Cultivar una manera de veure per construir una forma de viure: fent possible l’hospitalitat

Cultivar una manera de veure per construir una forma de viure: fent possible l’hospitalitat

M. Carmen de la FuenteLa commemoració del Dia Internacional de les persones refugiades ens convida a  denunciar una realitat antiga, que des de fa uns mesos ha anat revelant-se amb de forma contundent entre nosaltres. Si bé són moltes les organitzacions i persones que fa anys treballen i alerten sobre aquesta situació i el patiment que genera, ha estat en el darrer any quan el “tema del refugiats” ha anat centrant la nostra atenció. Aquest fet i la creixent sensibilitat davant el drama humanitari de les persones desplaçades, és una oportunitat (i també una responsabilitat) per reflexionar sobre la nostra forma de mirar al món i la nostra capacitat de ser, veritablement, terra d’acollida.

Cultivar una manera de veure que alimenti el desig de justícia

Estem convidats i convidades a mirar el món com la casa comuna, la de tots i totes. Veure en ell tantes persones que fugen d’un conflicte (60 milions de desplaçades) o que inicien un viatge per cercar la vida que ara no tenen (240 milions de migrants).

Som responsables de fixar la nostra atenció en aquells relats que ens ajuden a veure-hi clar. En un dels seus textos, José Laguna[1] ens parla de dos tipus de relats: aquells que actuen com a col·liris, ajudant-nos a veure, i aquells que actuen com a “fogonades”, tan contundents que ens enlluernen, ens obliguen a tancar els ulls i així,  mantenen oculta la realitat. Els darrers mesos, les notícies al voltant de l’anomenada “crisi dels refugiats” ens han proporcionat exemples clars dels dos tipus de relats. Hem vist imatges i hem sentit testimonis que ens han ajudat a comprendre la realitat que tenim davant, un drama humanitari amb causes i conseqüències concretes. També hem vist imatges i hem sentit testimonis que ens han fet apartar la mirada,  ens han deixat paralitzades, ens han generat preguntes sense resposta i fins i tot, ens han fet desitjar oblidar aquell fet i que tot segueixi igual. De fet, per la major part de nosaltres, tot ha seguit igual.

Des d’aquests relats, cultivar una mirada detallada, compassiva i compromesa (inspirada en la contemplació de l’encarnació dels EE). Desitjar veure-ho tot, aturant-nos en els rostres, les converses, els gestos… per després, potser en silenci, escoltar quina és la crida per cadascú, lliurant-nos a ella amb tota la nostra persona.

Anar més enllà i preguntar-nos per les causes: ¿quins són els motius que fan que una persona ho deixi tot i marxi de casa seva, deixant tot allò que té? ¿Quin és l’origen dels conflictes? ¿Qui els alimenta? ¿A qui beneficien?

Acceptar les respostes que anem trobant o simplement sostenir les preguntes. Potser ens adonem que l’expressió “crisi dels refugiats” no ens serveix més enllà que com a titular. Potser ens cal ampliar la nostra mirada i arriscar-nos a anar més enllà, per trobar que la mobilitat humana és conseqüència de la desigualtat global, la injusta distribució de la riquesa i un model polític-econòmic que majoritàriament no ens atrevim a qüestionar, perquè suposaria “qüestionar” la nostra manera de viure.

Per alimentar el desig de ser terra d’acollida

Som nosaltres  qui podem demanar que aquest desig de justícia prengui cos a casa nostra:

  • Exigint respecte als drets humans, com si fossin els nostres els que estan en joc. Sentir que som nosaltres qui cerquem refugi o busquem un lloc per viure o més. Si més no, sentir que podríem tornar a ser-ho, com en el passat.
  • Exigint que la comunitat internacional, de la que som part, atengui les obligacions que recullen els tractats i la legislació vigent.
  • Exigint als nostres governs (escollits per nosaltres) la seva responsabilitat i que aquesta s’exerceixi des del reconeixement de la dignitat de la persona humana i la seva protecció.
  • Exigint que sigui possible que en el futur cap persona hagi de fugir de casa seva. Abordant les causes estructurals dels desplaçaments i de la mobilitat humana.

Per fer-ho ens caldrà fer el gest de sortir de casa nostra (sabent que nosaltres sempre podem tornar) i ocupar l’espai públic, de la mateixa forma que els sentiments de rebuig i indignació ocupen el nostre espai privat (el nostre cor).

Som també nosaltres qui podem començar a construir una nova forma de viure: només deixant espai a la nostra vida per acollir l’altre, podrà arrelar dins nostre l’hospitalitat i podrem sentir que és una crida individual i col·lectiva a comprometre’ns amb les dones i els homes del nostre temps.

Caldrà que ho fem:

  • Com si de veritat creguéssim que en algun moment de la nostra història (personal, familiar, social), també nosaltres hem necessitat refugi. Com si fóssim tan fràgils que necessitem ser acollits/des.
  • Deixant sortir de nosaltres l’amor que tenim a l’altre, especialment a qui és vulnerable, qui pateix i qui ens necessita.
  • Creant relacions que vagin més enllà de cobrir necessitats o proveir serveis (tan necessaris per sobre-viure i tan insuficients per viure amb plenitud). L’hospitalitat ens convida a establir vincles d’igual a igual, on podem donar, aportar, rebre i crear. L’hospitalitat té a veure amb desitjar l’intercanvi, escoltar a l’altre, explicar-nos nosaltres i posar en comú anhels i projectes.
  • Acceptant que la nostra vida es transformi i que els nostre punt de vista canviï. Donar llum a la cultura de l’hospitalitat vol dir estar disposat a compartir la vida, a deixar-nos afectar, a entrar en diàleg a canviar.

A diari tenim oportunitats de ser “porta oberta” per a altres. Comencem a aprofitar-les i alimentem les formes de ser i estar que sustenten l’hospitalitat: tendresa, cura, escolta, empatia… D’aquesta forma podem començar a fer visible el desig profund de ser nosaltres també, terra d’acollida.

***

[1] José Laguna. “Fer-se càrrec, carregar i encarregar-se de la realitat”. Quadern de Cristianisme i Justícia número 172.

acogida-renacer

Imatge extreta de: A-cero blog

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.