Quins estats després del cicle electoral?

Quins estats després del cicle electoral?

Vicent Martínez GuzmánNo és fàcil la situació després de les eleccions a Catalunya i a Espanya. Tertulians, mitjans de comunicació i alguns líders dels partits polítics estan configurant una opinió pública que, sembla, s’ha de preocupar per la pluralitat d’opcions que han triat els electors. Generarà inestabilitat, es diu, sotmetrà els grans partits a les dèries dels petits partits antisistema, frenaran la recuperació del creixement que, amb tant d’esforç, ha aconseguit el partit en el govern i «conseqüentment» (sic) hi haurà més atur…

Fa temps que s’estudia com, en la interpretació d’alguns autors, per a Kant, la reflexió filosòfica es converteix en una sageta que apunta al cor de l’actualitat. A la Càtedra UNESCO de Filosofia de la Pau de la Universitat Jaume I de Castelló, li dèiem el compromís públic de la filosofia que ens ha portat a treballar vora trenta anys en l’elaboració d’una filosofia per fer les paus.

Kant queda entusiasmat per l’ideal, o disposició moral de la humanitat, a què apunta la Revolució Francesa que es converteix en senyal digne de ser recordat, mostra el camí i dissenya el futur que preveu o pronostica. Aquest ideal moral és doble: el «dret que té un poble que cap altra potència li impedeixi donar-se la constitució civil que li sembli millor» i el fi i deure que tenim perquè aquesta constitució «només és jurídicament i moralment bona si… evita una guerra agressiva -constitució que no pot ser altra que la republicana…, amb la qual cosa comença a realitzar-se la condició per impedir la guerra (font de tots els mals i corrupció de costums) i s’assegura… que no serà destorbat en el seu progrés».

Cal dir que, per a Kant, «el republicanisme és el principi polític de la separació del poder executiu (el govern) del legislatiu». En aquella època, aquest autor encara considerava que la democràcia és un despotisme, perquè fonamenta un poder executiu, on tots decideixen sobre, i fins i tot en contra, d’un, que no dóna el seu consentiment. Llavors, un monarca pot ser republicà si acompleix la divisió entre els poder legislatiu i executiu.

Kant insisteix que tot això s’ha de fer amb publicitat per no cometre injustícies. Considera que seria una injustícia que un estat petit que, per la seva situació, formés part d’un més gran, aquest gran consideres justificat sotmetre al petit i annexionar-se’l. Si l’estat més gran fes pública la seva intenció quedaria palesa la seva injustícia. A més, hi ha una falsa política en desacord amb la moral en considerar com una petitesa fàcilment perdonable que un estat petit sigui engolit per un altre de molt més gran si és per a una suposada millora del món.

Els estats han d’anar conformant una lliga de la pau que asseguri la llibertat de tots els seus membres i potenciï la federalitat que porti cap a la pau perpetua. S’ha d’abandonar, doncs, el deler d’algun estat d’arribar a una pau dominant tot el món, perquè la natura s’oposa des de les diferències de llengües i creences. Per contra, la federació d’estats per la pau, ha de mirar per la desaparició dels exèrcits permanents, no ha de convertir la visita als països i pobles estrangers en conquesta, sense tenir en compte els seus habitants, això és «beure la injustícia com si fos aigua». És més, s’ha de basar en el dret cosmopolita o dret públic de la humanitat, més enllà del dret de gents, perquè «la violació del dret en un indret és sentida arreu». Per això, més que no pas «lleis d’estrangeria», hem de fer «lleis d’hospitalitat», expressades com «un dret de visita… en virtut del dret de possessió comuna de la superfície de la terra» que ens tanca en aquest globus que és la terra i fa que «originàriament ningú tingui més dret que un altre a estar en un determinat lloc de la terra». Aquest és el genuí sentit de globalització. També el sentit originari de comerç es basa en la possessió comuna de la terra que ens permet fer intercanvis. Ni és la globalització unilateral que imposa un model econòmic d’uns éssers humans contra altres, ni el comerç que només busca el benefici d’uns pocs a costa d’altres.

Potser, una clau filosòfica per interpretar què ens està passant ara mateix a Catalunya i a Espanya, rau precisament en la relació entre política i moral, entre pràctica i teoria. Quin estats volem a Espanya i a Catalunya? Hereus d’aquesta reflexió kantiana de 1795? Sense exèrcits i hospitalaris, tot compartint la possessió comuna de la superfície de la terra en el marc d’una federació d’estats lliures que porti a la pau que sempre podem seguir demanant-nos? Engolits per altres estats com Alemanya o Estats Units o empreses multinacionals? O ens deixem colonitzar les ments per l’ordo-liberalisme que envaeix les nostres vides amb una racionalitat neoliberal que ens converteix en individus aïllats, «emprenedors», cegant-nos per la transformació estructural i cultural?

Kant deia que els polítics morals adapten la moral als seus interessos i només compleixen la primera part de la màxima evangèlica (Mt, 16,10) perquè són «astuts com les serpents». En canvi els moralistes polítics, són també «sense falsedat (càndids o incorruptes), com els coloms». En temps de cleptocràcia i cleptopies, amb corrupció i increment de les desigualtats, quins politics votem?, astuts i sense falsedat alhora?

La distinció entre l’ètica de la convicció i l’ètica de la responsabilitat de Weber no l’hem d’entendre com una dicotomia que fa incompatibles les dues actituds, com si la serpent fos astuta per responsabilitat i el colom càndid per les conviccions, sinó com una interrelació en què l’una demana l’altra, i s’interpel·len mútuament.

Aleshores, d’una banda, tindre conviccions, no s’oposa a actuar amb certa prudència astuta, que, al meu parer, implica responsabilitat. Òbviament, sempre amb les limitacions de la moral, d’actuar de manera incorrupta, sense falsedat, amb senzillesa i candidesa. És més, nomes si tenim un projecte de vida compromès amb la moral, podem actuar amb responsabilitat, donant respostes al que succeeix.

D’altra banda, no és cert que el Sermó de la Muntanya, com interpreta Weber, sigui només una utopia de conviccions, mancada de responsabilitat. És un projecte de vida que subverteix els valors dominants en favor dels pobres, els humils… que vol ser creatiu i productiu alhora. Això es el que vol dir treballadors (poieoi) per la pau a Mateu 5,9: fer les paus, ni es mera teoria, ni simple pràctica, sinó poiesis, efectivitat productiva i imaginació creadora, perquè també és l’etimologia de poesia.

Quins projectes de vida tenim nosaltres mateixos i els representats polítics que votem? Com aquests projectes de vida donen resposta, assumeixen responsabilitats per compartir la propietat comuna de la superfície de la terra i sentir com a pròpia la violació del dret en qualsevol indret de la terra? Quin tipus d’estat volem per a Catalunya i Espanya després de les eleccions?

globe-895580_640

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.