Xavier Casanovas. Recentment he llegit les propostes de Peter Sloterdijk per fer front a l’actual crisi de recaptació dels sistemes impositius. En el seu llibre, “Fiscalitat voluntària i responsabilitat ciutadana”, proposa un sistema fiscal basat en la voluntarietat del pagament d’impostos. Segons ell, l’actual model en què el contribuent és exigit i vist sempre per l’estat com a sospitós, no incentiva un comportament realment responsable. Si es permetés escollir quan i com contribuir, apel·laríem al thymos, l’ànima de l’home que es lliura i s’entrega per l’orgull que produeix ésser reconegut, i el resultat final seria molt més satisfactori activant un cercle virtuós d’exemplaritat.
La proposta, incardinada en la lògica de l’economia del do, al meu parer utòpica i de inversemblant aplicació actualment, parteix d’un diagnòstic funest: dóna per perduda la batalla per aconseguir sistemes fiscals realment progressius, justos i que gravin més al que més té . Per a ell la globalització ha sentenciat l’esgotament i fi dels nostres sistemes fiscals.
Des de la meva perspectiva, crec que donem per acabada una batalla que encara no hem lliurat amb prou força, i que ha de començar per la fi dels anomenats paradisos fiscals. Aquesta setmana es compleix un any de la publicació dels Papers de Panamà, un fet que marca un abans i un després en la lluita recent contra els paradisos fiscals. La publicació de les dades del bufet d’advocats Mossack Fonseca va permetre conèixer millor algunes pràctiques de frau fiscal, va elevar el nivell d’indignació de la societat civil i la seva pressió política i va acabar amb la dimissió d’alguns càrrecs polítics com el primer ministre islandès o el ministre d’indústria espanyol José Manuel Soria.
Un dels pilars d’aquesta crisi de recaptació fiscal és l’existència d’aquests aquestes zones d’opacitat, jurisdiccions amb tributacions baixes o nul·les, estats amb avantatges fiscals evidents, que permeten, a qui s’ho pot permetre, jugar en una altra lliga econòmica. Actualment més de 7 bilions de dòlars s’amaguen en paradisos fiscals el que implica pèrdues milionàries en la recaptació fiscal, els països en vies de desenvolupament perden a l’any 90.000 milions de dòlars, o com hem sabut recentment, segons les Nacions Unides, cada any es deixen d’ingressar 462.000 milions d’euros en concepte d’impostos sobre beneficis empresarials per vies d’elusió legals. Els principals bancs europeus tenen un de cada quatre euros en paradisos fiscals, i arriben a facturar 628 milions d’euros en països on no tenen cap empleat.
Crec que no podem acceptar que tot estigui perdut, tenim la responsabilitat com a ciutadans de crear una moviment a la contra, que suposi un rearmament ètic, una exigència contínua i constant de responsabilitat per part de governs i empreses, un tracte just a qui sí contribueix i fa de les nostres societats amb els seus impostos, societats millors. Hi ha propostes a implementar que només seran possibles si no permetem que caiguin les reivindicacions de l’agenda política: exigir una llista àmplia i compartida de paradisos fiscals, sancionar els comportaments de dúmping fiscal (el precedent d’Irlanda i la multa a Apple no hauria de ser un cas aïllat o una anècdota), demanar a les administracions que incorporin criteris de responsabilitat fiscal a les empreses amb les que treballen (com vol fer la iniciativa Zones Lliures de Paradisos Fiscals a la qual s’han sumat ja més de 50 ajuntaments a Espanya), exigir als estats europeus que ratifiquin definitivament l’Impost a les Transaccions Financeres internacionals, llargament oblidat i aparcat, i moltes més propostes que no caben en aquest article.
El 3 d’abril ha estat escollit per l’assemblea del Fòrum Social Mundial com el dia per l’abolició dels paradisos fiscals. Ciutats de tots els continents s’aixequen avui per reactivar-se en una lluita global. La batalla no està perduda.
Imatge extreta de: Pixabay