El dret universal del refugi

El dret universal del refugi

Noruega-refugiados-sirios-frontera-bicicleta_EDIIMA20150903_0084_5Àngel MiretHi haurà una sola llei, un mateix dret, tant per a vosaltres com per a l’estranger que sojorna entre vosaltres (Nombres 15.16)

Les persones refugiades escapen d’aquells estats on s’ha esvaït allò que és fonamental per a garantir la qualitat vital i psicològica d’un ésser humà: la seguretat de que la vida de qualsevol persona té un valor essencial per al conjunt de la societat i per a les institucions públiques. Quan aquest principi de convivència i humanitat és vulnerat les persones afectades han de trobar en la resta d’estats del món aixopluc i ajut per a refer la seva vida. És un deure bàsic per a qualsevol estat i un dret de tota persona pel sol fet de ser-ho:  I així ho reconeixen els tractats internacionals subscrits pels estats democràtics.

La persona refugiada marxa de casa perquè veu perillar la seva vida per raons ideològiques o bé per pertànyer a una determinada ètnia, per practicar una religió, per raó de gènere o d’orientació sexual…per qualsevol dels motius que una societat democràtica considera que formen part de la diversitat acceptada i, fins i tot, volguda i enriquidora.

Malauradament, el menyspreu per la vida humana no ha estat infreqüent en el decurs de la història. Ben al contrari. Ho sabem prou bé. I en els temps actuals seguim exactament igual. No és només el cas de Síria i de l’Iraq, ara de màxima actualitat informativa. Hi ha moltes altres geografies  arreu del món: Ucraïna, Mali, Eritrea, Somàlia, Afganistan… on la vida té molt poc valor.

En l’inabastable univers que ens envolta, l’especulació sobre el qual ens deixa sumits en l’estupefacció davant dels enigmes que amaga, el planeta Terra no n’és altra cosa que una ínfima part. Els éssers que hi convivim, fora de les nostres reiterades desavinences i discòrdies, de més o menys rellevància, conformem, però, indubtablement una comunitat. Una comunitat –la humana– que té una forta identitat i que ha de mantenir uns objectius compartits que poden resumir-se en la recerca del bé comú, entès tant en la seva perspectiva comunitària com individual.

Fins i tot el Codi Penal espanyol, com la major part de la normativa penal d’arreu del món, preveu a l’article 159.1 una sanció a aquell que no ajudés a una persona que es trobés desemparada i en perill manifest i greu, quan ho pogués fer sense risc propi ni de tercers. Si aquesta sanció penal, fruit d’una determinada norma no solament jurídica sinó sobretot moral, la podem aplicar a la interrelació entre individus, en la representació política del conjunt de ciutadans que representa l’estat, constituiria una gravíssima vulneració moral i jurídica el seu incompliment.

Actualment hi ha al món més de 60 milions de persones refugiades, un nombre equivalent al conjunt de la població italiana o a la francesa. És veritat que a casa nostra tenim molts problemes, entre d’altres la pobresa que s’ha estès com una taca d’oli en aquests darrers anys, però les persones refugiades es troben sobretot en estats molt més pobres que qualsevol dels que formen la Unió Europea. Estan a Jordània, al Líban, a Egipte, al Sudan, a Nigèria, al Iemen… més del 80% dels refugiats han trobat alberg en països pobres. El concepte de pobresa és relatiu: viure la pobresa a Europa no és el mateix que viure-la en qualsevol d’aquests països.

Mentrestant a Europa costa molt que els estats es posin d’acord per acollir uns pocs centenars de milers de persones refugiades, malgrat que en el conjunt de la població europea, superior als 500 milions de persones, representen un percentatge molt petit.

Aquesta Europa a molts no ens agrada, l’Europa egoista que vol preservar el seu benestar i tancar els ulls a una realitat de la que, d’altra banda, no n’ha estat en altres temps aliena.

Noruega-refugiados-sirios-frontera-bicicleta_EDIIMA20150903_0084_5

Imatge extreta de: eldiario.es

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.