Populismos
J. I. González Faus. “Oscura e incierta”, como el reinado de Witiza de nuestra infancia, se ha vuelto esa palabra, desde que la sociedad y los políticos se acostumbraron a discutir no con argumentos sino con sambenitos y etiquetas.
Si hubiera que seguir la regla del castellano de que el sufijo “ismo” indica muchas veces un abuso o exageración del sustantivo que lo lleva (y digo muchas veces, no siempre, para que la buena amiga Tere Forcades no levante la mano con la palabra “feminismo”), tendríamos que traducir nuestro vocablo como “abuso de lo popular”. Resultaría entonces que el partido más populista es el PP que es quien más lanza esa acusación a los demás: porque se califica de popular aquel partido que es precisamente el más antipopular. Aunque puede que no sea así sino simplemente que el PP considera que todos aquellos a quienes maltrata y excluye sumergiéndolos en la desigualdad más injusta, no son pueblo. Y no lo son porque, sencillamente, no existen: ya dijo la ministra de trabajo que en España “¡no hay nadie!” que cobre por debajo de nuestro miserable salario mínimo. (more…)
Beneficis per a tots
Guillermo Casasnovas. Mentre que últimament la falta de confiança dels ciutadans en els seus governs (i encara en més gran mesura, en el partits polítics) és en boca de tots, el sector empresarial tampoc se salva del recel popular. Una enquesta recent de Metroscopia revela que més de la meitat dels espanyols desaprova la feina de les grans empreses espanyoles i multinacionals, percentatge que s’eleva al 70% en el cas de la patronal i els sindicats, i a més del 80% de desaprovació per al sistema financer. Les úniques que se salven són les petites i mitjanes empreses, que gaudeixen de la confiança del 84% dels ciutadans.
Sovint el problema és la falta de transparència pel que fa a les motivacions reals de les empreses. Si busquem com defineixen la seva missió algunes empreses en les pàgines web corporatives, no és estrany trobar-nos amb frases grandiloqüents que fan referència al seu compromís amb la societat i al seu objectiu de crear un món millor, mentre d’altra banda són protagonistes d’escàndols socials o mediambientals. (more…)
Good Bad Movies: Starship Troopers, las brigadas del espacio (1997), de Paul Verhoeven
Oriol Quintana. Paul Verhoeven és un vell conegut dels cinèfils. Havent realitzat excel·lents pel·lícules a la seva Holanda natal, a principis dels vuitanta féu el salt a Hollywood. La seva primera pel·lícula americana, Los Señores del Acero (Flesh and Blood, 1985), portava ja la típica marca del que un podria esperar en el seu cinema: sexe, violència i comercialitat. L’èxit li arribà amb Robocop (Robocop, 1987) i Desafío Total (Total Recall, 1990), i culminà amb la molt recordada Instinto Básico (Basic Instinct, 1992). Les seves pel·lícules, són, en general, treballs molt notables, però la cruesa i l’efectisme de les seves imatges han fet que bona part del públic més benpensant i més cultureta l’hagi vist amb mals ulls. Tots els films eren, en el fons, pel·lícules de gènere, massa fidels a les premisses de la cultura popular, massa crues, massa contundents. Calia una segona mirada per veure-hi que el director gastava força mala bava retratant els costums de les persones, o que sempre hi havia alguna perla filosòfica a descobrir. (more…)
Refugiados latinoamericanos, en el olvido
Valeria Méndez de Vigo y Carla Sala. [El Porta(l)voz] Los conflictos armados abiertos en Siria o Irak han centrado la atención de la comunidad internacional debido, sobre todo, al elevado número de personas refugiadas que han llegado a Europa. Mientras las miradas están centradas en la guerra de Siria y en los refugiados procedentes de este país, en América Central hay también situaciones merecedoras de protección internacional que pasan más desapercibidas.
La situación de violencia que viven algunos países de América Latina ha provocado que miles de personas se vean forzadas a abandonar sus hogares y, en muchos casos, sus países de origen. La región de Honduras, Guatemala y El Salvador, también conocida como el Triángulo Norte de Centroamérica, es una de las zonas más conflictivas del mundo. (more…)
Boaventura de Sousa Santos: “La humanidad no existe. La humanidad es un proyecto”
Cristianisme i Justícia. Boaventura de Sousa Santos, catedrático de Sociología de la Universidad de Coimbra e intelectual referente de los movimientos altermundistas y del Foro Social Mundial, inauguró el curso 2016-17 de Cristianisme i Justícia el 2 de noviembre de 2016. Antes del acto público el equipo de CJ tuvo la oportunidad de charlar con de Sousa. Este vídeo recoge algunas de las cuestiones que se abordaron sobre capitalismo, derechos humanos, desigualdades, Iglesia, identidades…
La cura i la justícia global
Sonia Herrera. [Revista Valors] Durant segles -i, fins i tot avui dia-, tot allò relacionat amb el treball reproductiu (assalariat o no assalariat) i amb la cura s’ha vinculat amb l’àmbit domèstic i privat i s’ha associat de forma perversa a la “identitat femenina” (com si aquesta es pogués definir com un tot monolític sense matisos ni diferències) i als rols de gènere assignats a les dones, comportant que aquest tipus de treball es convertís, com explica Silvia Federici, en un “factor crucial en la definició de l’explotació de les dones en el capitalisme”.
La cura, el treball domèstic, la criança i tot allò que el capitalisme i, posteriorment, el neoliberalisme van etiquetar com a “no productiu” s’ha menyspreat i invisibilitzat creant un fals miratge de mons binaris separats, ben apuntalats per la cultura patriarcal i el model econòmic hegemònic: d’una banda, el món de l’esfera pública, de l’autonomia, la independència, l’individualisme, el jo…, el món d’allò transcendent, “important”; de l’altra, el món privat, la domesticitat, la dependència, les emocions, les relacions humanes…, el nosaltres.
Primer Encuentro Iberoamericano de Teología. Declaración de Boston
VV.AA. Durante varios días, teólogas y teólogos católicos de Iberoamérica nos reunimos en Boston, Estados Unidos de América, con espíritu ecuménico, interreligioso, intercultural, integrador y solidario. La vocación eclesial nos lleva a pensar, investigar, aprender, enseñar y comunicar la riqueza de la fe cristiana en la Iglesia y la sociedad. Compartimos la vida, la oración, la Eucaristía, la reflexión y el diálogo para hacer un discernimiento en común de los nuevos signos de los tiempos de nuestra época. Ahora queremos compartir algunos frutos de nuestro trabajo con la comunidad eclesial y el público en general.
Reconocemos, con gozo y alegría, que vivimos un momento favorable en el desarrollo de la teología y, en general, en la vida de la Iglesia. Creemos que vivimos un kairós eclesial a partir de los procesos iniciados por el obispo de Roma, Francisco, primer pontífice proveniente de América Latina. Sus impulsos de renovación evangélica, expresados en la necesidad de una reforma, tanto de las mentalidades como de las estructuras de la institución eclesial, en perspectiva sinodal, nos animan a preguntarnos por dónde pasa Dios hoy en nuestra historia y qué realidades se le oponen. (more…)
En el principi de tot
Veus. David Fernàndez. [Catalunya Cristiana] A les beceroles fou Paulo Freire i la pedagogia de l’oprimit. Després fou Leonardo Boff, amb l’ètica de l’humà, alertant que a l’home postmodern li havia entrat «complex de Déu» –individualisme possessiu, egoisme narcisista, hedonisme insolidari. De seguida vam conèixer passat i present de la digníssima –i passoliniana– parròquia de Sant Carles Borromeu a l’Entrevías de Madrid i l’altra historia del cristianisme de base. Aleshores, tot just érem insubmisos i ateus al servei militar i potser massa descreguts, però ja s’escolava la memòria dels assassinats impunes d’Òscar Romero i d’lgnacio Ellacuría, que ens feien emmudir, ens desvetllaven de l’horror i ens apropaven a altres llocs ignots però habitables. (more…)
Si Déu vol (Se Dio vuole)
Jaume Flaquer. Fer-se sacerdot pot ser avui més “contracultural” que manifestar-se públicament com a homosexual. Així és com, en to còmic, comença l’òpera prima d’Edoardo Falcone. Després d’haver treballat com a guionista amb cert reconeixement a Itàlia, s’estrena amb aquesta pel·lícula agradable de veure.
Els primers minuts són trepidants, d’escenes curtes, amb música dinàmica que només emmudeix per deixar pas als “gags”. Se’ns descriu amb humor un pare cardiòleg, dèspota amb les infermeres, liberal i ateu, que viu amb orgull que el seu fill segueixi els seus passos a la universitat. El fill manifesta el seu interès de reunir la família per comunicar-los alguna cosa molt important. Ells, que l’han vist sortir sovint de nit amb un amic, intenten preparar-se anímicament per acollir el que creuen que els dirà: que és gai. I no obstant això els diu que vol fer-se sacerdot. (more…)
