balcans, s’ha constatat que la violació de les dones d’una població és l’estratègia per trencar els lligams dins d’una comunitat, desestabilitzar-ne el funcionament des de dins i poder sotmetre, destruir i fer-se amb el poder més ràpidament. Ara ja no s’entén la guerra com un enfrontament a un nivell d’igualtat entre cossos  militaritzats, sinó que es fa la guerra atacant directament el flanc més valuós i més important de la cohesió social, que són els lligams comunitaris i els referents de la transmissió de la vida i la cultura d’un lloc i d’un país. I les que fan aquesta funció i estan en aquesta situació són les dones.

La paraula “víctima” ens serveix, doncs, per anomenar l’abús, el maltracte, la culpabilització i la marginalitat en tots els àmbits, sigui social, polític, laboral o familiar; però n’hi ha moltes que rebutgen ser considerades sempre com a “víctimes”. La memòria és important i no s’ha d’oblidar el que ha passat. No es pot. A més, cal formular-ho i fer-ho públic, precisament, perquè aquelles que han patit injustament no quedin silenciades i assumint un sentiment de culpa i de vergonya. S’ha de poder buscar la manera de parlar de la violència, no per enfonsar més les víctimes i mantenir-les en una situació d’inferioritat, de marginalitat, sinó per apoderar-les i per restituir-les públicament. Han de ser els perpetradors de violacions, els maltractadors, l’exèrcit o el govern abusador, els qui quedin assenyalats com a culpables.

Com diu Yolanda Aguilar, antropòloga de Guatemala i activista per als drets de les dones després d’haver sofert repetides violacions durant la guerra civil d’aquest país: “s’han de descolonitzar les emocions, perquè  vaig entendre que veure’s com una víctima tota la vida pot ser castrant, ja que em creo una autoimatge del que això significa i em pot fer creure que no podré sortir d’allà. Això fa perpetuar la violència i li dona poder al violador. Em treu tot el poder que puc tenir perquè poso la meva energia en el sofriment en lloc d’enfocar-la a seguir vivint. Haig de veure que allò va ser un episodi de la meva vida, però no és la meva vida”.[2]

Yolanda Aguilar, des del centre Qanil i l’associació Actoras de cambio, ofereix espais de trobada i exercicis de sanació per a dones que han patit la violència i l’abús. El seu objectiu és que reaprenguin què és una relació amorosa, ja que moltes dones han hagut d’adaptar-se a contextos de malaltia, de guerra i d’abús i han interioritzat les relacions abusives. Denuncia que moltes dones suporten el sofriment com a imposició de les creences socials, culturals i religioses, i que el sistema se n’ha aprofitat, perquè li ha convingut que les dones mantinguin aquesta manera submisa i callada de viure. Per això posen en pràctica teràpies de retrobada, perquè les dones puguin treballar-se personalment de forma integral, recuperant la consciència del seu cos, l’erotisme, l’esperança de viure. Creen rituals per passar dols i desprendre’s així, d’emocions negatives. Aquestes dones reaprenen a integrar el desig, l’erotisme, la sexualitat i l’espiritualitat davant de la fragmentació a què les aboca el sistema. Es tracta de la recerca d’una justícia de la sanació, de la recuperació del cos i de la pròpia subjectivitat, per tal de reconciliar-se amb la pròpia vida i amb el futur.

Aquesta lluita de resistència activa i de transformació personal, em remet al passatge del Nou Testament de la sirofenícia (Marc 7, 24-34 o bé Mateu 15, 21-28)[3].  Aquesta dona interromp la trobada d’homes jueus i s’acosta a la taula on era Jesús de Natzaret per demanar-li que guareixi la seva filla malalta. Quan Jesús li respon que ell ha vingut exclusivament per als Fills d’Israel, ella resisteix el rebuig que li fa -tot i que és conscient que ella és una dona, una estrangera i una pagana, i que no té cap dret a dirigir-se a un home jueu-, però s’atreveix a  respondre a Jesús que s’acontentarà amb una sola paraula del mestre, com una molla de pa que cau sota la taula. Davant d’aquesta actitud humil, combativa i esperançada, Jesús li reconeix la força de l’esperit d’amor que l’habita, i li respon -en un canvi d’actitud gens freqüent en els passatges evangèlics-, que la seva fe l’ha salvat i que la seva filla està sana. Aquesta dona transgredeix les normes i els costums d’honorabilitat del segle I a Israel, però ho fa per demanar la sanació d’una altra. Malgrat el rebuig i la violència amb què és tractada, avantposa l’objectiu que la motivava i la fe com a possibilitat de canvi i transformació del patiment de l’altra. l el seu gest és reconegut públicament.

***

[1] Rita Laura Segato, La guerra contra las mujeres. Madrid: TRaficantes de sueños, Mapas; 2016.

[2] Entrevista feta a Yolanda Aguilar, publicada l’octubre del 2016 [http://desmontandoalapili.com/hay-que-descolonizar-las-emociones-yolanda-aguilar-antropologa-y-terapeuta-feminista-de-guatemala/] Consulta en línia: maig del 2017.

[3] Per a un comentari més ampli d’aquest passatge des d’una perspectiva de teologia feminista, cal recórrer a Elisabeth Schussler Fiorenza, Pero ella dijo; Madrid, 1992. També recollit en els Quaderns de l’HOAC a Neus Forcano, “Democracia y dignidad para las mujeres ante situacions de precariedad”, Cuadernos HOAC núm 10, Madrid, 2015.

mujeres

Imatge extreta de: Pixabay

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Filóloga, profesora de Lengua y Literatura en las etapas de Secundaria y Bachillerato. Máster de Historia de las Mujeres (DUODA-Universitat de Barcelona) y estudios de Ciencias Religiosas (ISCREB). Ha participado en movimientos de educación no formal en los equipos de formación de monitores y en el equipo de responsables generales de Minyons escoltes i Guies; ha participado en el equipo de jóvenes y en los seminarios internos de Cristianisme i Justícia; colabora con el Col·lectiu de Dones en l’Església (Colectivo de Mujeres en la Iglesia) de Barcelona y es miembro de la Asociación Europea de Mujeres para la Investigación Teológica (ESWTR).
Article anteriorLos paraísos fiscales, una zanahoria para la corrupción
Article següentEns volem vives! La justícia és guarir el cos i l’ànima de les dones (II): La felix culpa

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here