Cristianisme i JustíciaMirant el món tal com està, no hi ha dubte que necessita una revolució. Hi cal una revolució ecològica, política, social i econòmica, però fonamentalment hi cal una revolució de l’afecte i la tendresa. No ens podem permetre ni un minut més d’estimar, i d’estimar-nos, tan poc i tan malament. El nostre cos, la nostra psicologia i el nostre cor no resisteixen ja més odi, desesperança i egoisme. No podem suportar més desconfiança, més por ni més indiferència. Estem fets per a l’amor.

Vam ser creats limitats en el temps, només tenim una vida. Vivim en un cos amb necessitats concretes i ineludibles que van canviant al llarg de la vida.. Tenim una psicologia que es trenca quan traspassem els seus límits. No podem viure ignorant la realitat de la nostra fragilitat i finitud. No podem defugir la necessitat que tenim dels nostres semblants, perquè no podem viure sense amor i reconeixement.  Ens necessitem els uns als altres, per a sentir la calor de l’estima i l’amistat, per a per a saber-nos acompanyats en la nostra solitud essencial. Ens necessitem per a sentir-nos vius, ens necessitem per a estar vius.

No hi ha afecte sense l’altre a qui estimar. L’afecte s’expressa amb paraules, gestos, actituds i fets, i agafa tota la persona; en transforma el cap, el cor i els sentits.  En l’abraçada, ens abracen; en la mirada als ulls, ens miren; en la cordialitat, se’ns escalfa el cor; en la carícia, ens acaronen la pell; en la cura, el nostre cor concebut per l’amor es cuida. No hi ha riquesa que compri l’afecte o que desterri l’odi, ni hi ha diners que construeixin l’esperança i la confiança. En la nuesa de la nostra humanitat i de la comunitat humana en general, aquesta tasca ens correspon a cadascun de nosaltres, confiant, això sí, que en el cor de cada home i cada dona Déu hi ha sembrat la llavor de l’Amor.

Sense afecte ni tendresa, sense dedicar temps i energia a cuidar-nos, externalitzem costos Els paguen el nostre cos i la nostra psicologia; els paguen els més vulnerables i els exclosos d’aquest món; els paga la natura; els paguen les dones; els paguen els nens i les nenes, les relacions de veïnatge, la família, els amics. En la vida concreta i limitada que ens ha estat donada, cal deixar de fer coses, alliberar temps i energia, per a poder estimar i cuidar amb afecte i amb tendresa.

En un món hostil a la Vida i a la humanitat, que ens endureix el cor i ens desintegra, reivindiquem la revolució de l’afecte i la tendresa. Afecte i tendresa per decisió, perquè sí, com a tasca en la qual cal entrenar-se i dedicar temps i esforç, com a punt de partida, com a ulleres per a mirar-nos i mirar el món i les persones, com a filtre per a jutjar i eina per a actuar.  És des d’aquí, des d’on aquest final de 2015 volem posar el focus en cinc realitats que necessiten ser transformades o acollides.

La qüestió ecològica

La crisi ecològica ho canvia tot. Els símptomes d’esgotament que pateix la Terra (escassetat d’aigua potable, pèrdua de biodiversitat, desaparició de terres de conreu…) i els signes d’alerta que constantment dóna aquí i allà (desertificació, contaminació de rius i mars…) són preocupants. Pensar que la tecnologia i la ciència arreglaran el problema ecològic en el futur és una fal·làcia que ens anestesia i ens desresponsabilitza. Ens hi juguem la vida, la present i la futura.

Ja en patim els efectes: emmalaltim i tenim pitjor qualitat de vida. Però el que aquí és una afectació que pot passar desapercebuda, en altres llocs, fonamentalment en països del Sud, és qüestió de vida o mort. Hi ha indrets en què el canvi climàtic i l’acció irresponsable de l’ésser humà sobre la terra maten. L’abús i els seus efectes no coincideixen en l’espai ni en el temps. Per això cal que superem la «miopia espacial» i la «miopia temporal» i que canviem la mirada utilitarista i fragmentada de la realitat per una de sapiencial i holística.

El deute ecològic dels països rics, que portem violentant la natura més anys i amb més intensitat, és una realitat que ens obliga assumir el lideratge del compromís i la responsabilitat.

La revolució ecològica comença per nosaltres. La conversió a la sobrietat compartida no solament permetrà que vivint nosaltres amb menys d’altres puguin viure, sinó que es revelarà com a factor d’alliberament per a nosaltres mateixos. Ens cal redescobrir la dimensió profètica dels petits gestos quotidians per a mostrar que són possibles altres maneres de viure. Així s’anirà creant una cultura compartida de respecte a tot el que ens envolta (consum, hàbits, xarxes comunitàries…). Ens hem d’adonar que la nostra manera de relacionar-nos amb la natura no és diferent de la nostra manera de relacionar-nos entre nosaltres. Les relacions humanes interpersonals, les relacions de gènere, les relacions entre les cultures, els pobles i els estats, poden ser de domini, d’explotació, de manca d’escolta… o al contrari.

La casa comuna necessita afecte i tendresa, necessita cures urgents, i això cal que es tradueixi en una nova manera de viure, de consumir i de concebre el món i les relacions, i també en noves formes de participació social i acció política.

***

Al llarg d’aquesta setmana anirem publicant al blog la resta d’apartats de la reflexió de final d’any de Cristianisme i Justícia, però si no podeu esperar, aquí teniu el document complet.

environmentalism-224634_640

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Article anteriorNo todos deseamos un crecimiento económico sostenido, alteza
Article següentLa insuportable desigualtat

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here