Els vuit mesos de guaret del CIE i els seus fruits

Josetxo Ordóñez Echeverría. El 15 de juny és la data triada des de 2012 per recordar-nos l’existència dels Centres d’Internament per a Estrangers i la necessitat de la seva crítica. Aquest any, a més, el dia contra l’internament i els CIE coincideix amb la reobertura anunciada per la policia el 16 de juny del centre a Barcelona-Zona Franca, que portava tancat des de feia 8 mesos. Sense oblidar que cada 20 de juny l’ONU convida a commemorar el Dia Mundial dels Refugiats. En què estaria pensant el Ministeri de l’Interior per triar el 16 de juny… Així que aquesta reobertura tan oportuna pot semblar una cruel bufetada al moviment social i polític que qüestiona l’existència dels CIE i per això, les actuals polítiques migratòries, i és possible que moltes persones analitzin així les coses.

Per a mi, és un símptoma més de la malaltia de la torre d’ivori en què estan instal·lats els nostres governs. Vuit mesos després, els nostres governants no han escoltat res del que els hem dit.

Sense ser exhaustiu, algunes efemèrides. Al juliol passat, el Parlament de Catalunya aprovava una moció instant el tancament progressiu dels CIE. L’octubre passat, vaig escriure convidant el govern a deconstruir el CIE i usar-lo com a centre obert d’acollida primària dels 16.000 refugiats que havia de rebre Espanya segons el «pla de quotes». Al novembre, el ple de l’ajuntament de Barcelona va reiterar la moció parlamentària per mantenir tancat definitivament el CIE de la ciutat i pel tancament de tots els altres CIE. Al desembre, també vaig escriure sobre l’alarma que ens produïa a molts juristes el fet que no només no arribaven els refugiats sinó que el subratllat de la política europea s’estava fent en l’expulsió de refugiats més que en la seva acollida i reubicació. Al gener, un judici popular d’un miler de ciutadans, celebrat a les portes del CIE de Barcelona-Zona Franca, declarava culpable a aquest establiment de greus i reiterades vulneracions de drets humans i el va condemnar a la seva desaparició. Aquest mateix mes, la segona vetlla de pregària proposada per Migra Studium «clamava al cel» perquè el CIE no reobrís. Al febrer, assistim a la publicació de l’acord UE-Turquia que legalitza les expulsions de persones a Turquia (país segur) des de qualsevol país de la UE i no ja només des de Grècia. Al maig, advocats europeus de cinc països constatàvem in situ el bloqueig deliberat a les sol·licituds d’asil a Grècia.

A diferència dels governants a la torre d’ivori, nosaltres hem continuat escoltant la realitat, mal que bé. Hem vist i sentit. Hem comprès unes poques coses més. Els vuit mesos de guaret del CIE per a nosaltres no han estat improductius. Ens hem fet grans i hem canviat: la geografia ha ajudat a la nostra biografia: Atenes, Alep, Melilla, Nador, Idomeni, Lampedusa, Beirut, Ceuta, Mossul, Líbia, Turquia, Lesbos, Barcelona, Sudan del Sud, Damasc,… Hem madurat més. No som els mateixos de 2012, quan el primer 15J contra els CIE i per la dignitat i llibertat de les persones migrants. No som els mateixos d’octubre de 2015.

I és que, any rere any, l’internament d’estrangers a Espanya descendeix sense misericòrdia:

Encara queda molt per aconseguir que els números de la privació de llibertat d’estrangers la converteixin en una pràctica irrellevant i perquè els CIE siguin dispositius inservibles. I queda molt per eradicar les pràctiques que abusen de la privació de llibertat. No obstant això, és un fet que hi ha menys persones víctimes de l’internament ara que fa uns pocs anys i això és, en part, culpa de tots nosaltres.

Sabem que l’internament descendeix, tot i que l’expulsió, no. En 2013, de totes les expulsions executades a Espanya -11.188-, només 4.726 -4 de cada 10- ho van ser des dels CIE. Les expulsions des de comissaria, sense pas per CIE, han vingut a nosaltres amb voluntat de romandre-hi. Igual que les devolucions en calent, espècie d’expulsions sumàries ad hoc.

Un fruit de la nostra maduresa és criticar i qüestionar no ja només l’internament en CIE, sinó la pròpia mesura de la qual els CIE prenen part de la seva pretesa legitimitat: l’expulsió.

La generalització de l’expulsió en la política europea, ja evident en l’Agenda Europea de la Migració de maig de 2015 i més encara després de la signatura de l’Acord UE-Turquia, és una oportunitat a plantejar com a repte aquest qüestionament crític: quina és la legitimitat, la idoneïtat i la proporcionalitat de l’expulsió per donar resposta a la immigració de persones.

El més probable és que, en la nostra maduresa després del guaret del CIE, des de la torre d’ivori seguirem rebent un arrogant silenci (i alguna bufetada). O no. Potser les eleccions del dia 26 ajudin a fer passos cap a aquest “no”.

Mentrestant, el 15J segueix sent el dia contra els CIE i per la dignitat i llibertat. Una manifestació el dia 14 al centre de Barcelona servirà per recordar-nos que el camí és encara llarg, però el seu final està segurament més a prop.

Imatge extreta de: Close the camps