José Ignacio Calleja. El concepte misericòrdia s’escolta pertot arreu i bé mereix un repàs en moral social cristiana. Ningú no pot donar en misericòrdia el que deu en justícia. Més encara, justícia i misericòrdia no són dues realitats morals en paral·lel, o una després de l’altra, sinó que van juntes, trenant-se per a la mútua plenitud.
La misericòrdia inspira que la justícia sigui cada dia més i més humana en la seva consciència dels problemes que tracta; en ella, en la justícia, troba la misericòrdia la seva mediació primera i mínima; quan parlem de drets humans, la primera paraula és de la justícia; amb compassió, però de la justícia. El cas dels refugiats i migrants ho explica sense embuts.
Al seu torn, la misericòrdia substitueix excepcionalment a la justícia, quan aquesta no fa la seva feina; només llavors la substitueix, i ho fa per un temps, amb denúncia social i com a excepció. Per desgràcia, massa vegades i fins a perdre’s la consciència de la seva provisionalitat.
Per fi, la misericòrdia desborda la justícia amb accions pròpies: les obres de misericòrdia, en el que no és exigència de la justícia sinó de l’amor entranyable i gratuït dels humans entre si, a imatge i semblança del Pare (en la fe).
Per això és tan important en parlar de la misericòrdia referir-se alhora i amb claredat a la justícia. Si és la justícia bíblica, per veure com ha de ser present en la nostra vida històrica com a justícia i misericòrdia efectives per a tots, i si és la justícia del món, per veure com ha de realitzar-se pel que fa a justícia humana equitativa (“la llei justa sempre millorable”). I aleshores, sí, el creient ha de parlar de la misericòrdia gratuïta i les seves obres pròpies, i de com exigeixen, humanitzen i perllonguen la justícia. (En llenguatge laic, i a la seva manera, la solidaritat).
Entenguem-ho bé. Caritat, misericòrdia, compassió, justícia humana, justícia misericordiosa de Déu… tenen cadascuna el seu significat especial, però en el seu traç gruixut, en allò fonamental, cobren el significat que acabem de veure. I ara sí que és molt més fàcil verificar aquesta màxima repetida: ningú no pot donar en caritat/misericòrdia/solidaritat el que deu en justícia, perquè la justícia és el primer camí, la primera via, la mesura mínima de les anteriors.
En concret, les obres de misericòrdia -corporals i espirituals- tenen la seva vàlua excelsa, com el judici final de sant Mateu 25 ho explica, però nosaltres, homes i dones del segle vint-i-u, ja sabem que el pecat social -les estructures socials d’injustícia- tenen un pes extraordinari en facilitar o no una vida misericordiosa. No podem enganyar-nos en això i mostrar-nos innocents o desinformats.
Així, la justícia social ens repta com a tasca ineludible de la misericòrdia. Més que la vida misericordiosa? Les comparacions són odioses. Les bones persones, en estructures d’injustícia es perden amb les millors intencions, i les millors estructures socials sense persones bones, es desplomen. Persones bones (justes i misericordioses) i estructures justes (dignes de les persones i inclusives per als pobres), alhora. Ningú no pot escapar d’aquesta doble interpel·lació social i cristiana.
Imatge extreta de: Aleteia