Alícia Guidonet. La meva activitat laboral es desenvolupa en l’àmbit de l’educació. Tot i que treballo en un espai educatiu diferent de l’escolar, cada dia tinc l’oportunitat de trobar-me amb nens i nenes, adolescents i joves que participen en els diversos tallers que ofereix el servei en el qual desenvolupo la meva tasca professional. Totes aquestes activitats procuren donar eines per acostar-se a la diversitat cultural i religiosa dels nostres contextos més immediats, i dialogar-hi.
El transcurs dels dies i la demanda constant et permeten trobar-te amb moltes persones. L’activitat es converteix així en una oportunitat per donar respostes a partir de la interacció que sorgeix amb els nois i noies. A vegades aquest exercici es converteix en una anada i tornada adolorides. M’explico. A vegades rebem persones ferides. Aquesta és la conclusió a què arribem quan el diàleg que proposem no és planer, transparent, autèntic. O, fins i tot, quan està impregnat d’aparent desencís, indiferència o refús.
En aquests casos procurem transformar la nostra mirada en actitud contemplativa, és a dir, intentem que el que arriba fins a les nostres retines baixi al cor, i allà s’elabori i es converteixi en acció que cerca transformar. Ens esforcem per no quedar-nos en la superfície de les coses. Volem indagar, si més no durant el temps limitat que dura la visita, sobre les necessitats de les persones que acollim. I no és fàcil: el rellotge en contra i moltes coses per fer…
De vegades és una actitud persistent, que trenca el nostre discurs. En altres ocasions és una resposta dura, que sembla desafiar-nos. Alguna vegada el que hem rebut és un silenci difícil de comprendre. O una burla.
El professorat ha compartit amb alguna de nosaltres la situació dels nois i les noies. Hem sabut que aquella petita que no para quieta arriba al col·legi algun dia sense esmorzar. Que el grup que no intervé, que es mostra sense vitalitat, com si tot estigués perdut, viu en un context punyent en què la manca de recursos, i en alguns casos el maltractament, formen part de la quotidianitat. En altres ocasions, el professorat, sense verbalitzar però amb gestos i mirades còmplices, ha assentit quan hem suggerit que darrere d’aquestes expressions hi ha greus mancances.
Les nostres limitacions, la nostra manca de formació especialitzada per atendre aquestes necessitats expressades amb codis tan singulars, ens fan molt vulnerables. I encara que anem construint, aprenent a partir de l’experiència i la reflexió compartida, de vegades quedem exhaustes davant de tant de dolor disfressat.
I se m’acut pensar en la dignitat de les persones. En aquesta dignitat ferida per la falta d’amor. El tracte diari i directe amb els nois i les noies t’ensenya que una de les seves necessitats bàsiques és l’afecte, l’ajut, el suport afectiu. El vincle que estableixen amb nosaltres és molt limitat en el temps, i per això és una relació especialment fràgil. Però procurem que aquesta hora llarga de visita estigui impregnada d’afecte i reconeixement.
Reconèixer-los, reconèixer-les. Aquest és un dels nostres objectius. Ens esforcem per memoritzar els seus noms. Ens dirigim a ells i elles. I procurem fer-ho des de la cordialitat. Els preguntem, ens interessem pels seus orígens, donem valor a les seves opinions. Oferim espais d’empoderament. Procurem que la visita es vagi construint. D’aquesta manera, el resultat final és nostre, és de tots i totes. Quan el procés finalitza intentem compartir, amb una paraula o una expressió, el que hem sentit, el que hem experimentat. Si disposem de més temps, aquest exercici es porta a terme en un espai de silenci i l’expressió també pot ser plàstica.
Aquest és el nostre petit gest davant el que percebem com a dolor, com a dignitat ferida. És una reacció davant d’aquestes situacions, que per a nosaltres són profundament injustes. Una resposta a aquests contextos que provoquen tant de patiment i que repercuteixen, com si es tractés d’un efecte dòmino, en els més fràgils, en aquests nens i nenes, adolescents i joves desproveïts de recursos, d’una estructura interna sòlida que els ajudi a resistir els desafectes que reben diàriament. Circumstàncies majúscules que els impedeixen créixer.
Una petita i fràgil llavor escampada sobre la terra. Sense que hi hagi retorn. Sense saber què és el que va ocórrer després… I davant d’aquests interrogants, oberts com les ferides d’alguns dels nois i les noies que ens visiten, una companya s’atreveix a suggerir: ¿No recordes algun gest, paraula o frase pronunciada per algú a qui no has tornat a veure però que ha deixat una profunda impressió en la teva ànima, en la teva vida…? I sí, ho recordo.
I la memòria agraïda ens reconcilia. Amb l’acció i amb la vida. Per això ens sembla tan important continuar construint aquests petits espais d’afecte compartit, de gestos mínims, de paraules cordials, de preguntes obertes. De reconeixement davant de tanta dignitat ferida.
Imatge extreta de: Pixabay