Eto’o: la cobdícia dels ídols o l’ídol de la cobdícia?

Eto’o: la cobdícia dels ídols o l’ídol de la cobdícia?

Xavier CasanovasL’any 2006, l’economista Luis de Sebastián va escriure un dels seus darrers llibres: África, pecado de Europa. Un recorregut per la història del continent explicat des del greuge econòmic i el genocidi humà provocat per Europa. El llibre estava prologat pel llavors aclamat futbolista del F.C. Barcelona, Samuel Eto’o, qui s’alegrava que per fi un llibre expliqués als europeus la història del continent i en demanés de restablir els danys patits: “está claro que los europeos no pueden ni deben resolver los problemas de los africanos. Tienen que ser los africanos mismos (…) Pero no lo pueden hacer sin la ayuda generosa de los países que quitaron a tantas personas, recursos naturales y riqueza de sus tierras”.

Recordo perfectament el moment de la seva publicació: Eto’o simbolitzava, amb el seu estil desenfadat, la subversió de tots els prejudicis racials associats a la persona de color.  Qui no recorda allò de: “voy a correr como un negro, para vivir como un blanco”. Fins i tot a mi, que mai m’ha agradat el futbol, Eto’o em despertava una gran simpatia i admiració. Ha estat i és també un referent pel seu país, el Camerun.

Ara acabem de saber que la fiscalia l’ha denunciat per frau a la hisenda pública espanyola. Un frau calculat en 3,5 milions d’euros entre 2006 i 2009, pel qual li demanen 10 anys de presó i 14 milions de multa. Comença un penós periple judicial semblant al recent cas de Messi pel fet d’haver creat societats on cobrar els seus drets d’imatge per a minimitzar la factura fiscal. Se suma doncs a la caiguda dels deus de l’Olimp, éssers idolatrats per les seves habilitats esportives, que cauen del pedestal quan la temptació de la riquesa truca a la seva porta.

Tres reflexions que voldria fer arrel d’aquest cas:

1.- La necessitat urgent d’exemplaritat pública. El frau fiscal d’Eto’o es converteix en el frau de tot el seu personatge. Igual que passa en els casos de corrupció política, tot allò que la persona ha fet i ha dit abans queda en suspens, posat en qüestió, per la seva irresponsabilitat pública. El que en queda és la màxima que qui triomfa no és qui actua en justícia, qui triomfa és qui se n’aprofita. D’això ja ens n’avisava la tradició clàssica quan el poeta Hesíode afirmava: “Ara, ni jo ni el meu fill podem ser justos entre els homes, perquè es dolent ser just si l’home injust es qui aconsegueix convertir-se en el millor”. Aquesta és la conclusió a la que arriben molts cada cop que un cas com aquest és destapat.

2.- El frau fiscal és una de les principals vies per les quals ens governs africans perden recursos. El Panell d’Alt Nivell sobre fluxos financers il·lícits a l’Àfrica dirigit per l’ex president sudafricà Thabo Mbeki concloïa fa dos anys que Àfrica veu desaparèixer cada any 50.000 milions d’euros per fluxos financers il·lícits de grans companyies. Si aquestes haguessin pagat els impostos corresponents, les agències tributàries nacionals haurien aconseguit entorn a 6.000 milions de dòlars addicionals. El frau i l’elusió fiscal és probablement el nou gran pecat d’europa, que dissenyat i teledirigit des del nostre continent (#LuxLeaks, la City, Irlanda,…), segueix saquejant les arques públiques de tot el món.

Sorprèn que Eto’o hagi caigut en aquest joc quan en el pròleg del llibre ell mateix afirmava: “los gobiernos africanos son a veces corruptos, pero quienes los corrompen son ciudadanos de los países industrializados y ricos”.

3.- Cal responsabilitat solidària dels assessors en les condemnes per frau fiscal. Eto’o ho ha dit, Messi també: “no sabíem el que es feia amb els nostres diners, nosaltres només jugàvem a futbol”, i probablement sigui veritat, però això no els eximeix de la seva responsabilitat. Ara bé, es fa evident que hi ha una responsabilitat solidària, el frau i l’elusió fiscal avui són impossibles sense la col·laboració i participació dels assessors fiscals. Brussel·les ja ha anunciat que es planteja obligar als assessors fiscals a denunciar a clients que vulguin evadir impostos. No n’hi ha prou. Calen serveis d’assessoria fiscal que compleixin principis ètics, crear codis deontològics que orientin el comportament dels assessors. Alhora, que la mateixa hisenda pública ofereixi també un servei d’assessoria i acompanyament en matèria fiscal. I en cas que hi hagi abús de llei fer als assessors responsables solidaris del frau comès.

Per acabar, ens ho recorda de nou J.I. González Faus en el darrer Quadern CJ, “Inhumans i infrahumans”, la cobdícia és idolatria (Col 3,5), mentre deixem que el fals déu diner segueixi exigint víctimes humanes, la justícia es converteix en una quimera impossible.

Eto'o

Imatge extreta de: CNN

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.