República Democràtica del Congo: la lluita per viure amb l'esperança d'un futur

República Democràtica del Congo: la lluita per viure amb l’esperança d’un futur

Anna Pérez MirAquest estiu he anat a la República Democràtica del Congo i durant el viatge, arreu, en pobles i ciutats, hi havia grans pancartes del president Joseph Kabila apel·lant al diàleg. D’entrada, quan utilitzem aquesta paraula, el sentit que volem expressar sembla molt evident, però si furguem en la lletra menuda la cosa es complica. González Faus fa pocs dies, ens definia en aquest mateix blog, una llarga llista d’acepcions del verb dialogar. Però se’n descuidava una: l’acepció Kabila.

L’apel·lació al diàleg que fa el president Kabila té un rerefons maquiavèl·lic literalment parlant: la fi justifica els mitjans. La fi, perpetuar-se en el govern, tot i haver expirat el que li permet la constitució, i els mitjans, el diàleg, que només és un burda excusa per assolir la fi. Però perpetuar-se en el govern no és una finalitat en sí mateixa sinó un instrument per a l’enriquiment personal i de la majoria de polítics del govern i militars conxorxats amb les grans multinacionals que extrauen quantitats ingents de minerals d’un país qualificat d’escàndol geològic per la gran concentració de riquesa del seu subsòl. Gairebé ja no queda ningú al món occidental que no tingui un mòbil, una tauleta o disposi d’un ordinador. Qualsevol d’aquests aparells funciona gràcies al coltan, un dels minerals més preuats actualment, el 80% del qual s’extrau de l’RDC. Però no se’ns n’explica l’origen, com tampoc que aquest mineral està tacat de sang i que en els darrers 20 anys ha produït més de 5.000.000 de morts, un veritable genocidi. Perquè mentre nosaltres utilitzem aquests aparells, la població congolesa situada a la zona minera, fronterera amb Ruanda, Uganda i Burundi, està en guerra i és massacrada per les tropes d’aquests països: assassinats en massa, dones violades, treballadors a les mines en situació d’esclavatge… una vergonya per a qualsevol dirigent que vulgui realment un “diàleg” amb el poble.

L’arribada al govern del president Joseph Kabila ja va ser en si mateixa un fet confós. El seu pare, Laurent Kabila, va ser assassinat i l’entorn del president va acordar que el millor candidat per a succeir-lo era en Joseph. Aquest no arribava a la trentena i, com és vox populi a l’RDC, no era ni fill de Laurent i, el pitjor de tot, ni congolès, sinó de Ruanda. Des que es va fer amb el poder, la població congolesa ha vist disminuir estrepitosament el nivell de vida però el que vaig observar aquest estiu, ja no és només la precarietat en la que es viu sinó la baixa autoestima que tenia gran part del poble congolès. Em va esgarrifar veure com en un poble es donava les gràcies amb una gran pancarta al president perquè l’havia electrificat… al s. XXI? Al país que té la presa hidroelèctrica més gran del món? Inconcebible.

Però fixeu-vos que parlo de la baixa autoestima que tenia i no que el poble congolès, ja que des de l’estiu, crec que clarament hi ha un abans i un després. Els partits de l’oposició, concentrats en el moviment anomenat “Rassemblement” (Agrupament) agafen cos i organitzen concentracions per marcar d’aprop el president i deixar clar que el 19 de desembre, ja no serà el president dels congolesos, convoqui o no les eleccions, ja que la constitució no l’hi permet. I arriba el darrer dia per a convocar les eleccions, el 19 de setembre, tot just fa un mes. Com era d’esperar no es van convocar. Kabila portava temps donant pistes que no es convocarien: havia intentat canviar la constitució per allargar a un més els dos mandats actuals i, a més, anava avisant que el cens no estava actualitzat. En previsió, Ressamblement fa una crida pacífica a sortir al carrer per exigir que es convoquin. Aquesta crida és aprofitada pel règim per generar un seguit de disturbis durant dos dies que acaba amb un centenar de morts i les seus dels partits opositors cremades. Un centenar de víctimes moltes de les quals ben innocents, com la d’una nena de 12 anys morta a trets mentre anava a l’escola. El mateix dia, començava la 71ena Assemblea General de les Nacions Unides i qui esperava una al·lusió o declaració sobre els fets, va quedar decebut. O potser no arriba ni a decepció ja que la realitat s’imposa, i no descobrirem ara que un centenar de morts no té el mateix ressò ni condemna segons d’on siguin.

Però Ressamblement  té, entre altres, dos aliats molt significatius: el moviment Lucha (Lutte pour le Changement) i la CENCO (Conferència Episcopal Nacional del Congo). El primer està format per joves que volen tornar-se a sentir propietaris del seu país i viure amb l’esperança d’un futur. Per aconseguir-ho, no dubten en posar en evidència les misèries d’un règim anomenat falsament “democràtic”. El segon, la CENCO, compromesa amb el poble,  fa de seguida unes declaracions contundents on demana el diàleg però amb la condició sine qua non que el president deixi el poder el dia 19 de desembre. Aquestes declaracions prenen un valor molt rellevant ja que el paper de l’església catòlica a l’RDC va lligat als grans canvis polítics viscuts al país. Quan el dictador Mobutu Sese Seko va perdre el poder als anys 90, l’aleshores arquebisbe de Kinshasa, Laurent Monsengwo, va ser nomenat el 1991 president de la Conferència Nacional Sobirana, el 1992 president de l’Alt Consell de la República i el 1994 portaveu del Parlament per a la Transició, amb l’encàrrec de redactar un esborrany de la constitució i preparar unes eleccions amb garanties. Actualment, Laurent Monsengwo és cardenal, Primat de l’Església congolesa i ha estat nomenat pel papa Francesc membre de la comissió per a la reforma de la cúria. Molt probablement, la seva proximitat amb el papa Francesc va ser determinant perquè una setmana després dels disturbis, quan el president Kabila el va anar a visitar a Roma, no fos rebut amb honors de cap d’Estat en el despatx del papa sinó a la biblioteca, un gest que no ha de passar desapercebut.

Passat un mes, el ressò internacional del conflicte en un país clau per a l’abastiment mundial, es pot titllar d’irrisori. El president francès va fer unes declaracions que si bé van tenir un cert ressò mediàtic no van ser seguides per altres països. Bèlgica, que per raons històriques hauria d’haver estat la primera en la condemna i hauria d’haver liderat el rebuig internacional, simplement decideix no prorrogar més enllà de 6 mesos els passaports diplomàtics de l’RDC, un gest insuficient, com el dels EUA, bloquejant la fortuna que dos militars congolesos tenen en aquest país. Tot just aquesta setmana, la Unió Europea reclama un diàleg veritablement inclusiu entre totes les parts sota l’amenaça de sancions. Veurem on queden les paraules.

No deixem en el silenci 80 milions de congolesos que només reivindiquen pacíficament el dret democràtic de poder escollir qui els governi, qui els tregui de la misèria, en definitiva. Cada vegada que mirem els nostres mòbils, sentim-nos responsables de donar-los veu.

Congo

Imatge extreta de: Lutte pour le Changement

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.