Cristianisme i Justícia. El papa Francesc vol que l’Església miri el món des d’aquesta perspectiva especial, la de la misericòrdia. Tal mirada misericordiosa ha de ser la que l’Església i el poble de Déu han de tenir vers tots aquells que fracassen en l’intent d’assolir l’ideal evangèlic proposat per Jesús. També hem de tenir ulls de misericòrdia quan els que fracassem som nosaltres o l’Església mateixa.
La misericòrdia va més enllà de la justícia. Un món just eliminaria la gran majoria de problemes de la humanitat actual. Però la justícia per la qual s’ha de “donar a cadascú segons el que li correspon”, ens aboca a una meritocràcia religiosa o econòmica que requereix sistemes de compensació per a tots aquells que no aconsegueixen “fer mèrits”. Sense misericòrdia, un sistema de justícia es torna cruel envers els més febles. Un Déu exclusivament just acaba sent implacable amb els pecadors. Jesús, en canvi, es va envoltar de gent que no posseïa cap mèrit davant la societat: pecadors, lladres, leprosos, cecs, prostitutes… Igualment, un sistema econòmic que fonamenti tota la retribució en el mèrit acaba condemnant a la marginació a molta gent que, per manca d’oportunitats, d’educació o de sort en el repartiment de talents i capacitats, són incapaços d’aconseguir o mantenir un treball i una vida “normals”. Els mèrits no són iguals perquè els punts de partida tampoc ho són.
La mirada de misericòrdia és necessària perquè deixem de veure tots els marginats de la nostra societat com a culpables i mereixedors de la seva pròpia sort, i demana a l’ésser humà una acollida sense condicions. Per aconseguir aquesta mirada de misericòrdia, també l’Església necessita una revolució d’afecte i tendresa, per mirar el món i per mirar-se a si mateixa i per actuar des de la compassió.
Per a assolir aquesta mirada de misericòrdia, també a l’Església li cal una revolució de l’afecte i la tendresa: per a mirar el món i per a mirar-se a si mateixa, i per a actuar des de la compassió.
Acabem el 2015 particularment «malmenats i desesperançats, com les ovelles sense pastor», i amb la temptació de tancar-nos en nosaltres mateixos i deixar per a un altre any la lluita per aquell altre món possible que anhelem. El mal, amb la seva manera de fer estrepitosa i espectacular, és un enemic massa gran per a la nostra petitesa. ¿No deu ser que és ara quan hem de negar-nos al fet que el mal triomfi en el nostre cor i quan hem de ser pastors, suport i consol els uns per als altres? Sens dubte és ara, quan el mal ens deixa nus i a la intempèrie, que hem de confiar en el poder de l’afecte i la tendresa, i des d’allò més petit de les nostres relacions i vides quotidianes, transformar el món.
***
Al llarg d’aquesta setmana hem anat publicant al bloc la resta d’apartats de la reflexió de final d’any de Cristianisme i Justícia. Aquí teniu el document complet.
Imatge extreta de: Pixabay