Ricardo Barba: «Ja sé que tinc al davant un assassí, però és el meu germà»

Ricardo Barba: «Ja sé que tinc al davant un assassí, però és el meu germà»

que-frente-hay-asesino-pero-hermano_media_1-1454450134943Veus. Gemma Tramullas. [El Periódico] Va néixer fa 55 anys en una barriada de Bucaramanga (Colòmbia) i les seves paraules són un altaveu del missatge revolucionari de l’evangeli. Filòsof -«foucaultià», precisa- i teòleg, és rector a Boí (Alta Ribagorça) i col·laborador a la parròquia de Santa Maria de Badalona. Els seus anys d’intensa convivència amb assassins a sou en les violentes comunes de Medellín i Bogotà han cristal·litzat en la tesi doctoral La violencia como normalidad. Colombia, un laboratorio del poder.

-Va anar a viure a El Playón, a Medellín, en temps de Pablo Escobar. ¿El va conèixer? Personalment no. Un dia que jo no era a casa va arribar un cotxe molt fi, en va baixar un senyor que em van dir que era ell i va parlar als meus companys: «Vostès són uns tontos i els fotran un tret. Però sabem que vénen a ajudar i nosaltres els protegirem». Mentre vam viure allà no ens va passar mai res.

-¿Què el va portar a aquells barris marginals? Jo no vaig fer una opció preferencial pels pobres, com sol passar en el clero. Jo erapobre i va ser també una recerca de la meva raó de ser com a persona. ¿Per què vaig haver de viure les exclusions, les humiliacions i la falta d’oportunitats si jo era un noi innocent com qualsevol altre?

-Però vostè va capgirar aquesta exclusió. Em segueixo sentint exclòs i marginal i espero seguir sent pobre fins a la mort, perquè això em fa lliure i capaç d’acostar-me al que pateix no per ideologia, voluntarisme o emocionalitat, sinó per condició.

-Ha conviscut durant anys amb sicaris. I alguns al final són molt amics meus.

-¿Amic? ¿Un assassí a sou? Sí, a alguns fins i tot els consulto els meus problemes. Són gent molt sagaç i tenen una gran capacitat d’anàlisi.

-Si tinguessin tal capacitat no matarien. La gran majoria no es dediquen a això per voluntat, ni perquè els sembli una professió bonica. No és que siguin fills del no-res, i menys encara són fills d’una voluntat de maldat. Han estat parits per la foscor del món, l’alimenten ells mateixos i acaben en aquesta foscor.

-¿Com es converteix algú en sicari? Per unes condicions familiars, econòmiques, psicològiques i espirituals terriblement difícils i en una xarxa de violència, pobresa, droga, delinqüència i exhibició de riquesa que envolta, sosté i construeix la persona en un instrument de dolor i destrucció per als altres i per a si mateix.

-Sembla una justificació. No crec que el que fan sigui justificable, però no em plantejo la relació amb ells des del judici. Ja sé que al davant tinc un assassí perillós, però és el meu germà.

-Costa d’entendre aquesta relació. Quan m’acosto a un sicari he de tenir una confiança brutal en ell i procurar-li més tendresa i afecte del que és habitual, si no mai deixarà que m’hi acosti. El contacte amb aquestes persones fa que jo hagi de ser més cristià, m’obliga a ser un creient profund, intens i clar perquè si no em dispararan a mi el tret de sortida.

-¿Podria donar una pinzellada de les conclusions de la seva tesi de 600 pàgines? El sicari és una forma de violència feta cos que ens ensenya molt de nosaltres mateixos, de la hipocresia de la societat i del desvergonyiment del poder. La nostra societat del benestar està muntada en la injustícia, l’explotació i l’abús d’altres persones i cultures. Occident viu sicarialment i necessita sicaris, que són una fitxa necessària per al sistema. Necessitem matar per sostenir la societat del benestar.

-Dit així sona molt bèstia. S’ha de dir la veritat. Qui ho dubti que llegeixi en part la meva tesi. Estic molt disponible per explicar les connexions entre economia, violència i poder, un triumvirat eficaç i molt assassí.

que-frente-hay-asesino-pero-hermano_media_1-1454450134943

Imatge extreta de: El Periódico

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.