El nou rostre de l’Església... sense maquillatges

El nou rostre de l’Església… sense maquillatges

[Aquest article forma part del Quadern CJ número 200 i correspon a l’epíleg.]

Jaume FlaquerSovint l’Església avança a batzegades. Després d’una certa revolució o una posada al dia (aggiornamento) en la seva relació amb el món, hi ha un parèntesi de consolidació que pot durar anys, dècades o segles i, fins i tot, es pot produir una certa regressió. Mentrestant, el món continua evolucionant, i torna a produir-se una falta d’adequació de l’Església respecte al món que l’obliga a fer una altra revolució.

És veritat que una reforma sempre és necessària, fins i tot urgent, quan està en joc el fet que les persones puguin trobar fonaments que sostinguin la seva fe. I aquesta és la situació en què ens trobem avui.

Si volem canviar el rostre de l’Església és necessari canviar la seva mirada, ja que el més important del rostre és la manera de mirar, com també ho són la manera d’escoltar el món i d’intentar assaborir-lo. La mirada renovada no pot ser sinó la de Jesús, ja que és a través seu que Déu mira i sent el món. I Jesús no mira des de qualsevol lloc o des d’un lloc neutre, sinó que ho fa des del lloc de l’esclau, des del lloc del pobre, als peus dels altres, de baix a dalt i des del marge cap al centre. Certament, es tracta d’una mirada diferent d’aquella a què l’Església ens té acostumats: jutjadora, prepotent i controladora, una mirada de dalt a baix i del centre cap al marge. I, per descomptat, també una mirada diferent per recuperar la mirada femenina del mateix Jesús: pacificadora, servidora i curadora, que s’expressa en els miracles i les paràboles de l’Evangeli.

De la religió dels «perfectes» a la misericòrdia de Déu

L’Església necessita així mateix recuperar la indignació de Jesús i la seva misericòrdia. No es tracta simplement d’augmentar el to d’indignació ni el grau de misericòrdia, sinó de sentirse profèticament indignats enfront d’aquells amb què Jesús es va indignar: els rics, els hipòcrites i els orgullosos. A més a més, és necessari expressar infinita misericòrdia envers aquells amb què Jesús es va mostrar misericordiós. L’Església adinerada ha estat massa comprensiva amb els corruptes i els defraudadors, i excessivament dura contra els homosexuals, els divorciats, etc.

Enfront de la hipocresia religiosa, i enfront d’aquesta religió dels «perfectes», l’Església s’ha de presentar com una comunitat de persones que experimenten quotidianament la misericòrdia de Déu i no com un grup de gent que es creuen superiors als altres. En realitat, darrere de les discussions sobre l’admissió dels divorciats a la comunió o la inclusió dels homosexuals en el si de l’Església, es posa de manifest una lluita entre dues maneres antagòniques i irreconciliables d’entendre la religió. Només així es pot entendre la vehemència de les discussions: una Església dels perfectes que mira per sobre de l’espatlla els que considera que no ho són, enfront d’una Església acollidora, com la de Jesús, que es reconeix plena de gent senzilla, coixos, mancs, recaptadors d’impostos, prostitutes, etc. Es tracta de la mateixa dicotomia que hi havia entre els fariseus i el grup que seguia Jesús, que era criticat pels primers perquè s’entaulava amb «publicans i pecadors».

El fariseisme viu amb por del refrany «digue’m amb qui vas i et diré qui seràs». Creu que si es dóna la comunió a algú que ha fracassat en el seu matrimoni, s’embruta el mateix Cos de Crist i els altres membres. En canvi, l’Església de Jesús es barreja entre la gent senzilla per acollir-la, acompanyar-la, donar-li esperança i guarir-la.

De l’autoreferencialitat a l’escolta del patiment

L’Església s’ha de descentrar i acostarse al marginat, i abandonar o, com diu Francesc, fugir de l’autoreferencialitat. Aquesta preocupació de l’Església de parlar només d’ella mateixa i cada vegada més per a si mateixa, amb uns documents que interessen a molt pocs, s’ha de transformar en una Paraula adreçada al poble i al seu patiment. En aquesta preocupació pel patiment, ha de reconèixer amb dolor els milers de víctimes que ella mateixa ha produït i continua produint. Ella, que es va edificar sobre la sang dels màrtirs, s’ha convertit en un botxí. Les víctimes del fariseisme jueu denunciat per Jesús –leprosos, dones amb fluix de sang, publicans, pastors, etc.– són avui els homosexuals, els divorciats, etc., que s’han vist marginats per la mateixa Església. L’Església ha de sentir el seu patiment.

De Crist Rei a la figura de Jesús

L’Església ha de deixar de ser un reflex del «Crist Rei d’aquest món» i recuperar la imatge del Jesús servidor i guaridor que es prostra als peus dels seus deixebles. L’Església, en tant que imatge de Crist Rei d’aquest món, és la que transmet una imatge de Déu com a Totpoderós, Emperador, Patriarca, en el sentit masculí del terme, quan en el que s’ha de transformar és en una Església capaç de reflectir la imatge del Déu que integra allò masculí i allò femení. D’una Església preocupada per predicar al món l’existència d’un Déu «més perfecte del qual res no es pot pensar» hem de passar a una Església que intenta presentar el Déu que es manifesta feble davant la figura de Jesús.

De la jerarquia a l’escolta: Déu al poble

És ineludible per a l’Església veure i escoltar «Déu en totes les coses» i persones, com a base teològica de la participació de tothom en les decisions que adopti. El subjecte de l’escolta és tota l’Església i no sols la seva jerarquia. Teològicament cal reprendre aquella idea que tota l’Església és profètica i tota ella és sacerdotal. Així, el que ha de veure i escoltar Déu és tota l’Església en pes i no únicament la seva cúria, i si Déu parla al poble, la jerarquia l’ha d’escoltar. El sondeig mundial davant del Sínode de la Família no va ser una mera enquesta per acceptar l’opinió majoritària: va ser un acte de fe de la presència de Déu al poble. L’Església s’ha de fonamentar en això per avançar cap a una major horitzontalitat en la presa de decisions i una desclericalització que sigui afí a l’Evangeli.

De la comunitat tancada a la comunió i el diàleg

L’Església ha de ser una gran comunitat de comunitats en què el diàleg constitueixi un element essencial. A més a més, la Trinitat no és una «comunitat» tancada sinó que constantment surt d’ella mateixa. Per això, si l’Església està cridada a ser la seva imatge, ha de practicar un continu sortir de si dialògic, per anar a trobar el món. Consegüentment, l’Església ha de pronunciar una Paraula de denúncia, una Paraula salvadora, però també una Paraula de benedicció. Ha de denunciar les desigualtats econòmiques indecents, recordant el destí comú dels béns de la terra, i condemnar les discriminacions per motiu de raça, religió i gènere.

La Paraula salvadora l’ha de pronunciar l’Església no solament a través dels sagraments sinó indubtablement també a través de l’acció social. Però l’Església no es pot oblidar de pronunciar una Paraula de benedicció –en el sentit de dir bé– sobre totes les coses. Aquesta va ser la Paraula creadora de Déu quan deia que «tot era bo». De la mateixa manera, l’Església ha de ser capaç també de veure i de reconèixer tot el bé que és produït per gent cristiana i no cristiana. Així s’expressa el papa Francesc quan diu que el confessionari «no pot ser una sala de tortura». Una paraula de benedicció és la Paraula de sant Francesc que reprodueix el papa: «Laudato Si’», és a dir, lloat siguis, amb tota la dimensió ecològica que aquesta conté.

Amb rostre de dona

Aquest canvi de rostre de l’Església ha de tenir, doncs, una traducció eclesiològica i litúrgica que potenciï l’horitzontalitat i la consulta, i integri la dona en els òrgans de decisió i de celebració litúrgica. En l’any de la misericòrdia proposat pel Papa, no es pot donar un gir veritable cap aquesta actitud sense un gir femení. La «misericòrdia» bíblica tradueix l’arrel R-H-H hebrea (o àrab a rahim) que és aquell amor que sorgeix de les entranyes de Déu, de la seva empara o, fins i tot, del seu úter matern (rehem). Per això, no pot haver-hi una conversió a la misericòrdia sense una conversió cap al femení. Històricament, el patriarcalisme teològic ha anat de la mà de la violència legitimada religiosament i una Església pacífica i de la cura no acabarà de ferse sense assumir plenament la dona.

iglesia

Obra de l’artista He Qi

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.