Esport: identitats i idolatries

Esport: identitats i idolatries

Alfonso Alonso-LasherasDes de fa uns anys vivim un temps de proliferació de l’esport, per diversos camins. De per si l’esport és un fenomen complex i polifacètic, que dóna peu a ser practicat en diferents formes i freqüències: nens que n’aprenen, esportistes d’alt rendiment, adults que cuiden la seva salut, amics que passen un temps setmanal divertint-se junts… A aquesta diversitat se sumen altres dimensions relacionades que, amb el temps, han anat fent-se un espai dins de l’univers esportiu: són els milers d’aficionats que criden i donen suport als seus equips, les xifres desorbitades que cobren alguns professionals de certs esports, tota la publicitat associada als, cada cop més influents, mitjans de comunicació, etc. L’esport ha anat guanyant terreny en les nostres vides: cada vegada ocupa més temps en noticiaris i en les nostres agendes, ens ajuda a cuidar la nostra salut i a estar més a gust amb nosaltres mateixos, i ha passat a ser l’origen de les més grans alegries i decepcions de moltes persones. No hi ha dubte que segueix sent un element important per enfortir la cohesió social, però també és veritat que cada vegada és més un negoci i un espectacle, molts cops alienant. 

No és fàcil, per tant, determinar què és el que tenen en comú totes aquestes dimensions d’un mateix fenomen: és l’exercici?, l’espectacle?, la diversió? Cal suposar que les respostes poden ser diverses, però n’hi ha una en la qual hem d’aprofundir: el fet que totes les dimensions de l’esport són generadores d'”identitat”, o més ben dit, de diferents identitats. Quines són aquestes? Totes poden denominar-se “esportives”? Passa un a ser “esportista” qui s’enquadra en qualsevol d’elles? No pretenc ara jutjar o determinar qui pot penjar-se o no la medalla d'”esportista”, sinó assenyalar diferents identitats que es forgen entorn d’aquest fenomen i assenyalar les deficiències i enganys que s’amaguen darrere d’algunes d’elles. Potser així es pot rescatar la dimensió més profundament humana (la que promou i dignifica la persona) que és present en l’esport, però no en totes les identitats que neixen al seu entorn.

“Identitat” es defineix com: «Conjunt de trets propis d’un individu o d’una col·lectivitat que els caracteritzen enfront dels altres». Aquests trets poden ser d’índole molt diversa: físics, estètics, de valors, de virtuts, d’actituds, de comportaments… No hi ha dubte que l’esport, i el món que neix al seu entorn, promou el desenvolupament de valors, virtuts, comportaments, etc., que van forjant el caràcter i la identitat. A més, els esportistes mediàtics, portadors de valors i contravalors, s’han convertit en models d’identificació social, tant pel seu fer esportiu com per la seva manera de ser i viure fora dels terrenys de joc. Més encara quan la publicitat associada als mitjans de comunicació ha aconseguit supeditar l’esport al negoci, fet que porta a la inevitable instrumentalització de persones i actituds.

Podem trobar persones que defineixen la seva identitat en funció de l’equip del qual són seguidors. Són aquells que necessiten sentir-se part d’una gran massa, sigui en estadis o en bars, però identificats amb persones que portin els seus mateixos colors o que, com sol ser més habitual, estiguin disposats a insultar i odiar els que en porten d’altres. És una manera de sentir-se part d’alguna cosa més gran on poder compartir un mateix orgull, a més de poder descarregar adrenalina i agressivitat en contextos en què no està mal vist. Em sembla que aquesta identitat comporta tres perills essencials: un és el de perdre l’objectivitat i racionalitat davant dels diversos successos esportius, entrant sempre en discussions acalorades i estèrils sobre el que va passar o havia d’haver passat, i projectant sobre el joc les pròpies frustracions i il·lusions personals; un altre és el posar el propi estat d’ànim en un resultat, de manera que l’humor durant tota la setmana està determinat per el que va esdevenir durant poc més d’una hora en una competició de cap de setmana, i en tercer lloc el més trist, que les relacions i vincles interpersonals vénen, en moltes ocasions, impedits amb aquelles persones que professin el seu “fanatisme” per una altra bandera.

Situació més perillosa i deshumanitzant és quan aquesta identitat es radicalitza fins a ser el meu propi fonament, he de tatuar-me el meu escut a la pell on pugui ser ben exhibit, i arribo a legitimar l’ús de la violència per defensar la seva honra davant de qualsevol ultratge. És la màxima expressió de l’alienació de la persona per l’esport, que porta a l’adoració d’un ídol anomenat “el meu equip”, al qual cal retre tribut i estar disposat a lliurar el temps, els diners, les forces, i fins la vida si fos oportú.

Una altra identitat que és possible trobar és aquella en què la persona es defineix per l’esport que realitza. Així hi ha futbolistes, runners, triatletes, crossfiters, etc. Cadascuna d’aquestes identitats posa el seu èmfasi en aspectes diferents: forma corporal, modes tèxtils, horaris, etc. Això es deu al fet que cada esport genera idealitzacions diferents sobre el cos i la naturalesa humana, perfila rols diferents del masculí i femení, comporta comprensions diverses sobre la competència i l’honor. En definitiva, cada esport porta associats (implícitament o explícita) els valors que determina com a fonamentals per a la vida. Així es forgen diferents identitats.

Aquí hi trobem enganys diferents dels anteriors, i neixen de quedar-se amb el que va més associat al que primer es veu (a allò extern), sense arribar a percebre tota la riquesa de valors i virtuts que s’amaguen al seu interior, i sense aprofundir-hi. Per això és fàcil trobar persones que basen el seu ser esportistes a poder publicar fotos en xarxes socials, a donar a conèixer les seves marques i resultats, o a vestir robes cares d’alguna marca determinada, generalment ben cenyides i de colors cridaners i llampants. En el fons es tracta de deixar-se “pescar” per les xarxes de la moda i tendència que determinen les marques esportives amb els productes que llancen i les publicitats que en fan. Són marques que mouen tal quantitat de diners que s’han erigit com els veritables protagonistes del món de l’esport, arriben a determinar quin esport hem de fer i quan, i esdevenen els veritables mecenes d’equips i esportistes professionals, i fins i tot creen noves modalitats esportives (i les identitats de persones associades a aquestes) per crear noves necessitat consumistes.

En aquesta pluralitat d’identitats hi ha també un perill més gran en cas de radicalització, que dóna origen, de nou, a diverses formes d’idolatria. Un pot adorar el déu “la meva marca”, per acabar sacrificant temps i relacions humanes amb la mera finalitat de millorar els meus resultats. Es pot arribar al punt de fer ús de complements i ajudes químiques dopants, sacrificant a aquest ídol la salut pròpia fins i tot tractant-se d’esportistes aficionats. Un ídol més habitual és el déu “el meu cos”, convertint la pràctica esportiva en mer poltre de tortura on retre culte al meu cos a la recerca de l’ideal de bellesa que la meva identitat esportiva em presenta.

Hi ha un altre tipus d’identitat potser més present entre els més petits. És la que neix d’una televisió que viu de generar estrelles, de manera que oblida i menysprea els valors de col·laboració i d’equip per poder destacar a algú: el triomfador, el “crack”. L’esport es converteix en mer instrument al servei de crear i adorar una estrella, a la qual els nens voldran assemblar-se. El gran perill d’aquesta idolatria és arribar a sacrificar la pròpia identitat darrere d’assemblar-se tant com sigui possible a aquest ídol, no tenint més somnis, expectatives, ni camins possibles que l’arribar a ser com ell, o més ben dit, arribar a ser ell. Com és lògic aquí s’hi amaga el parany, ja que un deixa de ser un mateix per no arribar mai a aconseguir aquesta utopia.

És possible que després de les línies anteriors algun lector s’hagi sentit al·ludit, per una cosa o per una altra. Jo el primer. No obstant això, no pretenc jutjar qui està més a prop de l’ideal esportiu, sinó intentar despertar aquesta capacitat d’autocrítica que intenta perforar la pròpia identitat d’esportista, per veure si se’n queda fora el que hi ha de més humà i dignificant en l’esport. Em refereixo a aquesta dimensió seva que construeix Persones, que educa i ensenya sobre la vida. Crec que l’esport amaga una dimensió que pot construir identitats marcades per la seva capacitat humanitzadora i de formació del caràcter en valors evangèlics. I d’això forma part el que, d’alguna manera, suposa un cert esforç i autoexigència, una disciplina personal, assumir unes regles de joc i el criteri d’algú que les fa complir, certa organització de la pròpia vida, acceptar sanament els fracassos propis i aliens, saber celebrar els triomfs sense “empatxar-se” i sense ofendre, etc. A més, l’esport d’equip aporta un plus de saber treballar en grup, exigeix ​​coordinació i entesa mútua, sensibilitat per percebre les necessitats i les possibilitats dels companys, necessita de la capacitat de perdó i tolerància davant la debilitat aliena, i posa més en valor el benestar de l’equip que el d’un mateix. Per això, crec que pot dubtar-se d’aquell/aquella que es diu a si mateix esportista quan no és fàcil trobar en ell/a valors com valentia, humilitat, esforç, autoexigència, abnegació al servei d’altres, respecte…

En aquestes (i algunes altres virtuts més) s’amaga la dignitat de la persona humana. És per això que aquell que es defineix com a esportista ha de ser, d’alguna manera, un apòstol de la dignitat. I crec que per sobre d’estrelles i cracks, tots en coneixem algun: són esportistes que es lliuren fins a l’extenuació amb l’únic premi de saber que ho han donat tot, fins a l’última gota de suor, que no intenten robar ni enganyar, que no s’estalvien ni un gram d’energia pel seu company, que no posen excuses…

Potser en això és en el que hauríem de tractar d’educar els més petits. O encara millor: cada cap de setmana podem aprendre d’ells que la transcendència no es troba sempre en la victòria, sinó en altres coses més importants com l’ensenyar, el compartir i el fer gaudir als companys.

fitness-1348867_640

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.