Capgirem el món des de l’afecte i la tendresa: la qüestió ecològica

Capgirem el món des de l’afecte i la tendresa: la qüestió ecològica

Cristianisme i JustíciaMirant el món tal com està, no hi ha dubte que necessita una revolució. Hi cal una revolució ecològica, política, social i econòmica, però fonamentalment hi cal una revolució de l’afecte i la tendresa. No ens podem permetre ni un minut més d’estimar, i d’estimar-nos, tan poc i tan malament. El nostre cos, la nostra psicologia i el nostre cor no resisteixen ja més odi, desesperança i egoisme. No podem suportar més desconfiança, més por ni més indiferència. Estem fets per a l’amor.

Vam ser creats limitats en el temps, només tenim una vida. Vivim en un cos amb necessitats concretes i ineludibles que van canviant al llarg de la vida.. Tenim una psicologia que es trenca quan traspassem els seus límits. No podem viure ignorant la realitat de la nostra fragilitat i finitud. No podem defugir la necessitat que tenim dels nostres semblants, perquè no podem viure sense amor i reconeixement.  Ens necessitem els uns als altres, per a sentir la calor de l’estima i l’amistat, per a per a saber-nos acompanyats en la nostra solitud essencial. Ens necessitem per a sentir-nos vius, ens necessitem per a estar vius.

No hi ha afecte sense l’altre a qui estimar. L’afecte s’expressa amb paraules, gestos, actituds i fets, i agafa tota la persona; en transforma el cap, el cor i els sentits.  En l’abraçada, ens abracen; en la mirada als ulls, ens miren; en la cordialitat, se’ns escalfa el cor; en la carícia, ens acaronen la pell; en la cura, el nostre cor concebut per l’amor es cuida. No hi ha riquesa que compri l’afecte o que desterri l’odi, ni hi ha diners que construeixin l’esperança i la confiança. En la nuesa de la nostra humanitat i de la comunitat humana en general, aquesta tasca ens correspon a cadascun de nosaltres, confiant, això sí, que en el cor de cada home i cada dona Déu hi ha sembrat la llavor de l’Amor.

Sense afecte ni tendresa, sense dedicar temps i energia a cuidar-nos, externalitzem costos Els paguen el nostre cos i la nostra psicologia; els paguen els més vulnerables i els exclosos d’aquest món; els paga la natura; els paguen les dones; els paguen els nens i les nenes, les relacions de veïnatge, la família, els amics. En la vida concreta i limitada que ens ha estat donada, cal deixar de fer coses, alliberar temps i energia, per a poder estimar i cuidar amb afecte i amb tendresa.

En un món hostil a la Vida i a la humanitat, que ens endureix el cor i ens desintegra, reivindiquem la revolució de l’afecte i la tendresa. Afecte i tendresa per decisió, perquè sí, com a tasca en la qual cal entrenar-se i dedicar temps i esforç, com a punt de partida, com a ulleres per a mirar-nos i mirar el món i les persones, com a filtre per a jutjar i eina per a actuar.  És des d’aquí, des d’on aquest final de 2015 volem posar el focus en cinc realitats que necessiten ser transformades o acollides.

La qüestió ecològica

La crisi ecològica ho canvia tot. Els símptomes d’esgotament que pateix la Terra (escassetat d’aigua potable, pèrdua de biodiversitat, desaparició de terres de conreu…) i els signes d’alerta que constantment dóna aquí i allà (desertificació, contaminació de rius i mars…) són preocupants. Pensar que la tecnologia i la ciència arreglaran el problema ecològic en el futur és una fal·làcia que ens anestesia i ens desresponsabilitza. Ens hi juguem la vida, la present i la futura.

Ja en patim els efectes: emmalaltim i tenim pitjor qualitat de vida. Però el que aquí és una afectació que pot passar desapercebuda, en altres llocs, fonamentalment en països del Sud, és qüestió de vida o mort. Hi ha indrets en què el canvi climàtic i l’acció irresponsable de l’ésser humà sobre la terra maten. L’abús i els seus efectes no coincideixen en l’espai ni en el temps. Per això cal que superem la «miopia espacial» i la «miopia temporal» i que canviem la mirada utilitarista i fragmentada de la realitat per una de sapiencial i holística.

El deute ecològic dels països rics, que portem violentant la natura més anys i amb més intensitat, és una realitat que ens obliga assumir el lideratge del compromís i la responsabilitat.

La revolució ecològica comença per nosaltres. La conversió a la sobrietat compartida no solament permetrà que vivint nosaltres amb menys d’altres puguin viure, sinó que es revelarà com a factor d’alliberament per a nosaltres mateixos. Ens cal redescobrir la dimensió profètica dels petits gestos quotidians per a mostrar que són possibles altres maneres de viure. Així s’anirà creant una cultura compartida de respecte a tot el que ens envolta (consum, hàbits, xarxes comunitàries…). Ens hem d’adonar que la nostra manera de relacionar-nos amb la natura no és diferent de la nostra manera de relacionar-nos entre nosaltres. Les relacions humanes interpersonals, les relacions de gènere, les relacions entre les cultures, els pobles i els estats, poden ser de domini, d’explotació, de manca d’escolta… o al contrari.

La casa comuna necessita afecte i tendresa, necessita cures urgents, i això cal que es tradueixi en una nova manera de viure, de consumir i de concebre el món i les relacions, i també en noves formes de participació social i acció política.

***

Al llarg d’aquesta setmana anirem publicant al blog la resta d’apartats de la reflexió de final d’any de Cristianisme i Justícia, però si no podeu esperar, aquí teniu el document complet.

environmentalism-224634_640

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.