[Aquest article forma part del Quadern CJ número 200 i correspon al tercer capítol. Durant les properes setmanes publicarem en aquest blog la resta de capítols del quadern.]
Sonia Herrera. Deia Concepción Arenal que «la societat, en justícia, no pot prohibir l’exercici honrat de les seves facultats a la meitat del gènere humà». I precisament d’això parlem en abordar la desigualtat de gènere, d’una de les més flagrants injustícies de tots els temps, d’un «mal radical», com en diria Ivone Gebara, que ha doblegat la meitat de la humanitat durant milers d’anys.
Tradicionalment, les dones hem estat considerades «l’altre», allò peculiar, estrany, l’anècdota fora del model universalitzable de l’home blanc, occidental, benestant i heterosexual en la identitat del qual, pel que sembla, ens hauríem de veure reflectits tots els éssers humans. Perquè tot i ser majoria, les dones hem estat constantment disminuïdes, reduïdes a col·lectiu, sense que es tinguessin en compte els nostres drets, les nostres demandes i necessitats.
Són múltiples i diverses les desigualtats que patim les dones, com també són diverses les violències de què som víctimes pel fet de ser-ho. Discriminacions i violències que afecten diversos àmbits, com el món laboral, la justícia, la política, el medi ambient, la sexualitat, la cultura, la salut o les relacions socials. Per això és important, a més d’acostar-se a aquests àmbits des d’una perspectiva de gènere o feminista –per descomptat que sí–, fer-ho també des de la perspectiva interseccional per posar de manifest els nexes entre la discriminació de gènere i altres discriminacions basades, per exemple, en la classe social, ètnia, raça, religió, edat o una orientació sexual.
De la punta de l’iceberg a les violències múltiples
Les violències que s’exerceixen sobre els nostres cossos i la nostra vida són heterogènies. Fa anys Amnistia Internacional va dissenyar i va difondre una eina que ens serveix per fer visible aquesta pluralitat i abordar el fenomen de la violència masclista amb més complexitat. Es tracta de l’Iceberg de la Violència de Gènere.
Quan parlem de violència de gènere la primera cosa que ens ve al cap és precisament la punta d’aquest iceberg: la violència física i els feminicidis. Després pensem també en la violència sexual, les amenaces, els insults…, però això només representa una part del problema, el més visible. En la base trobem tota una sèrie de violències ocultes, més o menys subtils: despreci, control, violència simbòlica en els mitjans de comunicació, pressió estètica, invisibilització, menyspreu, assetjament al carrer, divisió sexual del treball… Aquestes violències conformen el terreny adobat perfecte perquè les conseqüències més funestes de la cultura patriarcal es normalitzin i siguin socialment tolerades.
El dramaturg Humberto Robles, parlant del feminicidi a Ciudad Juárez, escriu: «Cos de dona: perill de mort». La realitat ens confirma que és així. Només a l’Estat espanyol, des del 1999, 1.083 dones han mort assassinades per la seva parella o exparella (dades en data de 27 de maig de 2016). L’estadística no té en compte tots aquells assassinats de dones per raó de gènere comesos per agressors que no tinguessin una relació íntima amb la víctima, ja que la legislació espanyola no ha incorporat encara el concepte de «feminicidi», molt més inclusiu i ampli respecte a aquesta qüestió.
De l’evidència a la descontrucció
El feminicidi és, sens dubte, un fenomen global –matisat per les especificitats del context de cada país–, que es cobra cada l’any la vida de 65.000 dones arreu del món, segons dades de les Nacions Unides.
Sobre tot el que hem dit fins ara, podem aportar encara moltes més dades que il·lustren la situació de discriminació a què ens enfrontem les dones diàriament:
• Un 35% de les dones de tot el món ha patit violència física i/o sexual durant una relació de parella, o violència sexual fora de la seva relació de parella. Els estudis fets per països assenyalen que el percentatge pot arribar a ser del 70% en algunes zones.
• El 98% de les persones explotades sexualment contra la seva voluntat són dones, 4,5 milions a tot el món.
• Cada any, a 2 milions de nenes d’arreu del món se’ls practica l’ablació, una xifra que cal afegir als 100 milions de dones mutilades genitalment.
• 700 milions de dones de tot el món s’han casat tenint menys de 18 anys. D’aquestes, 250 milions abans de complir els 15.
• A la Unió Europea, entre el 40 i el 50% de les dones ha patit assetjament sexual, contacte físic o insinuacions sexuals no desitjades al lloc de treball.
• El 99% de les terres conreades del món pertanyen a homes, mentre que les dones produeixen el 70% dels aliments bàsics.
• 2/3 dels analfabets del món són dones i nenes.
• Les dones constitueixen el 65% de les llicenciades de l’Estat espanyol, però només representen el 45% del mercat laboral.
• 7 de cada 10 dones han experimentat algun tipus d’assetjament al carrer.
• A Espanya, la diferència salarial entre homes i dones se situa, segons les dades d’Eurostat, en un 19,3% (3 punts per sobre de la mitjana europea).
• El 84% dels parlamentaris del món són homes, mentre que les dones representen més de la meitat de l’electorat.
• En els llibres de text de secundària les dones són les grans absents: només són representades en un 7,5%.
• Només el 10% de les pel·lícules que veiem són protagonitzades per dones.
Podríem continuar aportant xifres que mostren que Victoria Camps potser va ser extremament optimista quan va afirmar que el segle xxi seria «el segle de les dones». Són molts els reptes que hem d’afrontar perquè, com argumentava la filòsofa Amelia Valcárcel, «l’ordre complet prevegi que és just que nosaltres tinguem la meitat de tot» en igualtat de drets. Per aconseguir-ho, el major repte rau en la incorporació transversal de la perspectiva de gènere a tots els camps del saber i a tota activitat –inclòs el binomi fe-justícia–, i a la desconstrucció del discurs hegemònic, que continua sent eminentment androcèntric.
Aquesta desconstrucció té a veure amb la pròpia identitat, amb el fet de qüestionar-se com ens conforma el patriarcat com a persones i amb el paper que han fet en aquesta conformació els diferents factors de socialització, com ara l’educació rebuda, els llibres llegits, les pel·lícules vistes, els nostres grups d’iguals… Tot això requereix enderrocar ídols, desposseir-se de certeses per omplir-nos de dubtes i observar-nos des d’altres punts de vista. No serà fàcil, ja que es tracta d’encarar des de l’esfera personal i des de l’àmbit local un imaginari cultural i uns models epistemològics dominants que estan fortament arrelats, però tal com sosté Sayak Valencia, avui dia tant els problemes com les formes de resistència i resiliència s’han d’abordar des d’una doble dimensió «g-local», reflexionant i actuant al mateix temps des de l’àmbit local i el global.
Per una Església de les dones i per a les dones
En aquest actuar g-local, les religions i les seves institucions tenen un paper important. Som conscients que per acció o omissió, al llarg de la història, l’Església catòlica ha discriminat i violentat les dones incessantment en assumir el discurs patriarcal dominant que proclamava ja en temps de Plató i Aristòtil la seva inferioritat, traïnt així, la seva pròpia tradició on s’afirmava amb contundència que «no hi ha ni home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist» (Gal 3,28). Sabem que la teologia oficial no té resolts gaires temes relacionats amb el cos, la sexualitat o la reproducció; que la jerarquia eclesial ha mantingut –i manté– un silenci còmplice i punyent davant la violència contra la dona i que continua mirant cap a una altra banda…
En som conscients, d’això, però és necessari que obrim portes i finestres perquè, com va escriure Higinio Alas el 1983, «no hi ha resurrecció sense insurrecció contra el mal». I si ja sant Hipòlit de Roma, en una data tan reculada com el segle iii, va reconèixer que Maria Magdalena havia estat l’«apòstol dels apòstols», i si nosaltres també som «poble de Déu», hem de prendre la paraula i reclamar «la meitat de tot» que se’ns deu també pel que fa a la nostra fe. I per fonamentar aquesta reclamació, podem començar per demanar-nos què poden aportar a aquesta transformació els moviments feministes, les teologies crítiques i de l’alliberament i la teologia feminista.
Un fet social es converteix en problema social quan se’n té consciència, i l’Església pot contribuir –i ha de ferho–, en justícia, a fer visible aquesta incontestable realitat de la desigualtat, a sensibilitzar a favor del respecte a la dignitat de les dones i en defensa de la seva subjectivitat. Posar fi al silenci serà, sens dubte, un primer pas i un signe profètic que podrà ajudar a fer que el somni de Victoria Camps per a aquest segle no es quedi en utopia estèril.
Imatge extreta de: CIMAC Noticias