Desigualtats i CO2: hi arribarem a temps?

Desigualtats i CO2: hi arribarem a temps?

Sonia GarcíaEl mes de desembre passat va tenir lloc a París la Cimera de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC) número 21. Aquesta reunió es dóna de forma anual a diferents països del món en el marc de les Nacions Unides. Tal com va passar ja a Copenhaguen, durant els mesos previs a la Cimera de París hem anat veient en els mitjans de comunicació un increment dels temes relacionats amb el canvi climàtic. I ens podríem preguntar: si les reunions d’aquest tipus tenen lloc cada any, per què tanta importància amb París?

Ja fa alguns anys, després del fracàs de les negociacions a la Cimera de Copenhaguen el 2009, els països van decidir que a París s’havia de signar un nou acord mundial que seguís al Protocol de Kyoto, amb la meta de fer front a un dels més grans reptes per a la humanitat. Durant els últims anys s’han realitzat cimeres anuals sobre canvi climàtic, a més de reunions tècniques intermèdies per negociar les bases del contingut de l’acord signat a París, que finalment ha obtingut un resultat positiu amb la seva adopció.

Quan parlem de les cimeres climàtiques i del canvi climàtic en ell mateix, hi ha innombrables tecnicismes que fan difícil entendre quines són les claus del procés i de l’acord. El canvi climàtic és, a més, un tema d’estudi generalment abordat per físics, matemàtics, ambientòlegs, biòlegs… fet pel qual habitualment se’n mostren gràfics difícilment comprensibles per part de l’opinió pública.

La CMNUCC es va crear el 1992 durant la cimera de la terra que va tenir lloc a Rio de Janeiro. Un dels principis bàsics per a la seva creació va ser el concepte de responsabilitats històriques. Els països reunits van concloure que el diòxid de carboni (CO2) estava directament relacionat amb la capacitat productiva d’un país, i per tant amb el seu PIB. Per aquesta raó, els països que fins a aquell moment havien emès més quantitat de CO2 havien pogut aconseguir nivells de desenvolupament més alts, i per tant, els que no n’havien emès tant fins al moment havien de tenir dret a accedir als mateixos nivells de desenvolupament que el primer grup de països.

El món ha canviat molt des de 1992, i actualment, tot i que el principi de responsabilitats històriques segueix vigent, aquest és un dels punts de més conflicte entre els estats part, ja que alguns consideren que no és un marc representatiu i no ajuda a enfocar el problema de l’increment del CO2 a nivell global. Actualment s’utilitza més el concepte de “responsabilitats comunes però diferenciades”, que ve a ser una idea similar. El principal conflicte pel que fa a aquest marc conceptual es refereix a les economies emergents com la Xina, el Brasil o l’Índia.

Actualment els recomptes de CO2 es realitzen respecte a la producció de béns, i no al consum. En la majoria de casos els països productors de béns no són els consumidors finals. Aquest fet pot generar-nos algunes preguntes a nivell ètic: qui té la responsabilitat de les emissions?, on repercuteixen el desenvolupament i el capital obtinguts de la producció deslocalitzada de béns?, quines són les emissions per càpita dels països acumulades des de la revolució industrial?

A més dels debats sobre com s’hauria de millorar el sistema de recompte d’emissions de CO2 perquè aquest tingués realment una relació directa amb la millora de les condicions de vida en un país, hi ha molts aspectes a millorar pel que fa als compliments dels compromisos de reduccions per part dels països.

La desigualtat en les emissions acumulades realitzades històricament pels diferents països no és l’única desigualtat existent en referència al canvi climàtic. En moltes ocasions, són justament els països que han emès menys CO2 en el recompte històric els que en patiran conseqüències més greus, tant per la seva ubicació geogràfica com per la manca de recursos per fer front als canvis.

Ja hi ha el que s’anomenen refugiats climàtics, i moltes petites illes del Pacífic es preveu que poden desaparèixer si les temperatures mitjanes del planeta segueixen augmentant, a més de la pèrdua de biodiversitat a nivell global o l’increment de zones desèrtiques al planeta.

La cimera de París ha aprovat un acord internacional que preveu revisions d’avenços cada cinc anys, en base a les contribucions de reducció que cada país vagi definint segons els seus interessos nacionals. Els instruments actuals no semblen generar camins que ens portin cap a una reducció global de les emissions i sorgeix el dubte de si arribarem a temps d’aturar aquest gran repte global.

Hem creat societats del benestar dependents del petroli, envoltades d’envasos plàstics, sense adonar-nos que la base de la nostra forma de vida són combustibles d’origen fòssil limitats i finits. Comprem fruita i béns de consum de llocs allunyats per milers de quilòmetres dels llocs on acabaran sent venuts. Mesurem si alguna cosa és possible amb una vara de viabilitat econòmica i no d’impactes socials i ambientals associats.

El repte del canvi climàtic va molt més enllà de la voluntat dels països de reduir emissions: requereix un canvi d’estils de vida i de cosmovisió. En molts sentits podria considerar-se al seu torn una crisi de valors globals. És a les nostres mans crear altres mons possibles, que ens permetin perdurar en el temps com a humanitat i suposin un llegat sostenible per a les generacions que vindran després nosaltres.

protest-455717_640

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.