Fa un any...

Fa un any…

Francesc MateuAra fa poc més d’un any una embarcació naufragava a la Mediterrània i morien els seus 800 ocupants.  Ningú sap del cert quantes persones eren. Amb la notícia, la imaginació vola sola a la fotografia que va guanyar el World Press Photo.

Cal passar una estona mirant detingudament aquella foto, fixant-se, un per un, en els membres de l’embarcació. Només així aconseguirem que el 800 sigui quelcom més que un número. El 18 d’abril, just un anys després, varem dibuixar 800 siluetes al carrer a Barcelona. Impressionava veure el que ocupaven 800 siluetes.

Fa un any la reacció popular va generar la plataforma Stop Mare Mortum perquè els dirigents europeus i espanyols no reaccionaven. L’aparició d’Stop Mare Mortum és un senyal d’esperança i vitalitat de la ciutadania. 

Malgrat que l’impacte va ser alt, es escandalosa la comparativa de les hores d’informació , les hores de dol i les mesures per evitar que es repeteixi entre aquestes 800 morts i els 130 dels atemptats de París i Brussel·les.  Malgrat no coneixíem  ni uns ni altres, tot l’entorn ens fa sentir que el passaport és més important que la condició humana, que és el que compartim amb tots per igual.

I aquestes 800 persones nomes varen ser les primeres d’una llarga llista. La Mediterrània -on hem abandonat als que hi navegaven buscant refugi- s’ha endut per davant moltes més vides. El dia de l’aniversari -sense anar més lluny-, 400 més. I aquest any ja en portem més de 1.300.

Les que han arribat superant la dura prova del mar, no han estat més ben acollides per les autoritats. Malgrat no han faltat voluntaris, -a vegades n’hi havia tants que espantaven als que arribaven-, els governs insensibles a la reacció popular han tancat fronteres, apressat persones i voluntaris, aixecat murs i filferros de pues i ganivetes, llençat gasos lacrimògens i pilotes de goma i ampliat mediàticament notícies racistes i xenòfobes.

Mentrestant, la gent de bona voluntat, els està oferint de tot perquè arribin i els està esperant. Perquè en el fons nosaltres som de resoldre els temes. I ens desespera veure que  el tema no es resol. Mentre els govern no es mouen, hem votat de català de l’any a Oscar Camps per la tasca de salvar vides a la Mediterrània i la iniciativa solidaria de l’any ha estat Stop Mare Mortum.

I ens fem repetidament les mateixes preguntes: Què hem de fer doncs? Algú ens ho pot explicar i deixar-nos de turmentar amb el tema? Perquè els governs no fan res?

I hi ha dues coses que son importants i cal que tenir en compte.

1. No és un problema simple i, per tant, la resposta tampoc ho serà. D’entrada el tema només es resoldrà de veritat, acabant la guerra. La resta son “tirites”. Per complicar la solució, els refugiats que més necessiten acollida no son els que arriben. Són una part dels que queden a Siria, Líban o Jordània els que són més vulnerables. I per tancar el sudoku, els governants creuen que els ciutadans no volem als refugiats i que si els porten, no els tornarem a votar. Són tres problemes que no resoldrem fàcilment.

2. Fa molts anys que en el món es donen aquestes situacions malauradament. Fa molts anys que tenim injustícies semblants i reaccions humanes incomprensibles. I la única diferencia que hi havia entre la pressa que tenim per resoldre el tema i el fet d’ignorar-lo fins l’any passat, és que ara els veiem a les nostres platges i a les nostres noticies. És tan injust si el refugiat és sirià com si és de República Centreafricana, de Burundi, del Kurdistan, saharauí, palestí, somali o d’Afganistan. Tots són persones i la nostra essència humana hi pot connectar exactament igual.

Amb aquestes dues variables sempre a l’horitzó hem de:

  • exigir als governs que treballin per acabar les guerres,
  • demanar que acceptin sense dubtes els que ja tenim a Europa -encara que no sigui el més just-,
  • exigir que també vinguin des de Síria un percentatge d’aquells que més ho necessiten,
  • i sobretot exigir més justícia i coherència en la política exterior per anar a les causes dels problemes.

I fem-ho sabent que serà el primer pas per fer-nos tots plegat una mica humans. Les presses assistencials són males conselleres. Això és una carrera de fons per entendre que qui veritablement ha de madurar i actuar és la nostra pròpia humanitat.  Sabrem que hem madurat quan la distància al patiment no sigui l’únic determinant de la nostra acció.

Malgrat totes les consideracions, que no ens enredin i confonguin més, els volem aquí ja!

Som a les portes d’unes noves eleccions i NO votarem a ningú que no doni un missatge inequívoc de que els vulgui portar. A la darrera campanya per les generals ni es va tocar el tema i així seguim, sense fer res.

Aquesta campanya no pot passar sense un compromís clar de cada partit i no podem anar a votar sense tenir present aquest tema. I farem aquest vot humà i responsable, pels que han vingut Europa i pels que no, pels sirians i els que no ho són,  pels que han entrat per Grècia, per Itàlia o per Melilla i pels que venen per la guerra o per la fam. Ho farem per les persones.

adaptive-images

Imatge extreta de: CCCB

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.