Donar centralitat i autoritat al nou rostre dels pobres

Donar centralitat i autoritat al nou rostre dels pobres

[Aquest article forma part del Quadern CJ número 200 i correspon al cinqué capítol. Durant les properes setmanes publicarem en aquest blog la resta de capítols del quadern.]

Javier VitoriaEn les últimes dècades, el món ha canviat molt en positiu, i s’han incorporat a l’anàlisi del binomi fe-justícia noves realitats i perspectives. Però malgrat aquests canvis, hi ha un fenomen que es manté i clama al cel: l’existència d’una plètora multimilionària d’éssers humans empobrits. Sense caure en el catastrofisme, podem afirmar que Auschwitz s’ha convertit en la paràbola del nostre món, com en el passat va intuir Etty Hillesum; o que «el món és el camp», com avui repeteix Giorgio Agamben.

D’un desafiament de primera magnitud a la centralitat

Aquesta realitat és un fet major, la centralitat de la qual en el present i en el futur resulta inexcusable. Si es convertís en perifèrica, molts dels treballs i les reflexions al voltant del binomi fe-justícia perdrien la seva raó de ser i caurien sota una raonable sospita de cinisme. D’una banda, el patiment, la injustícia i la insignificança en què viuen els pobres constitueixen un desafiament de primera magnitud per a la vivència i la reflexió sobre la fe cristiana en la salvació de Déu esdevinguda en Jesucrist i en el seu Esperit. D’altra banda, la font d’aquesta demanda de centralitat no és ni un imperatiu moral, ni una exigència acadèmica més, sinó la revelació de l’autoritat divina que els pobres posseeixen per a la tradició cristiana i les institucions de l’Església. El Déu de Jesucrist els ha instituït els seus «vicaris» en el món (cf. Mt 25, 31-45) i ha dipositat en ells «el pes immens de la glòria eterna» (cf. 2Co 4,16).

Des del binomi fe-justícia «l’opció pels pobres» és una categoria teològica abans que cultural, sociològica, política o filosòfica. Aquesta opció està implí- cita en la fe cristològica, en el Déu crucificat que s’ha fet pobre per nosaltres, per enriquir-nos amb la seva pobresa (cf. EG 198). Consegüentment ens faculta per parlar amb temor i tremolor del Déu cristià de manera contemporània amb «los llantos inaudibles de los que nada esperan ya de nadie…» (Jaime Gil de Biedma). ¿Com podríem no parlar d’Ell, si en aquests plors hem percebut que Déu plora quan sent els crits de desesperació dels pobres? Com ha escrit Gustavo Gutiérrez, «és impossible, des del món de la insignificança, des del món del pobre, que viu una situació inhumana i d’exclusió, no percebre que l’anunci de la Bona Nova és un missatge que allibera i humanitza i que, per això mateix, és portador d’un reclam de practicar la justícia, com a resposta al do del Regne».

De la centralitat dels últims a l’opció pels últims

Aquesta centralitat dels últims, que se substancia en «l’opció pels pobres», assenyala dues tasques per al futur: redefinir el rostre històric dels pobres i ser veu dels que no tenen veu.

Redefinir el rostre històric dels pobres

De pobres sempre n’hi ha, però el seu rostre històric, les seves característiques biogràfiques i humanes van canviant. A hores d’ara els forats negres de la globalització estan deixant molta gent al marge del sistema, també més enllà de les fronteres tradicionals que separaven el Nord del Sud. Grans masses de la població mundial es veuen excloses i marginades: sense feina, sense horitzons, sense sortida. Ja no són víctimes de l’explotació i de l’opressió, sinó de la cultura del «descartament». L’exclusió afecta intrínsecament la seva pertinença a la societat en què viuen. Ara ja no hi són, ni tan sols a sota, a la perifèria o mancats de poder: ara n’estan fora. Els últims han deixat de ser «explotats» per convertir-se en «rebuig», en «població sobrant» (cf. EG 53). Entre aquests haurem de saber identificar (i prestar-los atenció) aquells que són doblement exclosos pel fet de ser dones, per pertànyer a minories culturals, per professar identitats religioses perseguides, etc.

Ser veu dels que no tenen veu

És vital amplificar els clamors dels pobres i de Déu en la nostra societat. Cal deixar meridianament clar que ningú –cap persona, cap poder econòmic, polític, religiós, mafiós, etc.– està legitimat per decidir qui viu i qui mor en les nostres societats, o quines vides són dignes de ser plorades i quines no (Judith Butler). El diàleg fe-justícia des de l’òptica europea cristiana i eclesial ha d’assumir ser aquesta veu, vincular orgànicament el pensament al discurs dels empobrits per història (els últims, els descartats, els que sobren…), i al dels empobrits per opció (els pobres per l’esperit, segons la versió d’Ignacio Ellacuría).

De l’ortodòxia i l’ortopatia a l’ortopraxi

És ineludible la necessitat de donar prioritat a les històries dels pobres, a les seves narracions, sobre els nostres discursos. D’aquesta manera seran vehicles no sols de l’ortodòxia i l’ortopraxi del binomi fe-justícia, sinó també de l’ortopatia que resisteix i ajuda a vèncer la indiferència globalitzada de societats en què els ciutadans es neguen a mirar el patiment dels últims. En aquest moment històric de debilitament o inexistència d’un subjecte polític capaç de transformar l’ordre del sistema, són molt importants les narracions d’apoderament d’aquests exclosos.

Les actuacions de les plataformes dels afectats per les hipoteques en són un bon exemple. Aquesta mena d’històries ofereixen experiències de com els últims poden esdevenir subjectes polítics capaços d’enfrontar-se amb el sistema econòmic financer, de debilitar-lo i de crear-hi fissures. Aquest tipus d’experiències d’articulació i teràpia social, que vencen precisament els patrons del neoliberalisme, proporcionen arguments a una nova narrativa política que serveix per entendre per què han arribat a la seva situació actual. Aquestes històries acrediten la fe que la utopia divina de la fraternitat té una vigència real en el nostre món, encara que sigui una utopia.

També cal fer visibles les històries i narracions dels «pobres per l’esperit». Aquestes «històries intempestives de solidaritat» han fet i continuen fent córrer rumors del Déu de vida. Són vides exemplars dignes de fe perquè mostren com la pobresa espiritual condueix a la solidaritat amb els pobres reals i els maltractats. Aquestes històries confirmen el discurs segon dels teòlegs al servei del binomi fe-justícia.

De la fortalesa de la convicció a l’acompanyament dels últims

És indispensable acompanyar els processos d’apoderament i d’alliberament dels pobres des de la fortalesa de la convicció que el servei a la fe i la promoció de la justícia constitueixen una missió única i inseparable. Però, al mateix temps, amb la humilitat dels qui se saben fona de David. És indiscutible el poder gegantí de l’ídol modern del Capital. Confiant en la força de l’Esperit, cal fer-se present en la batalla del qüestionament radical d’un sistema econòmic que genera tantes víctimes. Aquesta ecumene del patiment injust, i no els balanços econòmics, és la que determina la veritat i la bondat del sistema neoliberal.

Resulta clau acompanyar aquesta lluita crucial, protagonitzada per gent amb diferents identitats culturals i religioses, aportant, des de la tradició cristiana, «esperit», és a dir, uns mòbils interiors que impulsin, motivin, encoratgin i donin sentit a l’acció personal i comunitària en favor de l’apoderament i l’alliberament dels pobres (cf. EG 261). No serà possible comprometre’s en aquesta tasca només amb doctrines, sense una mística que ens animi i ens hi sostingui.

Deixar-nos evangelitzar cada dia més pels pobres

Mentre conjuguem el binomi fe-justícia, reconeixem la nostra necessitat que els pobres ens evangelitzin i volem mostrar com ho fan: «Ells tenen molt per ensenyar-nos. A més de participar del sensus fidei, en els seus propis dolors coneixen el Crist que pateix. És necessari que tots ens deixem evangelitzar per ells. La nova evangelització és una invitació a reconèixer la força salvífica de les seves vides i a posar-los al centre del camí de l’Església. Estem cridats a descobrir Crist en ells, a prestar-los la nostra veu en les seves causes, però també a ser els seus amics, a escoltar-los, a interpretar-los i a recollir la misteriosa saviesa que Déu vol comunicar-nos a través d’ells» (EG 198).

pobres

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.