Dubto, per tant crec

Dubto, per tant crec

Jaime Tatay. [SJTatay] “Penso, per tant existeixo”, deia Descartes en una de les frases més repetides i comentades de la història de la filosofia. El matemàtic francès, que marca l’inici del període que anomenem modernitat, és recordat també per fer del dubte un element clau de la seva proposta intel·lectual. El dubte es va transformar per ell en un mètode, en una eina capaç de qüestionar prejudicis heretats i en una manera de purificar falsos hàbits mentals.

El dubte metòdic cartesià proposava qüestionar la tradició rebuda per posar-la a prova i permetre, així, progressar contínuament en la recerca de la veritat. Dubtar, des de llavors, posseeix una connotació positiva i juga un paper clau en la investigació científica.

En l’àmbit de la fe, però, el dubte no gaudeix de tal prestigi. Al contrari, dubtar és sinònim d’una fe feble, insegura i vulnerable. Al creient li agradaria tenir una fe sense fissures, una fe indestructible i ferma. Li agradaria tenir arguments sòlids per rebatre les crítiques, exemples apropiats per contestar les preguntes més difícils i respostes encertades davant l’insuportable silenci de Déu davant tant patiment absurd.

Però sovint no tenim res d’això. No tenim ni arguments, ni exemples, ni respostes. Més aviat tenim silenci i preguntes, moltes preguntes. Preguntes sobre les pors, les angoixes i els dubtes que ens assalten diàriament. El dubte és com una companya incòmoda de viatge que massa sovint s’acosta, es cola en la nostra vida i ens qüestiona.

I què fer amb ella? Què respondre quan agullona amb les seves preguntes?

Meditar la Bíblia pot donar-nos pistes. Si fem una ullada a les escriptures, comprovem ràpidament que el dubte travessa de cap a cap tots els seus relats: Adam i Eva van dubtar davant la serp; Caín va qüestionar mortalment la seva pròpia fraternitat assassinant a Abel; el poble d’Israel no es refiava de Moisès -ni del propi Jahvè- i una i altra vegada en la seva llarga marxa pel desert va lloar el vedell d’or.

És més, el dubte va visitar fins i tot a Josep i Maria. En l’anunciació, Maria pregunta desconcertada a l’àngel: “Com es farà això, si jo sóc verge?”; al temple de Jerusalem, Josep i Maria interpel·len angoixats Jesús: “Per què ens has fet això?”. Els mateixos pares de Jesús queden desconcertats i no acaben d’entendre qui és el seu fill ni què ha vingut a fer al món.

Al final de la vida de Jesús, Pere i la resta de deixebles -paralitzats per la por i el dubte- el van abandonar també. Però fins i tot després de la resurrecció el dubte va seguir acompanyant a Tomàs: “Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, no ho crec” . Tomàs, símbol de tots i cadascun de nosaltres, reconeix la seva incredulitat.

I el més sorprenent de tot, el dubte sembla assetjar també al propi Jesús al llarg de la seva vida: en les temptacions, en l’abandó dels deixebles, a l’hort de Getsemaní i en la crucifixió. De principi a fi, el dubte, representat pel dimoni, tempta Jesús.

Ja al final quan, al capdamunt de la creu, pronuncia les punyents paraules del Salm 22 en un crit que ha ressonat al llarg de la història del cristianisme: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?”, Crist crucificat qüestiona al seu Pare, posant en dubte la fidelitat i la paraula.

Dit d’una altra manera, el fill de Déu sembla dubtar de Déu.

El dubte, per tant, no sembla una cosa puntual i passatgera. Ha vingut per quedar-se. Forma part de la mateixa estructura de la fe i de l’experiència del creient. Dubtar no és un mal tràngol que es passa alguna vegada a la vida; dubtar i creure formen part de la mateixa recerca, de l’única recerca possible cap a una relació més sincera i autèntica amb Déu. El dubte i la fe, com el misteri de la mort i la resurrecció, van de la mà.

És més, parafrasejant Descartes, podríem arribar a dir: “Dubto, per tant crec”.

Chesterton ho va resumir molt bé quan va afirmar: “una fe sense dubte és una fe dubtosa”. I no li faltava raó, perquè el dubte, company inseparable de tota fe autèntica, molesta, però també desemmascara els falsos déus, qüestiona les seves seguretats i purifica la fe, obrint-la de manera incondicional a Déu.

El relat de Job i la passió de Jesús són potser els dos millors llocs de la Bíblia on es mostra la dinàmica de creixement que introdueix el dubte en la vida del creient. Tots dos, tant Job com Jesús, acaben despullats i abandonats -en sentit literal i figurat- dubtant de tot i de tots, dubtant fins i tot de Déu.

Però és llavors quan, sols i abandonats, es despullen també de tota seguretat, de tot suport, de tota compensació, de tot fals déu. La solitud i el dubte, al final de la prova, es mostren en tota la seva cruesa, però també permeten que la fe, purificada, es recolzi en un fonament més sòlid que el desig i la voluntat: “Pare, a les teves mans confio el meu esperit”, exclama Jesús totalment desarmat abans d’expirar.

Els dubtes que ens assetgen poden paralitzar, desconcertar i portar-nos fins i tot a abandonar el camí de la fe; o poden conduir-nos a una fe purificada, a la rendició final, al desarmament total. Aquest desarmament el representa Tomás -símbol del creient que dubta- a dir, rendit davant Crist ressuscitat: “Senyor meu i Déu meu”.

Potser per això Tomàs resulti una figura tan atractiva, tan propera, tan humana. Ell és qui, dubtant, va començar a creure. Tomàs bé podria haver dit: “Dubto, després crec”. Perquè creure és dubtar i dubtar és començar a creure; dubtar de les nostres falses seguretats i reconèixer la nostra manca d’arguments.

El dubte pot ser un gran do. Un regal que ens salva de les nostres seguretats, dels nostres falsos déus, per fer-nos més permeables i conduir-nos al únic Déu veritable.

Donem, doncs, la benvinguda al dubte, no al dubte malalta i obsessiva de Judes, sinó al dubte sana i purificadora de Tomás; el dubte que ens condueix a dir: “Senyor meu i Déu meu”.

caravaggio_tomas

Imatge extreta de: SJTatay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.