La Cimera Climàtica de París marca el final de l'era dels combustibles fòssils

La Cimera Climàtica de París marca el final de l’era dels combustibles fòssils

Isabel-MP-1_th_6b083adb4891aae6afdad1aab8aa179aAida VilaLa maquinària de l’acció climàtica internacional es mou molt a poc a poc, però a París ha fet un pas important. L’Acord de París marca el principi de la fi de l’era dels combustibles fòssils, els principals causants del canvi climàtic, i constitueix un contundent senyal polític del canvi de paradigma a què ens veiem abocats.

Els 2ºC -o, si podem, 1’5ºC- de límit d’augment de la temperatura global que s’ha establert respecte als registres pre-industrials, juntament amb la necessitat d’arribar a nivells “d’emissions netes igual a zero” a la segona meitat de segle, són dos dels principals elements en què radica l’èxit de la cimera. Malgrat que a l’Acord de París no van acompanyats d’accions nacionals de magnitud equivalent, aquests dos objectius globals que es troben a la part amb més força vinculant del text, són completament incompatibles amb la crema de combustibles fòssils i marquen un punt d’inflexió en la lluita internacional contra el canvi climàtic.

L’absència de deures quantificables dels països més rics en relació als més vulnerables als impactes del canvi climàtic, la poca coherència entre els esforços de reducció d’emissions plantejats individualment per cada Estat i els objectius globals acordats entre tots, així com la manca de caràcter legalment vinculant de tot el text -els objectius concrets assumits per cada estat son de caràcter voluntari-, són les principals debilitats de l’Acord. Unes debilitats fàcilment explicables per la gran pressió política i econòmica que exerceixen el sector dels combustibles fòssils i els Estats que tenen en aquests recursos la principal font de riquesa i que, en el cas de les dues primeres, poden corregir-se mitjançant mecanismes recollits en el mateix Acord per fer-lo progressivament més robust.

De corregir la manca de poder vinculant dels objectius concrets del Estats se n’encarregarà el sector inversor, que ja ha captat els senyals i comença a actuar en conseqüència: la cònica final de la cimera del diari The Economist afirmava que “invertir en una mina de carbó no ha estat mai tan arriscat com ara”, i l’anàlisi del risc publicat recentment per Barclays conclou que “les implicacions de l’Acord de París per al sector fòssil poden provocar-li pèrdues a l’entorn de 33 trilions de dòlars al 2040”, per citar només dos exemples.

Davant d’això, no és d’estranyar que el preu del petroli hagi assolit mínims històrics a EEUU i que el descens de la demanda mundial de carbó iniciat pels canvis en la política energètica xinesa es confirmi de resultes de la cimera. I, mentre el sector dels combustibles fòssils trontolla per primera vegada a la historia, el sector de les energies renovables augmenta la seva cotització en borsa i grans i petits projectes d’energia neta es multipliquen arreu del món, demostrant que no només són la solució real al canvi climàtic sinó la única manera d’abastir d’energia els més pobres del planeta.

La cimera de París ha representat un esforç diplomàtic sense precedents per admetre la necessitat d’abandonar el sistema que ha estat motor del desenvolupament des de la revolució industrial, quelcom que fa només un parell d’anys semblava impensable. Des de Greenpeace fa temps que ens fem ressò de la viabilitat tècnica i econòmica que l’energia en el món sigui 100% renovable a finals de segle, i ara toca aprofitar els senyals polítics i econòmiques per accelerar aquest procés.

A Espanya, això passa per fer un gir de 180 graus en la política energètica i abandonar els sistemes de penalització de les energies renovables i de l’autoconsum energètic. L’aposta del Govern espanyol pel fracking i per les prospeccions petroleres en aigües profundes o la pressió europea que exerceix per relaxar els controls a les emissions derivades dels cotxes, també tenen menys sentit que mai. Una altra de les mesures que cal emprendre amb urgència és l’eliminació de les subvencions mundials als combustibles fòssils, que al 2013 van ser d’uns 548.000 milions de dòlars mentre que les subvencions a les energies renovables mundials no superaven els 121.000 milions. Al nostre país, això es concreta amb el redireccionament dels fons que s’atorguen al sector del carbó, deixant de donar continuïtat a les subvencions a l’explotació de les mines, per destinar els recursos a una adequada reconversió que asseguri una transició justa als treballadors i comunitats afectades.

Al final de la cimera de París, Nicholas Stern, un reputat economista de la London School of Economics, deia: “Si ho sabem fer bé, la revolució verda serà molt més potent que la revolució industrial”. Hi estic totalment d’acord: frenar el canvi climàtic és l’oportunitat de deixar enrere la causa de les principals crisis humanitàries mundials dels darrers temps i les majors fonts de conflicte. No desaprofitem aquesta oportunitat històrica de construir un món més sostenible i més just per a tothom!

Isabel-MP-1_th_6b083adb4891aae6afdad1aab8aa179a

Imatge extreta de: EFE

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.