Paradoxes, perills i reptes d'una ciutat referent

Paradoxes, perills i reptes d’una ciutat referent

Xavier CasanovasPer entendre certa etapa històrica de la ciutat de Barcelona hi ha un llibre d’obligada lectura: La ciutat dels prodigis, d’Eduardo Mendoza. La novel·la relata la vida entre les dues Exposicions Universals que van tenir lloc el 1888 i 1929. El díptic de les dues Barcelones narrat exquisidament: la Barcelona il·lustrada, emprenedora, rica, moderna, burgesa i de tall liberal (industrials, riquesa acumulada a les colònies, mecenatge cultural, modernisme, etc.), enfront de la Barcelona proletària, de caire anarquista i republicana, també d’un gran caràcter emprenedor (ateneus, mutualitats, projectes comunitaristes, etc.). Una ciutat amb caràcter, l’anomenada Rosa de foc, per les famoses revoltes de la setmana tràgica (1909).

Passada l’època grisa de la dictadura, podríem establir un paral·lelisme en efervescència amb l’etapa que es comprèn entre els Jocs Olímpics de 1992 (o potser hauríem de situar-nos en la seva nominació el 1986) i el Fòrum de les Cultures del 2004, etapa molt més curta , però amb certes similituds. Els jocs olímpics van ser per a Barcelona una gran revolució, l’obertura de la ciutat al mar, amb l’expulsió de barris de barraques a la Barceloneta -Somorrostro-, Poblenou, i Montjuïc; internacionalització dels seus símbols i inici de la famosa ‘marca Barcelona’ i del model d’èxit que la ciutat exposa avui al món. Un èxit que va voler ser repetit en 2004 amb un invent propi: el més que qüestionat Fòrum de les cultures. De nou dues Barcelones confrontades: la de la innovació tecnològica, la del 22@ dels edificis i gratacels, de l’atracció de professionals liberals (sàpiguen que la primera població d’estrangers a Barcelona és la italiana); en contraposició amb la Barcelona underground dels moviments socials, antiglobalització, dels ateneus llibertaris, independentistes, etc.

Dins d’una ciutat petita, realment cosmopolita, en què conviuen multitud de cultures, amb un 17% d’immigració, ens trobem una realitat que al meu entendre enfronta en aquests moments dos grans reptes:

Superar la tensió de desigualtat entre barris: en una ciutat tan petita els barris més rics tenen unes rendes set vegades superiors a la dels barris més pobres. Fa poc el quinzenal La Directa comparava les revistes de les seves associacions de veïns: si a Trinitat Nova s’anunciava l’assemblea de la PAH, a Pedralbes els anuncis de la revista eren d’una empresa de seguretat i alarmes. Es tracta, doncs, d’una ciutat polaritzada que ha anat expulsant de certs barris a la població immigrant, la població amb menys recursos i ha creat els seus petits guetos, dins d’ella o en la seva àrea metropolitana.

renda2012

Renda mitjana per barris a Barcelona.
Font: bloc Data’n’discussion, dades de Opendata.bcn.cat

Frenar el turisme desbocat i la cooptació de la ciutat dels interessos econòmics: el nombre de turistes que van passar per Barcelona l’any passat ascendeix a uns 7 milions, amb 17 milions de pernoctacions. El sector turístic representa un 15% de l’economia i no para de créixer. El que comporta alta estacionalitat en l’oferta laboral i econòmica de la ciutat, dificultat de convivència de veïns amb turistes, i el que és el gran drama actual i de futur de les ciutats d’èxit: una alta gentrificació. L’augment dels preus de l’habitatge i lloguers, impedeix als veïns de tota la vida seguir vivint als barris, amb la consegüent expulsió dels veïns més pobres i erosió del teixit social. Podem acabar convertint les nostres ciutats en parcs temàtics, escenaris de cartró pedra sense vida al seu interior. Hi ha massa interessos econòmics a explotar la marca Barcelona.

pisos turísticos

Percentatge de pisos turístics respecte al total d’habitatge a l’Eixample (zona Sagrada Família).
Font: El Periódico

Aquests dos reptes no són només propis de Barcelona sinó que afecten clarament a totes les grans ciutats. Malgrat alguns intents de reforma o fre en el cas sobretot de les anomenades ‘ciutats del canvi’, tots els ajuntaments, siguin d’un color o d’un altre, topen amb la mateixa pedra: la impossibilitat real de decidir sobre moltes de les qüestions que afecten la vida dels seus ciutadans. En part, l’actual debat sobre el tancament dels CIE a les ciutats té a veure amb la incapacitat dels ajuntaments de regular sobre un espai de privació de llibertat dins de la seva ciutat. Algunes de les possibles solucions passen per dotar els municipis de més capacitat normativa i més autonomia de recursos. La incapacitat normativa en molts camps queda encara més asfixiada amb mesures re-centralitzadores com la recent llei d’administració local que blinda i buida de contingut i de sentit a molts municipis.

El repte per a les ciutats i els seus ajuntaments és molt gran si volen prendre’s seriosament l’objectiu de ser referents també en convivència i equitat.

Barcelona

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.