Veus. David Fernàndez. [Catalunya Cristiana] A les beceroles fou Paulo Freire i la pedagogia de l’oprimit. Després fou Leonardo Boff, amb l’ètica de l’humà, alertant que a l’home postmodern li havia entrat «complex de Déu» –individualisme possessiu, egoisme narcisista, hedonisme insolidari. De seguida vam conèixer passat i present de la digníssima –i passoliniana– parròquia de Sant Carles Borromeu a l’Entrevías de Madrid i l’altra historia del cristianisme de base. Aleshores, tot just érem insubmisos i ateus al servei militar i potser massa descreguts, però ja s’escolava la memòria dels assassinats impunes d’Òscar Romero i d’lgnacio Ellacuría, que ens feien emmudir, ens desvetllaven de l’horror i ens apropaven a altres llocs ignots però habitables.

Després, enmig de les intempèries, vam topar amb la ma estesa –sempre oberta– de l’ACAT –l’Acció dels Cristians per l’Abolició de la Tortura– i ja sabíem de Jon Sobrino i dels peus descalços d’en Pere Casaldàliga a l’Araguaia. Referents vigents, referències ineludibles, puntals en terra ferma. I de sobte també va arribar el papa Francesc –que Déu n’hi do com es fa escoltar– i les seves encícliques. I alternatives i reflexions crítiques davant d’un capitalisme voraç al qual, en l’actual inhumanitat del moment i pendents encara de foragitar els mercaders del temple, ens podríem oposar amb una senzilla i antiga tríada, que esdevé proclama i programa: no robaràs, no mentiràs, no mataràs.

Just i necessari reconèixer, amb agraïment i gratitud, el que hem aprés d’ells i tot el que ens han aportat. Aquell contacte amb «aquells de l’alliberament» ens va desmuntar prejudicis i va desterrar tòpics, va teixir indestructibles vincles còmplices i ens va fer comprendre l’antropologia del fet religiós. Chesterton ho va acabar d’adobar amb el seu catolicisme irreverent i encomanadís i en va quedar una lliçó ben apresa: només hi ha laïcisme allà on no hi ha cap persecució. Per a molts no creients, doncs, la teologia de l’alliberament ha estat autèntica escola emancipatòria, un mirall real de l’ètica del compromís i una praxi humana per a la transformació. Ens ha fet pensar més, ens ha incitat a anar sempre més enllà i a construir comunitat en llibertat i amb justícia. Avui, com ahir, ens esperonen encara a provar de fer-ho millor cada dia, a no oblidar-nos de res ni de ningú i a no deixar mai de lluitar. Avui, paradoxalment, molts no creients seguim creient en ells –en tants noms revisitats i concrets– perquè ens fan continuar creient en la condició humana. I si és cert que sovint debatem sobre el paradís del cel, el més important és que caminem junts i ens impliquem plegats contra els inferns de la terra. Llaurant l’esperança: perquè és tard però és tot el temps que tenim a ma per fer futur.

David Fernàndez

Imatge extreta de: Ara.cat

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Article anteriorLeonidas Proaño, el legado de un obispo liberador para Ecuador y el mundo
Article següentPrimer Encuentro Iberoamericano de Teología. Declaración de Boston

1 COMENTARI

  1. “El principi de tot”. De “tot”?

    Bastant abans del moviment dels insubmisos al servei militar dels anys 70 i 80 (MOC, etc.), ja en van afusellar uns quants d’objectors de consciencia a l’Estat espanyol (a l’anomenada guerra civil). Malgrat les tergiversacions i el silenci invisibilitzador d’uns i altres (començant per l’ICIP [Institut Català Internacional per la Pau]), els primers objectors a l’exercit i a la guerra de la història contemporània al nostre país van ser els anarquistes i els “estudiants de la Bíblia” (els actuals testimonis de Jehovà) (algun d’ells van complir fins 21 anys de presidi militar). També hi eren els adventistes del setè dia i els mennonites.

    Pel que diu de la teologia de l’alliberament i els teòlegs i l’anomenat “papa”, amb tots els respectes, no són “principi” de res. La teologia de l’alliberament (la veritable, pas la del joc polític) la podem trobar des de Gènesi fins l’Apocalipsi (en poques paraules: la Bíblia com a Paraula de Déu). I d’individualitats i de moviments alliberadors enfront l’apostasia de l’església romana (més tard, església catòlica apostòlica i romana) sempre han existit. Per no anar gaire lluny, aquest any es commemora la Reforma de Luter; però ell tampoc va ser “el principi” de la reforma. Abans d’ell hi hagueren els valdesos, i abans dels valdesos hi hagueren altres (sempre, en qualsevol època, hi ha hagut un romanen que ha mantingut les fonts i la essència del missatge alliberador de la Bíblia).

    Total: que “el principi de tot” és el Déu Creador. I nosaltres, a lo més, podem ser nascuts de nou i col·laborar a la gran comissió que Crist, a l’evangeli segons Mateu 28:19 i 20, ens crida a treballar.

    Molt d’acord que tots som germans i fills de Déu (es cregui o no), però no oblidem qui és el príncep d’aquest món, i els seus servidors. Maranatha!

    Atentament, i bon dissabte

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here