Els nous otomans

Els nous otomans

Jordi LópezErdogan encamina Turquia a una dictadura islamista davant la passivitat de les democràcies occidentals. Mentre Europa sesteja per la calor d’estiu, les llibertats polítiques dels turcs han quedat suprimides per la ferotge repressió del règim constitucional islamista d’Erdogan. La Turquia que avui es troba en un moment excepcional és l’hereva directa del que fou un gran imperi: l’Otomà.

Els otomans foren un poble que dominà la història del món musulmà entre els anys 1290 i 1924, i esdevingué una gran força política i militar a partir del segle XVI. Des dels seus inicis, els sobirans otomans s’adjudicaren el títol de califa, però no fou fins el segle XVIII quan, com a resposta a les pressions dels països occidentals, s’atribuïren la direcció política i espiritual de tots els musulmans del món. Per això s’aprofitaren de l’error diplomàtic del tractat de Küçül Kaynarca, l’any 1774, on es reconeixia al sultà otomà la condició de Gran Califa dels musulmans. A partir d’aquesta errada els otomans falsificaren la història per vincular el seu llinatge amb els darrers califes Abbàssides i tenir arguments per justificar religiosament el règim polític del nou califat.

A partir d’aquells moments els otomans construïren un relat religiós i polític per incrementar el seu poder i assumir el lideratge de la comunitat musulmana mundial. Des de 1876 difongueren la idea d’aquesta nova umma. A partir d’aquesta voluntat de lideratge mundial, els otomans desenvoluparen un nou concepte que condicionà l’esdevenidor polític de molts països musulmans: el panislamisme. Aquest perseguia l’objectiu d’unificar tots els musulmans sota un mateix guiatge polític i espiritual, tal com ho havia estat antigament a l’època medieval. L’Imperi Otomà emprà amb astúcia aquest principi per enfortir el seu poder polític. Durant aquests anys, els ulemes de l’imperi elaboraren la justificació islàmica de la submissió dels musulmans al rei otomà, perquè Déu l’havia escollit per unir tota la comunitat islàmica. A tal fi, els ulemes justificaren religiosament l’absolutisme del rei a partir de difondre que Muhàmmad exercí el seu poder de forma absoluta.

Malgrat els esforços desplegats, no fou possible assolir l’objectiu del panislamisme. La progressiva degradació política i moral de l’Imperi Otomà propicià l’aparició de corrents polítics i religiosos contraris a aquesta idea. L’any 1909, els anomenats Joves Turcs propiciaren la l’adopció de mesures constitucionals a Turquia a fi de redreçar el rumb de l’imperi sense qüestionar la figura del califat. L’esclat de la Primera Guerra Mundial i les seves conseqüències posteriors transformaren l’escenari polític dels otomans. És interessant saber que els Joves Turcs emeteren diverses fàtues condemnant als aliats. En acabar la Gran Guerra, Mustafà Kemal (el futur Ataturk) unificà entorn seu un corrent polític per construir l’Estat turc modern. En els primers moments Kemal, per tal d’aconseguir l’adhesió de la resta de països musulmans, seguí defensant el projecte de panislamisme.

L’any 1920 Kemal impulsà la constitució de la Gran Assemblea Nacional (GAN) turca, la qual li atorgà tot el poder. A partir del poder absolut Kemal promogué la creació de l’Estat turc el 30 d’octubre 1922, on per primera vegada dins de l’islam, se separava l’esfera política de la religiosa. No obstant, res no impedí el manteniment de la institució del califat, ara sota la tutela de la GAN. Al califa d’aquells moments li quedà el paper residual de representació espiritual del musulmans, fins que el 3 de març de 1924 la Gran Assemblea Nacional abolí el califat. Des de llavors fins al règim d’Erdogan, Turquia ha viscut al marge del somni de la unificació dels pobles musulmans sota una única direcció política i espiritual; altres països han pretès recuperar part d’aquest idea. Aràbia Saudita ha volgut exercir en part aquesta direcció espiritual gràcies als grans recursos econòmics proporcionats pel petroli. Estat Islàmic, deixebles avançats de l’islam saudita, ha donat un pas més recuperant la idea del califat. Per sort, la pressió militar occidental sembla reduir el seu territori, la qual cosa dificulta la consolidació del seu projecte polític.

Els darrers esdeveniments a Turquia plantegen les incògnites següents: Quin és el paper que voldrà jugar Turquia quan Estat Islàmic sigui derrotat? Voldrà Erdogan recuperar la figura del califat, no en clau radical com ho intentaren els salafistes gihadistes, sinó en una vessant menys radical? Voldrà annexionar-se alguns dels territoris conquerits per l’Estat Islàmic per engrandir Turquia? Les decisions repressives que està prenent el règim turc aquests dies donen algunes pistes. La supressió implacable de les institucions religioses i civils de l’imam Gülem, així com la destitució de molts imams simpatitzants d’aquest referent religiós, el tancament de mesquites i la persecució de líders religiosos, podria fer sospitar que l’objectiu final d’Erdogan és tornar a exercir de forma absoluta el poder religiós i polític tal com ho feren els antics califes de l’imperi Otomà.

Turquía

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.