La culpa

La culpa

Lucia Montobbio. [El Ciervo] Quan hi penso, em sembla una imatge negativa. El missatge que el meu cervell em dóna de seguida és: “Desfés-te’n, sentir culpa t’erosiona per dins, et paralitza, et congela…”.

Davant d’aquests missatges, m’agrada riure’m de mi mateixa i portar-li la contrària al pensament. La pregunta que em faig és si hi ha una cara positiva de la culpa. Em sorprenc responent que sí.

La culpa és una noció antiga i de llarg recorregut. Diferents disciplines han reflexionat sobre el tema. La religió, la moral, la filosofia, el dret, la història, l’antropologia, la psicologia…

La culpa és rica i complexa. Ignasi Boada, professor de filosofia a la Ramon Llull, afirma: “Avui no són poques les persones que tenen la impressió d’haver passat d’una cultura en què el sentiment de la culpa era present, a una època en què la culpa pràcticament ha desaparegut. Sembla que no ens sentim culpables de res, encara que som experts a buscar culpables per a tot el que no funciona”.

Amb això últim començo a argumentar una possible cara positiva del sentiment de culpa, sense negar aquesta cara fosca que, viscuda de forma obsessiva, podria convertir-se en patològica.

Penso que és possible tenir un sentiment de culpa sa. Responsabilitzar-nos de quan hem fet mal a l’altre, o a nosaltres mateixos, sense que això ens dugui a perdre alegria.

A vegades els nostres desitjos són diferents dels de l’altre i traïm l’empatia. Això pot portar-nos a sentir-nos culpables perquè encara que estiguem defensant el nostre desig, ens importa l’altre. Aquesta petita culpa ens avisa de l’empatia que sentim cap als altres. Selecciono aquest fragment de Siddharta, de Herman Hesse.

“Amb el teu permís, pare. He vingut a comunicar-te que desitjo abandonar demà  casa teva per anar-me’n amb els ascetes. El meu desig és convertir-me en un samana. Espero que el meu pare no s’hi oposi. El braman va quedar en silenci i va romandre així tant de temps que, per la petita finestra, van passar les estrelles i van canviar la seva figura abans que es trenqués el silenci d’aquella habitació. Callat i sense moure’s es trobava el fill, amb els braços creuats; callat i sense moure’s el pare seguia assegut sobre l’estora. I les estrelles passaven pel cel. Llavors va declarar el pare: No és convenient que un braman pronunciï paraules violentes i furioses. Però la indignació estremeix la meva ànima. No vull sentir de la teva boca aquest desig per segona vegada.”

L’escena em recorda la d’un jove que vol ser artista i es confronta amb un pare que vol que sigui metge. L’autodeterminació el portarà a ferir al seu pare, i així es podrà sentir culpable en el moment de defensar el desig.

Aquesta per a mi és una part positiva, des de la culpa descobrim l’empatia. Tot i que el jove defensa el seu desig, és empàtic amb el seu pare, li sap greu que s’enfadi, però no renuncia a la seva identitat. Si hi hagués renunciat, entraríem a parlar de la cara fosca de la culpa. L’altre, volent o no, podria arribar-nos a manipular a partir d’aquesta culpa.

Això em porta a afirmar que la culpa podria definir-se també com la traïció de l’empatia. Perdem de vista necessitats, interessos, o desitjos. Quan la culpa treu el cap, la pregunta seria: Podria haver evitat el mal que he fet ?, què he après? El sentiment de culpa positiu té a veure amb la capacitat de fer-se càrrec del mal cap a l’altre, i amb l’interès de posar-hi remei.

Pel que fa a un mateix, puc sentir-me culpable perquè podia haver fet alguna cosa i no ho he fet. Potser per mandra, per falta d’organització, pel motiu que sigui… aquesta culpa pot desafiar-nos a ser millors, a superar-nos i a sentir-nos més autorealizats la propera vegada. És com un “vinga va, activem-nos”. Si un s’ho permet tot, deixant de banda el desenvolupament del seu potencial, podria apagar-se. Per si de cas: és diferent quan exigim tot el possible de quan ens exigim l’impossible.

En resum, la part positiva de la culpa té a veure amb l’empatia, amb la responsabilitat, i amb la superació d’un mateix.

culpa

Imatge extreta de: Artwort

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.