Cristianisme i Justícia. És potser en el món de les cures on millor es pot manifestar la revolució de l’afecte i la tendresa. Cura, afecte i tendresa són valors atàvicament atribuïts a les dones però, ni el món es pot permetre que el 50% de la humanitat delegui la cura, l’afecte i la tendresa en les dones, ni els homes es poden perdre més temps els beneficis de cuidar per al cor i el valor de les cures per a la seva vida. Qui no ha cuidat no arriba mai a saber-ho.
Per a poder fer realitat la revolució de les cures, per a poder construir unes relacions humanes més justes i igualitàries, cal desemmascarar les desigualtats que ens travessen. És necessari, per tant, cercar la cruïlla entre una vida basada en la igualtat entre dones i homes, en els drets socials, polítics, i econòmics, en la llibertat, en la redistribució de la riquesa i del treball, en l’enfortiment dels serveis públics, etc. i una vida centrada en la cura i en la interdependència. Perquè no pot haver-hi una veritable justícia social si pel camí deixem de tenir cura de les persones que ens envolten… o si les cures recauen exclusivament en les dones.
Només trobant l’equilibri entre identitats relacionals (tradicionalment vinculades amb la feminitat) i identitats individualitzades (ostentades històricament pels homes a través del manteniment del poder i el privilegi i de la seva apropiació de l’espai públic)[1], trobarem la via per desenvolupar aquesta ètica de la cura i de la responsabilitat col·lectiva que tan encertadament descriu la filòsofa Carol Gilligan:
“En un context patriarcal, la cura és una ètica femenina. Tenir cura és el que fan les dones bones, i les persones que tenen cura realitzen una tasca femenina; estan consagrades al proïsme, pendents dels seus desitjos i necessitats, atentes a les seves preocupacions; són abnegades. En un context democràtic, la cura és una ètica humana. Tenir cura és el que fan els éssers humans; tenir cura d’un mateix i dels altres és una capacitat humana natural. La diferència no estava entre la cura i la justícia, entre les dones i els homes, sinó entre la democràcia i el patriarcat”.
Socialitzar la cura és, per tant, la clau per a “fer-se càrrec, carregar i encarregar-se de la realitat” de forma col·lectiva i per a construir una veritable democràcia. Per això cal prendre consciència que som éssers vulnerables i que l’atenció a aquesta vulnerabilitat és una responsabilitat social. La cura és cosa de tots i totes. Ens hi va la sostenibilitat de la vida.
***
[1] Identitats descrites per l’antropòloga Almudena Hernando.
***
Al llarg d’aquesta setmana estem publicant al blog els diferents apartats de la reflexió de final d’any de Cristianisme i Justícia, però si no podeu esperar, aquí teniu el document complet.
Imatge extreta de: Módulo Psico-social de Deusto-San Ignacio