Darío MolláLa personalitat i les accions del Papa Francesc impressionen i interpel·len: per exemple, aquest viatge a Lesbos que acaba amb unes famílies refugiades en el seu propi avió. El seu tarannà de misericòrdia commou quan acull les dificultats reals de persones i famílies. Es lloa la claredat dels seus discursos, homilies i paraules quan és autocrític, en paraules i fets, fins i tot amb la jerarquia de l’Església … Però, i d’això no té culpa ell, tinc la sensació que molta gent a l’Església “s’amaga” -ens amaguem- darrere del Papa…

S’amaguen, ens amaguem, quan després de lloar i ponderar el compromís del Papa amb i pels pobres seguim actuant amb indiferència cap a ells i la seva sort, i fins i tot prenem decisions que no tenen a veure amb el bé dels pobres o que anteposen el benestar personal o institucional a la seva sort. És possible que puguem parlar ja del Papa dels pobres, però no crec que puguem parlar ja d’aquesta Església pobra i dels pobres que somiava Francisco en els moments primers del seu pontificat.

S’amaguen, ens amaguem, quan callada, encara que en ocasions res discretament, mantenim maneres de conducta i nivells de vida que desmenteixen qualsevol somni o desig d’una Església més senzilla, més propera a la gent i als seus patiments, més sotmesa a la intempèrie i menys protegida i resguardada de les dificultats per les quals passen tantes persones i famílies en tot el món. Sempre se’ns ha dit, i quina veritat és també en l’Església, que no és gens fàcil això de renunciar a, d’anar cap avall, de desprendre’s de… Tendim (irremeiablement?) cap amunt, a més: més nivell, més seguretats, més confort, més mitjans… Seguim sent mestres en coartades i justificacions.

S’amaguen, ens amaguem, darrere del Papa i de les seves paraules quan no les critiquem en públic (només faltaria!) però les matisem en privat, fins a gairebé condemnar-les a la manera que un lúcid filòsof deia “la mort dels mil matisos”. O quan repetim el guió après, però, tot just quan escapem del guió o aixequem la vista dels folis preparats, desmentim amb lletra petita el que afirmem amb lletra majúscula, però prestada. Ja sabem que canviar el discurs és molt més fàcil que canviar la mentalitat.

Per tot això, després d’un primer moment d’alegria i consolació per les paraules i els gestos del Papa Francesc, un sent sempre la necessitat de no treure pit com Església massa fàcilment, de seguir sent molt humils i de seguir demanant al Pare que l’Esperit de Jesús remogui i renovi els nostres cors.

PAPA FRANCISCO

Imatge extreta de: diario UChile

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Jesuita, teólogo y especialista en espiritualidad ignaciana. Ha publicado en la colección EIDES: "Encontrar a Dios en la vida" (n º 9, marzo 1993), "Cristianos en la intemperie" (n º 47, octubre 2006), "Acompañar la tentación" (n º 50, noviembre 2007), "Horizontes de vida (Vivir a la ignaciana)" (n º 54, marzo 2009), “La espiritualidad ignaciana como ayuda ante la dificultad” (nº 67 septiembre 2012), “El ‘más’ ignaciano: tópicos, sospechas, deformaciones y verdad” (nº78, diciembre 2015) y “Pedro Arrupe, carisma de Ignacio: preguntas y respuestas” (nº 82, mayo 2017).
Article anteriorLa nariz de Dios
Article següentLa santidad solo puede ser radical (más sobre Francisco en Lesbos)

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here