Tere Iribarren. El segle XX, que es va tancar amb grans convulsions, crida l’educador a fer front als reptes del segle XXI, i urgeix a les comunitats educatives a fer una nova reflexió per:
- assignar nous objectius i finalitats a l’educació,
- imaginar nous paradigmes,
- i promoure millors pràctiques educatives.
En els últims anys, els debats sobre l’educació s’han ocupat intensament de les qüestions sobre el mètode, han avançat en mitjans didàctics i han ampliat les formes d’aprenentatges, ofereixen una renovació il·lusionada; no obstant pateixen certes amnèsies sobre les finalitats de l’educació. I així l’educació, pel fet d’estar centrada en l’anomenada qüestió escolar, i per important que sigui en un context democràtic, hauria d’evitar que reneixi altre cop el vell contenciós entre ensenyament públic i privat, entre escola gratuïta i lliure. Una i altra han de fer les seves reflexions i la seva valoració interna.
És preocupant que en alguns cercles, la institució educativa estigui interessada més:
- per qüestions tècniques de bona gestió de centres, que per les finalitats de l’educació,
- per les receptes d’organització de centres més que pels objectius de l’ensenyament,
- per criteris formals de rendiment que pel creixement de l’alumne,
- pels aspectes burocràtics de la instrucció que per les qüestions de sentit,
- per la defensa de la llibertat dels pares més que per una escola per a tothom.
Avui se’ns crida a obrir-nos a una nova aventura, a oferir les nostres millors energies i disponibilitats. El món educatiu té necessitat de motivacions, finalitats i estímuls renovats. “Tenim necessitat de nous cants”, deia una jove sindicalista a Stuttgart. Però, qui els escriurà?, es pregunta Le Monde Diplomatique. A la construcció d’aquest cant, que engloba simultàniament motivacions, finalitats i somnis, estan convocades totes les tradicions de sentit; d’aquí que sigui un cant simfònic, que procedirà de la pràctica educativa i no tindrà només un autor sinó múltiples autors.
Emergeix, doncs, un nou horitzó de necessitats educatives que no són merament funcionals ni poden confondre’s amb l’aprenentatge o la instrucció, sinó que sol·liciten respostes sobre el sentit, sobre el significat de la vida i de la mort.
Està naixent un concepte d’educació que, en paraules de l’Informe DELORS, “intenta proporcionar les cartes nàutiques d’un món complex i en perpètua agitació i, al mateix temps, la brúixola per poder navegar-hi”. Navegants i educadors comparteixen una mateixa saviesa, que està feta simultàniament d’informació i de sentiments, de raó i d’afectes, d’intel·ligència i d’emocions.
Els navegants, com els educadors, no coneixen els camins fressats ni les rutes senyalitzades, però es mantenen a flotació i arriben així a bon port. I si sobreviuen és perquè no defalleixen ni s’abandonen, perquè tenen energia per emprendre i la disposició per mantenir-se en l’intent. Naveguen fins i tot a l’interior d’horitzons opacs, carregats de nuvolades.
L’escola no pot entendre’s ja com un espai blindat ni girat d’esquena a la realitat. L’escola constitueix només una petita part dels instruments que una cultura disposa per iniciar els infants i joves en les seves formes de vida.
Cal sortir i beure d’altres pous -com diu l’objectiu de l’experiència de Reggio Emilia “quando l’occhio salta il muro“. Quan la vista abasta el món, el sentit solidari, la cooperació entre els pobles, la construcció del món com a llar… és quan l’alumne reneix de nou perquè l’educació s’ha vinculat a horitzons amplis i compromesos.
L’educació ja és una aventura col·lectiva. Si treballem en aquesta direcció, si obrim l’escola a la societat, l’embarcació permetrà arribar a bon port.
Imatge extreta de: Pixabay