Espais de proximitat

Espais de proximitat

Alícia GuidonetEn ocasions i sense esperar-ho, ens trobem amb fets que capgiren les nostres expectatives, les nostres rutines, les nostres maneres de fer i de pensar el món. Certament, els éssers humans necessitem moure’ns en un marc que ens doni estructura, que ens ajudi a saber qui som, què fem, com fer les coses. D’això en diem “cultura”. Fem el que fem perquè “sempre s’ha fet així”. El nostre grup ha traduït el món d’una manera i no pas d’una altra. I aquesta creativitat infinita de la que l’ésser humà se’n serveix, declina la manera d’interpretar i d’habitar el món. De vegades, però, aquesta seguretat en la que ens sentim tan a gust, trontolla. Un exemple ben prosaic però entenedor: passa quan algú ens explica que en els llibres de cuina catalana medieval no apareix per enlloc el tomàquet. Ah, és clar!, el tomàquet és una importació americana i, per tant, la seva introducció a la cuina catalana és certament posterior. Vaja, així que el pa amb tomàquet i el sofregit són invencions pas llunyanes en el temps. De resultes, descobrim que no sempre s’havia fet així…

Així doncs, la nostra identitat es va construint al llarg del temps, de la nostra història de vida que, d’altra banda, és plena d’accidents fortuïts que van modelant, matisant el nostre cicle vital insert en una història, en un context social, en un període de temps en el què, atzarosament, hem anat a parar. Constatem doncs, que som procés. I pensem que estem fets per moure’ns, per obrir-nos a rebre allò de nou que arriba en qualsevol moment, a donar quelcom que algú altre, permeable, estigui disposat a acollir.

Un pas més: com deia a l’inici de la meva reflexió, de vegades ens trobem amb fets que capgiren les nostres expectatives. En ocasions, i pel que fa a l’encontre entre identitats, els esdeveniments ens permeten acostar-nos i escurçar la distància entre tu i jo. Atansar-nos als límits entre el mur que havíem construït al llarg dels anys i que tan fermament ens protegia de l’altre, i aquest altre, que suposàvem ben diferent a nosaltres. Diferent, estrany, exòtic (en el millor dels casos), però sempre allunyat. No sigui cas que… No sigui cas que alguna cosa trontolli.

Hi ha vegades que la vida té coses. Té coses que fan sentir que entre l’altre i jo mateix no hi ha fronteres, sinó possibilitat d’intercanvi. Espais de proximitat.

Els nostre imaginari recull una infinitat de possibilitats. Elabora espais d’obertura a l’altre que substitueixen els murs. Crea petits boicots a les fronteres. Boicots construïts, d’altra banda, amb molta tendresa. Són construccions fetes amb puntes de coixí i poms de roses. Res més que això.

Eric-Emmanuel Schmitt és, al nostre parer, un d’aquells narradors que ens poden fer viure els processos de destrucció de reixats, així com de la seva substitució per espais en els què l’esperança d’una humanitat compartida es fa palesa. L’autor, en els seus escrits, construeix cases. És interessant veure com aquest filòsof, que ha esdevingut escriptor i dramaturg, crea amb molta delicadesa aquests espais. En el seu recull de contes sobre l’espiritualitat dels nens, aborda mons interiors compartits entre un jo i un tu que, en aparença, provenen de cultures ben diferents. A El Senyor Ibrahim i les flors de l’Alcorà, un home sufí estableix una relació intensa amb un nen jueu. Els llaços que els aniran vinculant construiran una relació familiar, sense que els uneixi cap lligam de consanguinitat. Alguna cosa semblant passa amb un altre dels seus contes, El fill de Noè. En aquest cas, un capellà, mestre d’escola en territori ocupat pels nazis, es dedica, en el soterrani de la institució escolar, a crear un petit espai en el que preserva peces vinculades a la religió jueva. Aquest espai s’anirà ampliant al seu espai interior quan acollirà un nen jueu, qui, temps després, el sentirà com a pare. Un cop més, una proposta d’intercanvi fraterna.

L’imaginari crea espais com aquests. Mobilitza els nostres desitjos, ens proposa una recerca de sentit. I la narrativa ens ajuda a albirar els camins de la vida, compartint imatges sovint gens allunyades de la vida quotidiana.

Fa poc vaig tenir l’oportunitat de veure un documental, “Diàlegs sense fronteres”, d’Alberto Bougleux, en el què es narraven les històries de diferents persones que havien iniciat una relació d’amistat o d’amor amb algú altre diferenti a partir d’un fet ben quotidià, com coincidir en un gimnàs, compartir espais parroquials o assistir a un taller d’art. Aquests llocs havien possibilitat la trobada interior. Un dels protagonistes afirmava que “uno es donde está su mirada”. Partint d’una diversitat notòria, l’acostament s’havia anat produint poc a poc. De vegades amb obstacles, que no havien estat tan insuperables com ens podria semblar a primer cop d’ull. Potser per això un dels personatges deia que “la cuestión es no desengancharse de esta locura”. Es tractava d’històries curioses, narrades en primera persona i acompanyades d’una melodia amb una tornada encomanadissa. La lletra era suggeridora: “¡mira, mira, mira, mira…qué cosas que tiene la vida!”

Es tractava doncs, de ressaltar que la vida té aquestes coses. És a dir, que en ocasions, i sense esperar-ho, ens trobem amb fets que capgiren les nostres expectatives. Si pensàvem que del que es tractava era de viure sense que absolutament res fes trontollar els nostres esquemes, doncs, mira, de vegades la vida té coses com aquestes. Alguns ja ho han tastat. És una mica el que ens explica el documental i el que imaginen els contes de Schmitt. Ficció o realitat, tant se val quan del que es tracta és de fer experiència a partir de narratives que ens ajuden a copsar el sentit de la vida. I és que aquestes històries ens donen elements per desitjar fer quelcom semblant.

Perquè, del que es tracta és de fer-ho. D’atrevir-se. De deixar-se obrir. De fer-se permeables. Buscar una perxa ben alta, de la que fan servir els atletes olímpics. O un trampolí. O un arbre, com va fer el petit Zaqueu. Qualsevol suport, real o imaginari, que ens ajudi a atansar-nos a la realitat. Aquesta realitat que, tanmateix, no és la que esperàvem. Es tracta d’aquella realitat experimentada des d’una nova perspectiva. Aquella que ens fa adornar-nos de que existeix la possibilitat de construir nous espais. Cases. Espais de proximitat. Espais que poden agafar impuls a partir de la nostra creativitat, compartida, això sí, amb algun altre diferent.

Provem-ho.

Perxa, trampolí, sicòmor…. Provem d’agafar impuls. És una manera d’obrir una porta a la vida.

13055_01

Imatge extreta de: El museo virtual

 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.