Compasió, cura i misericòrdia

Compasió, cura i misericòrdia

[Aquest article forma part del Quadern CJ número 200 i correspon al quart capítol. Durant les properes setmanes publicarem en aquest blog la resta de capítols del quadern.]

Lucía RamónLa cura és una dimensió indispensable de la justícia. Des del pensament i la praxi ecofeminista i dels moviments socials, se’ns proposa repensar el subjecte, les relacions socials, l’economia i la política en relació amb aquesta clau per revertir la crisi ecològica i civilitzatòria en què estem immersos; eixamplar el nostre treball per la justícia des de les aportacions de les lluites socials per la ciutadania i les nostres pròpies experiències de cuidar i ser cuidats.

La idea de cuidanania expressa una alternativa al nostre model actual més enllà del concepte tradicional de ciutadania, que posa en el centre els mercats, que imposa un model impossible d’autonomia atomitzada i que exclou els i les que treballen fora del mercat, inclosa la natura. Davant d’aquesta lògica que invisibilitza i desvaloritza els processos que fan possible la vida, que ens sosté quan som fràgils i dependents, i que oculta la nostra interdependència i vulnerabilitat constitutives, la cuidanania posa la cura de la vida en el centre de la vida personal i comunitària, de l’anàlisi social, de l’economia i de la política.

Des d’aquesta nova perspectiva, tota persona, sense exclusions, forma part d’una xarxa àmplia i horitzontal de cures. La reivindicació de la cuidanania comporta la lluita contra les relacions de dominació en què només uns cuiden i uns altres són cuidats. És una aposta per una cura mútua, no jeràrquica, sense privilegis, que inclogui la cura de la terra, la nostra llar.

De la invisibilització a la revolució de les cures

Plantegem una revolució de les cures com a alternativa a la seva creixent mercantilització, i en proposem la universalització davant de la feminització i la invisibilització seculars; es tracta que tots, homes i dones, i també els poders públics, assumim que les cures són una responsabilitat humana compartida i una qüestió política de vital importància. Si volem una societat i una cultura veritablement humanes i ecològicament sostenibles, a l’altura de la dignitat dels més vulnerables i de la necessitat urgent de la cura de la casa comuna, no podem seguir circumscrivint les cures a l’àmbit exclusiu d’allò privat i individual o familiar i de l’economia informal, o atribuir a les dones en exclusiva aquesta qüestió, com si elles fossin «essencialment» més responsables de la cura de la vida que els homes.

D’una justícia «justiciera» a una justícia arrelada en la misericòrdia

Aquesta visió, que reivindica la centralitat de la cura, connecta amb les entranyes de l’Evangeli com a bona notícia. En el centre de la tradició judeocristiana i de la nostra fe, hi ha el Déu que es revela en la història com a Amor creatiu, generós, compassiu, tendre i alliberador. Déu és just i estima la justícia, però una justícia que no estigui arrelada en la misericòrdia acaba tornant-se «justiciera». Per això, els qui preguen amb els salms, conscients de la limitació i del pecat propi, invoquen el Déu just, però confien en la seva misericòrdia, ja que és aquesta misericòrdia la que transforma la seva justícia en gràcia i salvació. Però, com entén la tradició bíblica l’amor? Aprofundir teològicament i experiencial en aquesta qüestió és fonamental per a desenvolupar una ètica i una praxi cristiana de la cura com a dimensió essencial de la lluita per la justícia.

A la Bíblia Jahvè es va revelant com a misericòrdia entranyable. El hesed (‘misericòrdia’) diví s’exterioritza en accions palpables, en favors concrets, però al mateix temps expressa alguna cosa més que una activitat. Es tracta d’una qualitat interior que es manifesta com a inclinació amorosa i benèvola en favor d’altri, com a gratuïtat i donació que ultrapassen els límits de la justícia, i la culminació de la qual és el perdó. Constitueix una font d’alegria i de gaudi contemplatiu; una crida a una comunitat compromesa de vida i d’amor –l’Aliança–, que no es desentén de les necessitats bàsiques dels seus membres més vulnerables per a florir, i que sense la seva salut no té salvació.

A l’oracle del profeta Osees, Jahvè s’enfronta als sacerdots perquè priven el poble del coneixement de Déu, de la instrucció en el hesed (‘lleialtat, misericòrdia, bondat’) i en l’ `emet (‘fidelitat, veritat’). Aquesta falta de lleialtat i de coneixement de Déu els porta a una situació en què l’home, creat per amor i per a estimar, es transforma en un llop per a l’home: «no hi ha amor ni fidelitat, no hi ha coneixement de Déu. Malediccions i enganys, homicidis, robatoris i adulteris es desborden: un assassinat en segueix un altre. Per això la terra estarà de dol i es decandiran tots els qui l’habiten» (Os 4,1-3).

Precisament en aquest punt descobrim la profunda connexió entre la còlera de Déu i la seva misericòrdia, que no és altra cosa que la seva indignació ètica davant de l’atropellament dels més pobres. Jahvè s’encolereix perquè el poble és infidel al seu compromís d’amor (el seu hesed és «com la boira del matí, com la rosada que aviat desapareix» –Os 6,4–); per la duresa de cor que el seu poble mostra i per la seva incapacitat per a complir el que Ell en vol: «amor i no sacrificis, coneixement de Déu i no holocaustos» (Os 6,6). «Judiqueu amb justícia, tingueu els uns amb els altres un tracte lleial i compassiu. No oprimiu les viudes i els orfes, ni els immigrants ni els pobres. No maquineu el mal els uns contra els altres» (Za 7,9-10).

D’un Déu jutge a un Déu amor

L’amor és precisament la imatge de Déu en nosaltres. Com diu el poeta cubà, «només l’amor engendra allò que perdura, només l’amor converteix en miracle el fang». Els cristians estem cridats a viure en l’Amor i a créixer-hi arrelats. L’amor és el signe distintiu del cristià i la seva ocupació fonamental; seguir Jesús és estimar com Ell estimà: «Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat» (Jn 15,12). Només qui estima amb un amor lliure i alliberat de tota temença (un amor que no neix de la por i de la servitud, sinó de l’experiència d’una profunda amistat, de ser estimat incondicionalment i estar en mans de l’Amor), només qui estima amb un amor encarnat que engendra fraternitat i sororitat, i que atén les necessitats dels últims, pot accedir al coneixement de Déu i la salvació. «Si algú afirmava: “Jo estimo Déu”, però detestava el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu» (1Jn 4,20). «Si algú es té per religiós, però no domina la llengua i enganya el seu cor, la seva religió és buida. La religió pura i sense taca als ulls de Déu, el nostre Pare, consisteix en això: ajudar els orfes i les viudes en les seves necessitats i guardar-se net de la malícia del món» (Jm 1,26-27).

Recuperar i actualitzar una espiritualitat de la cura

Finalment, estem convençuts que la compassió i la misericòrdia són vitals per a nodrir i alimentar la lluita per la justícia. L’educació espiritual en la compassió i la cura d’un mateix, una compassió i una cura ben enteses, és fonamental per al desenvolupament de la persona i per a la mobilització i la perseverança en les lluites socials. No podem viure sense estimar, però tampoc no podem viure sense amor. Com podem estimar bé el proïsme si no sabem estimar-nos a nosaltres mateixos?

La cura d’un mateix, molt present en l’espiritualitat cristiana antiga, és un valor que cal recuperar i actualitzar des d’una perspectiva encarnada i integral, més enllà d’una espiritualitat i una concepció de la justícia i del treball per la justícia excessivament ascètica i sacrificial, focalitzada en l’activisme a curt termini. Perquè la cura d’un mateix integra les emocions i el desenvolupament intel·lectual, el corporal i l’emocional, el comunitari, i també la capacitat d’assaborir, gaudir i celebrar els plaers bàsics de la vida en harmonia amb la terra, més enllà de la voracitat consumista. Implica descobrir i acceptar els límits, aprendre que menys pot ser més davant de la lògica depredadora del capitalisme, que posa en el centre de la vida i de la societat l’acumulació de capital.

compasión

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.