José María Segura. Vaig sentir parlar per primera vegada d’Anonymous a la República Dominicana. Estava fent unes pràctiques al Centro Bonó de SJR a Santo Domingo per conèixer les campanyes de mobilització ciutadana de reivindicació del 4% del PIB per a l’educació (campanya que val la pena conèixer). En aquells dies de visitar, acompanyar, participar en diverses activitats i mobilitzacions, vaig ser convidat a una manifestació d’estudiants a la Universidad Autónoma de Santo Domingo. Per les xarxes es va avisar que n’havien arrestat alguns. Les versions sobre el que havia passat no concordaven. Els estudiants defensaven que havien estat acampant pacíficament al campus, altres fonts parlaven d’un altercat al rectorat i de la intervenció dels guardes de seguretat. A algun guarda se li va disparar una pistola. No hi va haver ferits, però es va generar una situació de molta tensió. Tot molt confús.
Així les coses, els mitjans de comunicació de premsa locals van publicar la versió oficial, que era desmentida pels estudiants. A les poques hores va aparèixer un avís d’un col·lectiu: Anonymous. S’advertia de l’error als redactors, se’ls demanava que rectifiquessin i se’ls avisava que deixarien sense servei la web del diari si no ho feien. La informació no va ser rectificada. El web es va quedar sense servei. La reivindicació d’Anonymous: “anivellar el camp de joc”. Aquesta idea em va enganxar. Si els mitjans de comunicació, equivocadament o interessada (no ho jutjo ara) es fan ressò d’una informació esbiaixada o falsa, quin poder té la ciutadania per contrarestar-la? Des de llavors vaig seguir amb interès diferents comptes d’aquest col·lectiu (Twitter, Facebook, Youtube). A poc a poc m’he anat acostant a l’univers #Anon. I ho confesso…, m’han “entabanat”. Presento sumàriament alguns trets que he anat descobrint en les xarxes, en articles escrits sobre ells i sobretot en el llibre de recent publicació Las mil caras de Anonymous, que recomano als interessats en aquest món del ciberactivisme, les xarxes socials i les formes creatives de protesta i participació ciutadana.
Què són o qui són?
És difícil definir Anonymous. Ni tan sols és desitjable. Seria trair la mateixa essència del que es vol expressar. Com engabiar un ocell. Ells mateixos es descriuen en els seus vídeos i perfils amb “som legió”, avisen que no hi ha un compte “pròpiament oficial”; hi ha alguns comptes que semblen vehicular notícies relacionades amb ells i potser més amb el suport d’una majoria. Recentment, en ocasió dels atemptats de Brussel·les (#OpBrussles) i la campanya d’oposició a Trump (#OpTrump), s’han pogut seguir debats entre diversos perfils #Anon de Twitter. Debats que reflecteixen la seva diversitat i la varietat d’opinions dins de l’univers #Anon (debats que es donen en molta més profunditat i prolixitat en els seus espais “propis” d’internet). Coleman, probablement una de les millors expertes en aquest “col·lectiu” (a falta d’una paraula millor), ho explica així: “Cap persona pot reclamar la propietat legal del nom “Anonymous”, i molt menys les seves icones i imatges”. Tampoc es pot parlar d’una jerarquia o lideratge definits: “Anonymous no és un front unit, sinó una hidra que inclou nombroses xarxes diferents. Fins i tot quan s’aborda un únic projecte”. L’autora parla de confrontacions i àdhuc de “guerres civils” entre els diferents “nodes”. Però, i aquí hi ha la seva força simbòlica i el seu potencial activista, “la màscara… funciona com una balisa eterna, transmetent el valor simbòlic de la igualtat” tot i les divisions.
La màscara
Com ja és sabut, és la màscara del Guy Fawkes, popularitzada per la pel·lícula V de Vendetta. Segons Coleman, ja circulava pel món dels xats associada a altres usos. Però va ser l’adopció pel col·lectiu #Anon el que la va convertir en un ciber símbol de resistència i contrapoder. Pel que sembla, la màscara es va adoptar per a una campanya concreta: la llançada contra la Cienciologia (#OpChanology), i el seu poder simbòlic va acabar per convertir-la en la “signatura icònica del grup”. La màscara recull en essència diversos aspectes importants d’Anonymous: l’individu que es dissol en el col·lectiu (l’autobombo personal està mal vist), el subjecte queda protegit per l’anonimat (Anonymous és anònim i el seu ús ve del fet que així apareixien les converses en un xat d’internet freqüentat per molts d’aquests hackers), el seu caràcter subversiu (Fawkes va ser un anarquista que va lluitar contra el sistema) i, finalment, quelcom molt característic d’Anonymous segons Coleman: el Lulz. És un símbol divertit.
El Lulz
Que ve a ser l’abreviatura de riure’s a riallades…, d’una altra persona. En els seus inicis sembla que la motivació primera dels #Anon era la diversió per la diversió. Exposar i hackejar webs i difondre informació de persones o institucions, perquè era divertit i perquè podien fer-ho. Un dels aspectes més interessants de Las mil caras de Anonymous és com explica el procés que, fins ara, ha seguit el col·lectiu. L’autora ho resumeix en una frase: “Vaig venir pel Lulz, em vaig quedar per la indignació”. Anonymous va passar gradualment de ser un grup de hackers que es dedicava a fer gamberrades, a implicar-se en la defensa de les llibertats d’internet, la llibertat d’expressió, a denunciar la cultura de la violència sexual, a destapar xarxes de pederàstia… Com diu Coleman: “Un munt de bojos de tots colors hem entrat de fet en la conscienciació del món”.
Metamorfosi: de prendre les xarxes a prendre els carrers… i les xarxes
“La més gran campanya DdoS de desobediència civil que el món havia vist mai”, així qualifica l’autora el suport d’Anonymous a WikiLeaks. (Queda per un altre post la discussió de si les activitats d’Anonymous poden considerar-se “Desobediència Civil” i en quin sentit). En l’operació “cablegate” WikiLeaks va filtrar converses intra-diplomàtiques, les tensions internes i la informació recopilada per fonts diplomàtiques sobre espionatge i manejos immorals del Govern dels EUA. L’executiu va reaccionar pressionant perquè PayPal i Amazon deixessin de vehicular donatius a WikiLeaks. Anonymous va entrar llavors en escena bloquejant webs d’aquestes plataformes. Anys després, alguns Anons van ser condemnats per això.
Però la campanya que marca el salt als carrers va ser l’Op #Chanology. La Cienciologia va fer un vídeo promocional amb Tom Cruise, que va resultar ser poc elogiable i el va pujar a Youtube. Van intentar treure’l, però només van aconseguir augmentar l’interès per la seva difusió. La Cienciologia va demandar mitjans i plataformes que el penjaven. I Anonymous es va despertar: “És hora d’utilitzar els nostres recursos per fer una cosa que creiem que és correcta. És hora de tornar a fer alguna cosa gran”. La crida a l’acció en un freqüentat espai de xat (4Chan) per a hackers va desencadenar la tempesta. Va néixer l’operació Chanology. La campanya comprenia diverses accions, des de l’emissió de vídeos sobre la Cienciologia fins a atacar els seus llocs web, telèfons… I un 10 de febrer de 2008, Anonymous convocava per primera vegada una concentració off-line. La resposta va tenir ressò en diverses parts del món i #Anonymous va adquirir consciència del seu poder de convocatòria. Dos anys més tard arribaria OpTunez amb l’esclat de la primavera àrab, a la qual Anonymous va donar suport: “va resultar ser una de les operacions més estel·lars del grup”, que li va fer fer el salt de la xarxa a la participació política. Va ser la tempesta perfecta. WikiLeaks els havia proporcionat accés específic a informació diplomàtica de Tunísia amb algunes revelacions escandaloses. I llavors, un 17 de desembre de 2010, la desesperació va portar Bouazizi a calar-se foc. #Anonymous va fer difusió de les protestes per les xarxes, va recriminar als mitjans de comunicació occidentals l’absència de cobertura i va bloquejar servidors i webs del Govern.
Tot això ho explica Coleman, i alguns vídeos i vestigis de les campanyes es troben en línia. A Las mil caras de Anonymous es recullen moltes altres campanyes, el procés de presa de decisions, dissensions i filtracions a l’FBI i quins corrents diversos es van generar en el món #Anon arran de tot això.
Algú em va dir una vegada que aquests llibres s’escriuen per a gent ingènua amb curiositat. La mateixa autora, en les seves raons per escriure el llibre diu que, a més d’aclarir malentesos sobre Anonymous i lluny d'”eliminar l’aura de màgia i misteri”, el seu objectiu ha estat recopilar “històries fascinants sobre Anonymous” per “augmentar l’encanteri”. Adverteix que Anonymous, en la seva història (o històries, perquè són legió) té episodis tèrbols i contradiccions insalvables. Aquí, com Coleman, ens hem centrat en el que tenen de “principi Esperança”, en ressaltar que l’aparició d’Anonymous des d'”un dels llocs més sòrdids d’internet és una història de prodigis, d’esperança i d’il·lusions lúcides”. Anonymous segueix operant. Amb #OpIsis #OpDeathEaters #OpFerguson i moltes altres defenses de les llibertats civils i drets de menors, minories, medi ambient com #OpCanary…
“Ningú volia dir-li esperança -era massa aviat per afirmar una cosa semblant- però la possibilitat seguia sobre de la taula. Vaig agafar la meva màscara i em vaig dirigir a Bowling Green, a prop de l Street”. #OccupyWallST. Les xarxes van prendre les places.
Imatge extreta de: Pixabay